dilluns, 25 de març de 2019



Anònims.

CAT:
No cal perdre el temps. Hi haurà condemna exemplar, 10 anys com a mínim. El TEDH serà dur, complicat i llarg. Però com a molt, serà una vulneració més. Res més.

Hi ha sedició, és clar que sí! Seran tots i totes condemnades, no pot haver-hi sedició sense les organitzacions de la societat civil, i elles hi eren, és clar que hi eren!. Però la desobediència civil, la insubmissió pacífica serà criminalitzada.

La sentència borbònica està dictada, brindada amb un Ribera en la trobada a Oviedo amb en TajaniTusk i Junkers, mai uns premis Princesa a Astúries havien tingut tan gust a ranci i caspa. Hi ha sedició pel fet que els Mossos mai van estar pel tema. Mala peça confiar amb la policia.

ES:
A Espanya tornarà un nou falangisme i farà saltar pels aires tota esperança de modernitzar l'Estat. Mantenir els privilegis de les 20 famílies cortesanes de la cort borbònica, omplirà les presons de dissidents, especialment perifèrics.

UE:
També serà el principi de la fi d'aquesta UE, passarem de l'aparador dels Drets Humans que és ara, a la vergonya de la seva vulneració sistemàtica. El Parlament europeu serà incapaç de desfer-se de la involució neofeixista d'una classe mitjana blanca, atemorida i empobrida. El canvi climàtic devastarà Àfrica, tota aquesta pressió humana d'un continent en fugida farà explotar les fronteres. Els escamots de la mort seran tolerats a molts Estats. La Guàrdia Civil serà imprescindible a la frontera sud.

I? :
Només ens queda resistir. Per això a la que ve no podem fallar. Quan? Veurem com es digereix tanta vulneració de Drets Fonamentals. Veurem. Ara ja, ells marquen el camí, qui se'n surt garrotada!.

Cal actuar amb intel·ligència i poques precipitacions, s'ha de deixar de ser reactius i passar a ser constructius, però de què?, aquesta és la gran pregunta i la meva resposta és; crear xarxes i estratègies invisible e impermeables a les seves clavegueres, dominar una gran massa de vot identificat, ens hem de poder comptar en algun lloc, sense posar en risc a ningú, els Estats i la UE ens han de poder comptar, no identificar, si ens compten sense identificar, no ens poden fitxar, i això els fa pànic, si ens identifiquen, ens poden il·legalitzar, empresonar, reprimir. És per això que no cal gastar-hi ni un segon de les nostres vides en fer-nos visibles.

No calen llaços, no calen proclames, no calen twitsfacebookswahpsapp... no calen xarxes socials, ni gent a presó. Només cal una aplicació que des d'algun lloc vagi rebent suports, un registre gestionat per Anònims, gestionat per ningú, però que proclami quants som, com un comptador, en algun lloc fora del control de l'Estat, cada dia i cada hora anar rebent adhesions. Una illa pirata al núvol, on es guarda el gran tresor que tothom voldrà. Anar passant la ratlla del seu control.

Una illa que acumuli un reservori de vots, una caixa que rebi el nostre vot, un vot que surt de circulació dels canals establerts. I així es compte, un vot que tots volen però que ningú tindrà. Tants milions de vots allà tancats a pany i forrellat, només disponibles per l'assalt final.

Fer clara la visualització que en els propers anys, immediatament després del 30 de maig del 2019, s'aniran retirant vots reals del sistema, dia sí, dia també. Les respostes d'un Món irrespirable fetes pels que tot ho embruten no tenen molt recorregut, l'última va durar del 33 al 45 i acabà amb la creació de les Nacions Unides, això sí, amb més de 60 milions de morts.

És una cessió de poder individual, mentre hi hagi Dret a vot, clar, un vot partisà, maquis, a escala regional, estatal i europea.

En 4, 8 anys es pot demostrar que per a poder governar Catalunya, Espanya a Europa, són necessaris els vots de l'illa pirata, qui els vulgui però, haurà de signar el decàleg d'adhesió.

