divendres, 8 de desembre de 2017

Descentralització i serveis municipals.




La darrera setmana de novembre a Barcelona, convidat per la Cambra Alemanya a Espanya he pogut participar en una Jornada sobre les xarxes de calor i fred amb fonts renovables. El Cònsol d'Alemanya a Barcelona va estar molt prudent, ja se sap, en plena aplicació del 155, l'home no es podia permetre cap relliscada, cap referència a la situació política del País, l'única referència lingüística fou pel castellà, o millor dit per a l'espanyol, de fet l'ambient era com si no fóssim a Catalunya, i érem a l'estació de Sants.
Ningú aixecava la veu, el pobre ponent de l'ICAEN (Institut català de l'energia) en un to baix, parlar de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, com la Llei de Transició energètica que es desprèn del Pacte Nacional per a la Transició energètica, ja de per si s'entén que ni per Nacional, ni per Transició energètica té cap mena de validesa en aplicació del 155, en parlà sense massa convenciment, com donant a entendre, això està molt bé, però res del que he explicitat, res, res de res, ara per ara, podrem desenvolupar.
Aquestes darreres setmanes hem pogut copsar la realitat que ens té el cor encongit, l'Estat empresona a bones persones del govern i de la societat civil i manté a part del govern legítim a l'exili, ens volen atemorits, però no és pas una circumstància conjuntural, fruit dels temps que ens ha tocat viure, no, forma part d'una Història que ve de lluny, segurament és un acumulat de moltes derrotes. Ni la Reforma que fa 500 anys va trasbalsar Europa arribà a Espanya, més tard, tampoc Montesquieu travessar els Pirineus, ni el feixisme fou derrotat a Espanya, com dol saber que morí matant i al llit, mai s'ha fet justícia pels crims comesos, i es continua empresonant per motius polítics i nosaltres al barri de Sants parlant de xarxes de vapor, d'energia, i quanta distància entre el que explicaven els meus companys alemanys i la nostra realitat intervinguda.
Les elits recullen els seus tributs, ve de lluny, sempre hem estat súbdits, aquesta submissió es manifesta a través de la factura de la llum, de l'aigua, de tot allò que és Bé comú, tot i sense excepció és mecanisme de recapte pels que ostenten el Poder. Les polítiques energètiques com deia el Ministre, "las marca el Gobierno del Reino", i punt, que com és sabut i a causa de la "pertinaz sequía", pels segles dels segles pagarem les factures més cares i contaminants d'Europa.
Durant tota la jornada es va anar desgranant les diferències escandaloses de la realitat alemanya i l'espanyola, com és possible que hi hagi polítiques tan dispars?, es sabut que hi ha polítiques diverses i complexes arreu, dependència del carbó a Alemanya i de les nuclears a França, però enlloc hi ha un oligopoli tan escandalós com a l'Estat espanyol, portes giratòries que en els darrers 40 anys han consolidat un sistema descaradament blindat als seus interessos, mai pels de la ciutadania, de fet mai hem estat ciutadania.
Quines elits han mantingut el Poder segle rere segle a Espanya? Hi ha hagut canvis substancials? En quins territoris s'han intentat? No som res, ni tenim res que no ens vingui d'herència, ens determina el passat i les derrotes patides.
Remuntem-nos a l'època en què la revolució industrial arribà a Espanya, especialment a Catalunya i al País basc, ara que es torna a parlar de Cambó, doncs sí, recordem les complicitats militaristes de les elits per aturar qualsevol canvi polític i social rellevant, també a Catalunya. Sincerament els darrers esdeveniments a Catalunya, canvis de seu socials, aquestes mateixes elits catalanes no s'han comportat diferent de les que representava en Cambó al seu temps.
Mentre a Espanya carlins i lliberals, es perseguien per les muntanyes, en el conjunt de països europeus corrien aires reformistes i revolucionaris, les ciutats creixien amb traces urbanístiques, amb polítiques que marcaren ciutats i pobles i l'organització dels seus serveis públics, a partir d'accions civils i polítiques de caràcter socialista, les propostes polítiques i urbanístiques promocionaren un model de ciutat jardí, Gartenstadt/Cités-jardins, millorar les condicions dels treballadors i la salubritat dels barris, així com dotar-se d'infraestructures i serveis moderns, aigua corrent, electricitat, calefacció, espais verds, cultura, sanitat, foren objectius de les polítiques de governs diversos a principis del SXX a l'Europa industrial continental, cal posar en relleu el nom de l'anglès Sir Ebenezer Howard (Londres, 29 de gener de 1850 - Welwyn Garden City, Hertfordshire, Anglaterra,1. Maig 1928), com un dels impulsors del model urbanístic de ciutat jardí, i també Ildefons Cerdà (Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, Osona, 23 de desembre de 1815 – Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 d'agost de 1876) ambdós socialistes utòpics, podríem dir que la màxima de l'enginyer Ildefons Cerdà quallar més enllà dels Pirineus i no pas al Sud del massís; "ruralitzeu allò que és urbà i urbanitzeu allò que és rural", entenent en portar serveis al món rural i espais lliures a les ciutats.
Per tant, quin és l'element essencial que ens diferencia del conjunt d'Estats europeus?, sense cap mena de dubte és la titularitat de les xarxes de distribució de l'energia, aigua i serveis en general. Moltes ciutats i comunitats de pobles i veïns disposen de la capacitat de gestionar-se aquests serveis públics integralment, amb legislacions que han evolucionat i han facilitat empreses públiques de serveis municipals, sent aquestes empreses públiques, les titulars de les infraestructures de distribució i evidentment de la planificació i de la facturació. Drets que arranquen dels inicis del model urbanístic planificat a finals del S.XIX i principis del S.XX, és l'èxit de les Stadtwerke (Empreses municipals de serveis) en el lideratge de la descentralització energètica a Europa.
Hi ha un fet que sorprèn molt només travessar la frontera dels Pirineus, la confiança de la població amb l'ús de l'aigua potable, poca gent compra aigua envasada, s'entén que la ciutadania té confiança amb els seus serveis municipals, els quals es proporcionen amb les millors condicions, els serveis bàsics i que són de Bé comú; energia, aigua, transports i comunicacions.
La configuració dels Stadwerke a Alemanya es caracteritza per la participació de la ciutadania als seus consells d'administració, a part dels càrrecs polítics, també la ciutadania; el forner, la dentista, la perruquera, empreses, i tenen representació, són els teus veïns els que s'encarreguen de fer-te arribar l'aigua, la llum, el transport, per tant, tots bevem de l'aixeta amb les millors condicions tècniques i sanitàries l'aigua, tots disposem del millor preu i qualitat possible per l'energia (llum, calefacció), el transport, la gestió de residus, etc, les queixes són directament dirigides al Consell d'Administració on tots hi som representats, és l'administració municipal la responsable directa dels serveis, no només de cobrar-los sinó de gestionar-los i de planificar. L'Estat federal no pot de cap manera legislar en contra dels seus pobles i ciutats, no seria de cap manera políticament intel·ligent.
Els serveis del Bé comú, articulats des d'empreses públiques municipals, han permès definir un camí exitós de transició energètica, Alemanya disposa en aquests moments de 7 vegades més energia solar fotovoltaica instal·lada per càpita que Espanya, més xarxes descentralitzades de calor i vapor per a l'indústria, ciutats que tenen accés en més d'un 80 % a la calefacció a partir de fonts renovables, i es té com a objectiu arribar al 100% en el 2030, tot aquest camí s'està recorrent des de baix, des dels municipis, des de les empreses municipals de serveis del Bé Comú, els Stadtwerke que naixien a finals del SXIX i principis del SXX, les guerres del SXX no acabaren amb aquesta model i ara són part vital en la transició energètica i la corresponent descarbonització de l'economia.
Al Sud dels Pirineus hi ha un potencial impressionant, territori, Sol, vent, geotèrmia, biomassa, ingent activitat agropecuària i per tant biogàs, mar, moltíssim de recurs desaprofitat. Però res podrà ser posat al servei de la ciutadania si no fem possible la descentralització energètica, si no acabem amb aquest oligopoli que ja fa massa que dura, caldrà trobar la manera d'organitzar-se des del món local.
El camí cap a la descentralització energètica i la gestió municipal o comarcal dels serveis del Bé Comú, a viles i ciutats, és un sector que té molt de camp per córrer, les tecnologies ens són favorables, cal trobar la manera, segur que amb una mica d’imaginació sabrem trobar la via.
Estrasburg a 8 de desembre de 2017.
 