Aquest decàleg s'elaborarà en un indret secret introbable e incontrolable.

Vols preparar els deu punts imprescindibles pel vot de la teva vida?.......

Aquestes notes són idees inspirades pel llibre "Ciudadanos de la Tierra.com" de Joaquín Lorente. Escrit al 2004. Tota una recomanació que a més us farà passar una molt bona estona.

No passaran!

SOL LUCET OMNIBUS: Sorprèn llegir “ Eichmann a Jerusalem” d’Hannah Ar...

SOL LUCET OMNIBUS: Sorprèn llegir “ Eichmann a Jerusalem” d’Hannah Ar...: Sorprèn llegir “ Eichmann a Jerusalem” d’Hannah Arendt, els nazis van poder identificar als jueus  gràcies als registres d’informació existe...

dijous, 3 de gener de 2019

Sorprèn llegir “ Eichmann a Jerusalem” d’Hannah Arendt, els nazis van poder identificar als jueus  gràcies als registres d’informació existents , però especialment gràcies als mateixos consells jueus, facilitaren les seves dades a les SS, ( en un primer moment d’acord amb els sionistes creien que el Reich els hi facilitaria una terra pròpia), primer els van concentrar, després aniquilar, la “Endlösung” la solució final al problema jueu en pro de la raça ària escollida.

La planificació del genocidi davant la llar de foc, tot fent el típic „Frühstuck“ en una casa al llac de Wannsee als afores de Berlin, tot molt planer, tot molt fàcil, una Conferència de no més hora i mitja,  al gener drl 42, començava la  matança massiva organitzada, logística de ferrocarrils, fins acabar amb l’orquestra de música clàssica a l’entrada de les cambres de gas, la música per a facilitar l‘accés submís a la mort administrada per botxins cultes.

Havent llegit les declaracions d’Eichmann al judici a Jerusalem, hi ha una idea que em perfora el cervell, en algún lloc del Món s‘ha organitzat una II Conferència de Wannsee? Què fa Bannon i els seus a Roma? Planifiquen un nou Ordre internacional? . Totes les nostres dades són al núvol,  massa fàcil si cau a mans de monstres, les xarxes, els xips, el control de les nostres vides,  eines infernals, com els arxius a mans d’Eichmann, qui pot classificar?, qui pot concentrar?  i després, com ell, davant la violència d’un Món irrespirable, un nou „Judenrein“ un nou ecologisme darwinista pot caure sobre nostre, els serà fàcil fer-nos creure que el millor és una mort dolça i organitzada?  La “Neo-Endlösung” per a salvar la Humanitat escollida?

Sinó els hi parem els peus, sinó aturem el neo-feixisme arreu, en 10 o potser 20 anys, però no gaire més, poden tornar els Eichmann del SXXI, no caldrà guerres, no caldrà que morin els seus, els no escollits, a nosaltres, ens pujaran als trens de la mort amb alta velocitat.

Protegeix les teves dades. Gestiona-les amb seguretat. Venen temps de resistència.

Estrasburg, 2 de gener de 2019.

dimecres, 4 de juliol de 2018

Visions orbitals des de terres del Rin.



Résultat de recherche d'images pour "deutsche gartenstadt-gesellschaft (dgg)"

Hi ha realitats socials que són indiscutibles i cal tenir-les en compte, les dinàmiques progressistes superen les inèrcies conservadores, sempre. Avui, una dinàmica inqüestionable al planeta, la trobem en les noves concentracions humanes. Europa no n’és una excepció, de fet Europa no s’entendria sense el dinamisme de les seves euro-regions i euro-districtes.

Aquest nou regionalisme europeu, és metropolità, cosmopolita, es nodreix d’un ecosistema complex més enllà dels Estats antics del S.XX, interacciona amb estructures i lògiques comunicatives modernes,  de baix a dalt, molt adequades per a afrontar els reptes més importants que la ciutadania d’aquesta part de l’hemisferi Nord ens toca abordar de manera immediata.

Cal posar noms als reptes i si pot ser concretar-los, des d’una visió global, el principal repte a Europa, no estarà en saber si podrem assolir nivells de generació renovable de  l’energia, segur que tecnològicament i arribarem, el problema de les continuades emissions de gasos efecte hivernacle, en definitiva de consum irracional d’aquest capitalisme salvatge, ens arriba rebotat i rebrotat, el veritable problema és la pobresa que genera.

S’ha abocat a dues terceres parts de la Humanitat a fugir dels seus territoris, Àsia i Àfrica i determinades regions d’Amèrica del Sud, han esdevingut en gran part, socialment, ambientalment, i com sempre políticament insuportables, la colonització ha estat nefasta, la geopolítica dels hidrocarburs ens manté en guerra global i permanent, ja res ens separa de la barbàrie, vivim acostumats al terror, no és el mar que ens separa, és el mar que ens uneix en el destí d’espècie. No hi ha fronteres possibles, ni orogràfiques, ni polítiques, ni climàtiques,  mai n’hi ha hagut, quan travessar-les obeeix a ancestrals  instints de supervivència.

Ens cal formular un nou model polític, econòmic i social que superi els Estats tradicionals, no hauríem de gastar tantes energies en reproduir estructures que no són, ni ens seran mai útils pels reptes que hem d’abordar, crec sincerament que majoritàriament aquests reptes han de superar-se des de l’eix ciutat-regió. 

Aquestes noves metròpolis interactuen entre elles des de l’eix bio-regional i cultural, sovint aquests eixos són orbitals, cap endins i cap enfora,  abasten territoris que superen de llarg les fronteres dels Estats, especialment en l’àmbit de les regions transfrontereres, tant dintre d’un mateix Estat, com entre Estats.

Catalunya té la sort de compartir espais orbitals amplis, per ser terra de pas i de frontera, també per ser sovint interpretable com a ciutat-país.  Barcelona i Catalunya han de superar-se a si mateixes i entomar el gran roll que la seva posició geo-estratègica li és encomanada, llegia fa poc, més del 24% de la ciutadania barcelonina no ha nascut ni a Barcelona, ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol. La cultura catalana, com sempre, serà instrument de cohesió i permetrà un espai territorial bio-regional, molt mediterrani, i també molt pirinenc, en gran mesura és la cultura la que configura l’espai de convivència, sense aquest espai cultural definit, la convivència es trenca.

Apliquem-nos en pensar; la societat ja NO creixerà entre fronteres d’Estats antics i caducs, sinó en una bioregió Pirineus-Mediterrània, si enfoquem els esforços en pensar  diferents eixos de treball, interrelacionant els canvis demogràfics, socials i climàtics, amb una nova urbanització de l’espai,  digitalitzat e intel·ligent, si pensem amb una població sana,  alimentada amb recursos locals, bio-regionals,  el temps ens serà pròsper.
L’ Euroregió Pirineus-Mediterrània és un espai que pot i cal omplir-se de continguts i de sentit compartit per abordar els reptes de futur.



  • URBANITZACIÓ: Un nou urbanisme ha de fer possible una mobilitat 100% descarbonitzada, especialment en l’àmbit urbà. Com deia en Ildefons Cerdà, - urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat -. Ha d’actualitzar-se el concepte urbanista de ciutat jardí, intel·ligent, dinàmica i culturalment diversa, de la mateixa manera que cal fer un ús dels recursos naturals molt més eficient, aigua i residus han de ser integrats com a flux circular energètic de la pròpia esfera urbana, industrial i rural.

  • CANVI DEMOGRÀFIC: Entendre el canvi demogràfic que s’està produint, és imprescindible per a integrar aquesta nova onada de migratòria a les grans metròpolis, comprendre aquest fet, aquest canvi cultural immens en poc temps. Per tant, creure’ns que serà la cultura entesa com a instrument, qui facilitarà els canvis socials per a aquesta nova integració, tant en els habitatges i carrers com en els mateixos barris.