dimecres, 15 de novembre de 2017

Percepcions des de terres del Rin


 
Per a un ciutadà mig europeu, les imatges de les càrregues de la policia contra gent pacífica aquest ú d’octubre, en definitiva la visualització de la violència d'Estat, han generat dubtes reals sobre un Estat espanyol que es creia democràtic i s’hi tenia una simpatia estival, amb una monarquia després de l'abdicació, jove i cool, i sí, potser amb una colla de corruptes, sí, però l'estiu, el Sol i la platja és el que en els llargs hiverns a terres del Rin resta en la memòria.
La voluntat d'un poble, ni que sigui maldestra com el català, en aquests anys convulsos del segle XXI, ha perfilat dues visions clares per terres del Rin, la causa dels catalans, com l’hi diuen per aquí dalt. La primera visió, és la d'aquells que per qüestions diverses simpatitzen per simple educació republicana, les idees polítiques i la seva defensa pacífica no pot ser mai reprimida en l’Europa que es vanta dels Drets humans, de fet per a molts, els episodis de violència davant els col·legis electorals, no deixen de ser una demostració més d'aquesta Unió d'interessos lobbistes que cada cop, lluny de minvar, tants avorreixen, i aquí un avís pels reformistes europeus, l'adhesió als mandats de la Unió va perdent llençols en cada bugada,  perillosa deriva.