  • CANVI SOCIAL: Aquest nou escenari ha de ser feminitzat i feminitzant, els rolls de gènere també han de canviar, ens cal abandonar immediatament aquesta model de societat masclista, jeràrquic, autoritari i violent, el canvi social ha de ser feminista, transversal, democràtic i no-violent.

  • CANVI CLIMÀTIC: La integració de polítiques globals de descarbonització en l’àmbit bio-regional, serà la fórmula més eficaç per tal de realitzar aquesta tant anomenada transició energètica, tecnològicament la bio-regió Pirineus-Mediterrània, disposa de grans instruments per assolir un model per a l´horitzó 2050 de 100% energia renovable. És la realitat global la que ens facilitarà xarxes descentralitzades de subministra pel conjunt de l’Euroregió.

  • DIGITALITZACIÓ: La quarta revolució industrial arribarà els propers anys i amb força. Els canvis que comportarà seran social, ambiental i econòmicament gegantins, les professions que ocuparan a més població d’aquí 30 anys res tindran a veure amb les actuals. L’alliberament del treball mecànic, pivotat en fonts d’energia renovable, ens permetrà disposar de temps i eines per a fer també la transició cultural que hem inevitablement d’assolir. Més diversa, més rica i més humanista.

  • ALIMENTACIÓ SALUDABLE: Els canvis en l’alimentació seran directes i proporcionals als altres canvis; climàtic, social i demogràfic. Els consumidors oberts a mecanismes d’adaptació i de consciència global, adaptaran nous hàbits alimentaris, la bio-regionalització de l’agricultura i la incorporació del mar, més enllà de la seva riquesa ictiològica implicarà una nova concepció de l’alimentació i dels hàbits alimentaris.




Conclusió:

La superació de les fronteres és possible, si bé sabem que de manera individual i col·lectiva, sovint aquest salt esdevé dramàtic, també es cert que si el pensament és lliure i científic, llavors crea escenaris, models conceptuals, estratègies per resoldre els reptes dinàmics que el Planeta ens rebota, la millor manera de contextualitzar les solucions no pot ser encotillant-se en marcs estatals, sinó en l’àmbit bio-regional.

La bioregió Pirineus-Mediterrània, és i ha de ser un instrument conceptual que s’ha d’omplir d’instruments per a nodrir d’eines urbanístiques, tecnològiques, digitals i alimentàries als habitants d’avui i del futur de l’EUROREGIÓ PIRINEUS-MEDITERRÀNIA. Avui però, és ben poca cosa, només un web. Per tant, una oportunitat.

http://www.euroregio.eu/ca/euroregio/objectius-i-eixos-dactuacio

divendres, 8 de desembre de 2017

Descentralització i serveis municipals.




La darrera setmana de novembre a Barcelona, convidat per la Cambra Alemanya a Espanya he pogut participar en una Jornada sobre les xarxes de calor i fred amb fonts renovables. El Cònsol d'Alemanya a Barcelona va estar molt prudent, ja se sap, en plena aplicació del 155, l'home no es podia permetre cap relliscada, cap referència a la situació política del País, l'única referència lingüística fou pel castellà, o millor dit per a l'espanyol, de fet l'ambient era com si no fóssim a Catalunya, i érem a l'estació de Sants.
Ningú aixecava la veu, el pobre ponent de l'ICAEN (Institut català de l'energia) en un to baix, parlar de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, com la Llei de Transició energètica que es desprèn del Pacte Nacional per a la Transició energètica, ja de per si s'entén que ni per Nacional, ni per Transició energètica té cap mena de validesa en aplicació del 155, en parlà sense massa convenciment, com donant a entendre, això està molt bé, però res del que he explicitat, res, res de res, ara per ara, podrem desenvolupar.
Aquestes darreres setmanes hem pogut copsar la realitat que ens té el cor encongit, l'Estat empresona a bones persones del govern i de la societat civil i manté a part del govern legítim a l'exili, ens volen atemorits, però no és pas una circumstància conjuntural, fruit dels temps que ens ha tocat viure, no, forma part d'una Història que ve de lluny, segurament és un acumulat de moltes derrotes. Ni la Reforma que fa 500 anys va trasbalsar Europa arribà a Espanya, més tard, tampoc Montesquieu travessar els Pirineus, ni el feixisme fou derrotat a Espanya, com dol saber que morí matant i al llit, mai s'ha fet justícia pels crims comesos, i es continua empresonant per motius polítics i nosaltres al barri de Sants parlant de xarxes de vapor, d'energia, i quanta distància entre el que explicaven els meus companys alemanys i la nostra realitat intervinguda.
Les elits recullen els seus tributs, ve de lluny, sempre hem estat súbdits, aquesta submissió es manifesta a través de la factura de la llum, de l'aigua, de tot allò que és Bé comú, tot i sense excepció és mecanisme de recapte pels que ostenten el Poder. Les polítiques energètiques com deia el Ministre, "las marca el Gobierno del Reino", i punt, que com és sabut i a causa de la "pertinaz sequía", pels segles dels segles pagarem les factures més cares i contaminants d'Europa.
Durant tota la jornada es va anar desgranant les diferències escandaloses de la realitat alemanya i l'espanyola, com és possible que hi hagi polítiques tan dispars?, es sabut que hi ha polítiques diverses i complexes arreu, dependència del carbó a Alemanya i de les nuclears a França, però enlloc hi ha un oligopoli tan escandalós com a l'Estat espanyol, portes giratòries que en els darrers 40 anys han consolidat un sistema descaradament blindat als seus interessos, mai pels de la ciutadania, de fet mai hem estat ciutadania.
Quines elits han mantingut el Poder segle rere segle a Espanya? Hi ha hagut canvis substancials? En quins territoris s'han intentat? No som res, ni tenim res que no ens vingui d'herència, ens determina el passat i les derrotes patides.
Remuntem-nos a l'època en què la revolució industrial arribà a Espanya, especialment a Catalunya i al País basc, ara que es torna a parlar de Cambó, doncs sí, recordem les complicitats militaristes de les elits per aturar qualsevol canvi polític i social rellevant, també a Catalunya. Sincerament els darrers esdeveniments a Catalunya, canvis de seu socials, aquestes mateixes elits catalanes no s'han comportat diferent de les que representava en Cambó al seu temps.
Mentre a Espanya carlins i lliberals, es perseguien per les muntanyes, en el conjunt de països europeus corrien aires reformistes i revolucionaris, les ciutats creixien amb traces urbanístiques, amb polítiques que marcaren ciutats i pobles i l'organització dels seus serveis públics, a partir d'accions civils i polítiques de caràcter socialista, les propostes polítiques i urbanístiques promocionaren un model de ciutat jardí, Gartenstadt/Cités-jardins, millorar les condicions dels treballadors i la salubritat dels barris, així com dotar-se d'infraestructures i serveis moderns, aigua corrent, electricitat, calefacció, espais verds, cultura, sanitat, foren objectius de les polítiques de governs diversos a principis del SXX a l'Europa industrial continental, cal posar en relleu el nom de l'anglès Sir Ebenezer Howard (Londres, 29 de gener de 1850 - Welwyn Garden City, Hertfordshire, Anglaterra,1. Maig 1928), com un dels impulsors del model urbanístic de ciutat jardí, i també Ildefons Cerdà (Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, Osona, 23 de desembre de 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 d'agost de 1876) ambdós socialistes utòpics, podríem dir que la màxima de l'enginyer Ildefons Cerdà quallar més enllà dels Pirineus i no pas al Sud del massís; "ruralitzeu allò que és urbà i urbanitzeu allò que és rural", entenent en portar serveis al món rural i espais lliures a les ciutats.
Per tant, quin és l'element essencial que ens diferencia del conjunt d'Estats europeus?, sense cap mena de dubte és la titularitat de les xarxes de distribució de l'energia, aigua i serveis en general. Moltes ciutats i comunitats de pobles i veïns disposen de la capacitat de gestionar-se aquests serveis públics integralment, amb legislacions que han evolucionat i han facilitat empreses públiques de serveis municipals, sent aquestes empreses públiques, les titulars de les infraestructures de distribució i evidentment de la planificació i de la facturació. Drets que arranquen dels inicis del model urbanístic planificat a finals del S.XIX i principis del S.XX, és l'èxit de les Stadtwerke (Empreses municipals de serveis) en el lideratge de la descentralització energètica a Europa.
Hi ha un fet que sorprèn molt només travessar la frontera dels Pirineus, la confiança de la població amb l'ús de l'aigua potable, poca gent compra aigua envasada, s'entén que la ciutadania té confiança amb els seus serveis municipals, els quals es proporcionen amb les millors condicions, els serveis bàsics i que són de Bé comú; energia, aigua, transports i comunicacions.
La configuració dels Stadwerke a Alemanya es caracteritza per la participació de la ciutadania als seus consells d'administració, a part dels càrrecs polítics, també la ciutadania; el forner, la dentista, la perruquera, empreses, i tenen representació, són els teus veïns els que s'encarreguen de fer-te arribar l'aigua, la llum, el transport, per tant, tots bevem de l'aixeta amb les millors condicions tècniques i sanitàries l'aigua, tots disposem del millor preu i qualitat possible per l'energia (llum, calefacció), el transport, la gestió de residus, etc, les queixes són directament dirigides al Consell d'Administració on tots hi som representats, és l'administració municipal la responsable directa dels serveis, no només de cobrar-los sinó de gestionar-los i de planificar. L'Estat federal no pot de cap manera legislar en contra dels seus pobles i ciutats, no seria de cap manera políticament intel·ligent.
Els serveis del Bé comú, articulats des d'empreses públiques municipals, han permès definir un camí exitós de transició energètica, Alemanya disposa en aquests moments de 7 vegades més energia solar fotovoltaica instal·lada per càpita que Espanya, més xarxes descentralitzades de calor i vapor per a l'indústria, ciutats que tenen accés en més d'un 80 % a la calefacció a partir de fonts renovables, i es té com a objectiu arribar al 100% en el 2030, tot aquest camí s'està recorrent des de baix, des dels municipis, des de les empreses municipals de serveis del Bé Comú, els Stadtwerke que naixien a finals del SXIX i principis del SXX, les guerres del SXX no acabaren amb aquesta model i ara són part vital en la transició energètica i la corresponent descarbonització de l'economia.
Al Sud dels Pirineus hi ha un potencial impressionant, territori, Sol, vent, geotèrmia, biomassa, ingent activitat agropecuària i per tant biogàs, mar, moltíssim de recurs desaprofitat. Però res podrà ser posat al servei de la ciutadania si no fem possible la descentralització energètica, si no acabem amb aquest oligopoli que ja fa massa que dura, caldrà trobar la manera d'organitzar-se des del món local.
El camí cap a la descentralització energètica i la gestió municipal o comarcal dels serveis del Bé Comú, a viles i ciutats, és un sector que té molt de camp per córrer, les tecnologies ens són favorables, cal trobar la manera, segur que amb una mica d’imaginació sabrem trobar la via.
Estrasburg a 8 de desembre de 2017.
 

dimecres, 15 de novembre de 2017

Percepcions des de terres del Rin


 
Per a un ciutadà mig europeu, les imatges de les càrregues de la policia contra gent pacífica aquest ú d’octubre, en definitiva la visualització de la violència d'Estat, han generat dubtes reals sobre un Estat espanyol que es creia democràtic i s’hi tenia una simpatia estival, amb una monarquia després de l'abdicació, jove i cool, i sí, potser amb una colla de corruptes, sí, però l'estiu, el Sol i la platja és el que en els llargs hiverns a terres del Rin resta en la memòria.
La voluntat d'un poble, ni que sigui maldestra com el català, en aquests anys convulsos del segle XXI, ha perfilat dues visions clares per terres del Rin, la causa dels catalans, com l’hi diuen per aquí dalt. La primera visió, és la d'aquells que per qüestions diverses simpatitzen per simple educació republicana, les idees polítiques i la seva defensa pacífica no pot ser mai reprimida en l’Europa que es vanta dels Drets humans, de fet per a molts, els episodis de violència davant els col·legis electorals, no deixen de ser una demostració més d'aquesta Unió d'interessos lobbistes que cada cop, lluny de minvar, tants avorreixen, i aquí un avís pels reformistes europeus, l'adhesió als mandats de la Unió va perdent llençols en cada bugada,  perillosa deriva.

Un altre visió, més introvertida, és aquella que veu la causa dels catalans, com moviment nacionalista, i això genera por o broma, la portada del Charlie Hebdo va fer mal, en definitiva es veu com a inductor d’una possible implosió de la Unió europea, l'egoisme nacionalista, paraula maleïda, el nacionalisme és vist per a molts ciutadans europeus com a sinònim del pitjor dels sentiments i causa històrica dels pitjors episodis d'Europa, les dues grans guerres, i això transversal i generacionalment, espanta. És per això que el discurs de l'Estat espanyol ha estat radicalment en aquesta línia, “los independentistas catalanes han perpetrado un golpe de Estado a la Democracia” i de més grosses n’hem sentit, propaganda Gobbelsniana per a estigmatitzar-nos, en una setmana hem esdevingut causa de tots els problemes a Espanya i per extensió a Europa, som el verí d’Europa com ha arribat a dir el mateix President de la Comissió europea.

En el discurs post Brexit hi ha una voluntat de contrarestar els moviments eurofòbics amb una clara promoció de la ciutadania europea, així s'entenen les manifestacions del primer ministre belga, el való Charles Michel, qui molt ràpidament es va afanyar a qualificar al President Puigdemont com a ciutadà europeu, amb Drets i Obligacions. No ha calgut demanar l'asil polític a Bèlgica. De moment, som ciutadans espanyols però també europeus, de moment. A Bèlgica,  l’equilibri entre valons i flamencs al govern ens ha donat aquest avantatge, de moment.
Per tant, la clau en la conjunció dels Drets republicans i el respecte als Drets civils de les minories, no haurien de xocar segons la mentalitat del ciutadà mig europeu amb aquesta idea de ciutadania europea, important matís en la configuració d’estratègies.

Ahir davant el Parlament europeu, un alsacià, nét d'un brigadista internacionalista a la guerra d'Espanya i soldat a la primera guerra mundial, sota bandera alemanya, i posteriorment lliurat als nazis per la policia francesa, em recordava; els catalans sempre heu estat al front de les lluites que han configurat Europa, amb Carlemany al front sud, contra els jacobins, amb la democràcia contra el feixisme, i ara també hi sou per una Europa de les regions i no dels lobbys que tant mal ens fan. Em va fer pensar, i crec que aquesta definició d'Europa de les regions europees que sobrepassin les fronteres dels Estats i cridin als quatre vents els valors republicans i de ciutadania europea,  té molt de recorregut.
Segurament, una de les idees més interessants dels inicis d'aquest segle XXI i formulada des de Catalunya, ha estat el concepte d’Euroregió mediterrània. Pensem-hi. No en va, la va configurar en Pasqual Maragall de tornada del seu any sabàtic i de reflexió europeu, ara caldrà refer el paisatge després del famós xoc de trens, la pitjor part ens l’hem emportat els del costat de la causa catalana, és evident, però ens resta la dignitat i la capacitat de generar discurs, propostes que poden tenir també molt de recorregut a Europa, ahir davant el Parlament europeu a Estrasburg vàrem ser-hi junts en el mateix combat, catalans i alsacians. Seguim.

Estrasburg a 15 de novembre de 2017.

 

divendres, 10 de novembre de 2017

Mala lluna de novembre.




 
Estic emprenyat i decebut.

Emprenyat per veure com tota la ràbia falangista cau sobre nostre, recordo quan el meu pare ens explicava,  sempre per Nadal , acabada la guerra, tot anant cap a la feina al passar per davant l'Ajuntament de La Garriga, uns falangistes de cognom ben català, van fer-li aixecar el braç en salutació feixista, no va voler i va rebre una plantofada, deia, encara ressona a la Plaça, amb resignació va aixecar el braç i arrencar aquell nefast Arriba España!. Feia dos anys que el seu pare i oncle eren assassinats al camp de la bota i l'oncle de la mare, havia caigut mort quan fugia una matinada d'aquells anys negres de la repressió franquista. I sí, ara ho veiem, la transició i la constitució del 78 té aquestes coses, els feixistes d'aleshores es garantiren morir al llit de casa seva, com el seu "Caudillo", però no acabava aquí el tema, es garantiren el control de l'Estat fins avui, l'Estat espanyol és un Estat fonamentadament franquista. Montesquieu mai va travessar els Pirineus.
Estic decebut, sí, amb els nostres polítics també, no s'ha fet la feina, han estat 5 anys per a fer estructures que permetessin desconnectar de la legalitat espanyola, no ha estat així, les raons no cal burxar-hi ara, potser més endavant, però els fets així ho demostren.

Estic especialment decebut com a ciutadà europeu resident a Estrasburg, per creure que la Unió europea no permetria els abusos de l'Estat espanyol contra Drets fonamentals, i no només els ha tolerat sinó que els ha beneit, em repugnen les imatges d’Oviedo i ahir les de Salamanca. Fàstic que tindrà en un futur conseqüències dramàtiques a Europa.


Decebut amb la política de Partits que han fet i continuen fent massa joc tàctic.
Decebut amb un President i govern que proclama la República i es llença als lleons, diuen, per estalviar al Poble la defensa de les Institucions, evitar l'embat violent de l'Estat ha dit el President des de Brussel·les. President, no ens calien protectors, el Poble dempeus tenia dret a defensar la República. Avui però, hem sabut que tot va ser merament un acte simbòlic, sense cap valor jurídic. Caram, amb el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional, diguem-ho ben clar, d’aquests assessors mai més.
I ara què? Doncs com sempre, seguir endavant, aprendre dels errors comesos, visualitzar clarament qui tenim davant, no fer-nos més trampes al solitari i sobretot, sobretot, traçar un Pla, una estratègia plausible, un Pla i una Estratègia per a projectar-nos novament als veïns que compartim aquest Estat, a Europa i al Món, fent visible el millor de nosaltres, guanyar quotes de Poder, des d'on som forts, des del Poder local, des de baix, podem guanyar-nos els Drets a partir de xarxes paral·leles a les estructures actuals, xarxes locals de serveis propis, municipalitzar, comarcalitzar serveis bàsics, aigua, energia, transports, gestió de residus, comunicacions. Recuperem les bones idees, recuperem la idea d’Euroregió mediterrània, són aquests camins que ens permetran acumular forces. Fem dels Països catalans una marca hispànica de Progrés i de creativitat. Ja sé que és molt difícil projectar una idea de Països catalans en les condicions de bel·ligerància que ens trobem. Però el territori no el poden canviar, som on som i som qui som.

Potser un dels fets més transcendentals de les darreres setmanes és que hagin caigut les màscares. Tothom ara per ara sap a quin costat de la pancarta es troba, això és un avantatge molt significatiu a l'hora de traçar un nou Pla, especialment per a saber realment quina és la força en què comptem.
Un nou Pla, cal una nova estratègia, i per tant, cal primer de tot, i sense embuts reconèixer aquesta derrota, no estic pas parlant d’una capitulació, però sí acceptar que ens cal un canvi profund d’estratègia. No ens serveix de res mantenir capital humà a la presó, necessitem tothom a casa, necessitem tornar a repensar-nos. Analitzar què hem fet malament i després definir una Estratègia plausible com a mínim per a aquesta generació que ja mai més podrà sentir-se espanyola, aquelles que han estat atonyinades per defensar urnes, aquelles persones que senten els seus legítims representants socials i polítics privats de llibertat, com es va fer en la derrota del 39, i en totes les derrotes que ens han precedit, per elles cal tornar-hi, tornem-hi.

Estrasburg, 10 de novembre de 2017.