Un altre visió, més introvertida, és aquella que veu la causa dels catalans, com moviment nacionalista, i això genera por o broma, la portada del Charlie Hebdo va fer mal, en definitiva es veu com a inductor d’una possible implosió de la Unió europea, l'egoisme nacionalista, paraula maleïda, el nacionalisme és vist per a molts ciutadans europeus com a sinònim del pitjor dels sentiments i causa històrica dels pitjors episodis d'Europa, les dues grans guerres, i això transversal i generacionalment, espanta. És per això que el discurs de l'Estat espanyol ha estat radicalment en aquesta línia, “los independentistas catalanes han perpetrado un golpe de Estado a la Democracia” i de més grosses n’hem sentit, propaganda Gobbelsniana per a estigmatitzar-nos, en una setmana hem esdevingut causa de tots els problemes a Espanya i per extensió a Europa, som el verí d’Europa com ha arribat a dir el mateix President de la Comissió europea.

En el discurs post Brexit hi ha una voluntat de contrarestar els moviments eurofòbics amb una clara promoció de la ciutadania europea, així s'entenen les manifestacions del primer ministre belga, el való Charles Michel, qui molt ràpidament es va afanyar a qualificar al President Puigdemont com a ciutadà europeu, amb Drets i Obligacions. No ha calgut demanar l'asil polític a Bèlgica. De moment, som ciutadans espanyols però també europeus, de moment. A Bèlgica,  l’equilibri entre valons i flamencs al govern ens ha donat aquest avantatge, de moment.
Per tant, la clau en la conjunció dels Drets republicans i el respecte als Drets civils de les minories, no haurien de xocar segons la mentalitat del ciutadà mig europeu amb aquesta idea de ciutadania europea, important matís en la configuració d’estratègies.

Ahir davant el Parlament europeu, un alsacià, nét d'un brigadista internacionalista a la guerra d'Espanya i soldat a la primera guerra mundial, sota bandera alemanya, i posteriorment lliurat als nazis per la policia francesa, em recordava; els catalans sempre heu estat al front de les lluites que han configurat Europa, amb Carlemany al front sud, contra els jacobins, amb la democràcia contra el feixisme, i ara també hi sou per una Europa de les regions i no dels lobbys que tant mal ens fan. Em va fer pensar, i crec que aquesta definició d'Europa de les regions europees que sobrepassin les fronteres dels Estats i cridin als quatre vents els valors republicans i de ciutadania europea,  té molt de recorregut.
Segurament, una de les idees més interessants dels inicis d'aquest segle XXI i formulada des de Catalunya, ha estat el concepte d’Euroregió mediterrània. Pensem-hi. No en va, la va configurar en Pasqual Maragall de tornada del seu any sabàtic i de reflexió europeu, ara caldrà refer el paisatge després del famós xoc de trens, la pitjor part ens l’hem emportat els del costat de la causa catalana, és evident, però ens resta la dignitat i la capacitat de generar discurs, propostes que poden tenir també molt de recorregut a Europa, ahir davant el Parlament europeu a Estrasburg vàrem ser-hi junts en el mateix combat, catalans i alsacians. Seguim.

Estrasburg a 15 de novembre de 2017.

 

divendres, 10 de novembre de 2017

Mala lluna de novembre.




 
Estic emprenyat i decebut.

Emprenyat per veure com tota la ràbia falangista cau sobre nostre, recordo quan el meu pare ens explicava,  sempre per Nadal , acabada la guerra, tot anant cap a la feina al passar per davant l'Ajuntament de La Garriga, uns falangistes de cognom ben català, van fer-li aixecar el braç en salutació feixista, no va voler i va rebre una plantofada, deia, encara ressona a la Plaça, amb resignació va aixecar el braç i arrencar aquell nefast Arriba España!. Feia dos anys que el seu pare i oncle eren assassinats al camp de la bota i l'oncle de la mare, havia caigut mort quan fugia una matinada d'aquells anys negres de la repressió franquista. I sí, ara ho veiem, la transició i la constitució del 78 té aquestes coses, els feixistes d'aleshores es garantiren morir al llit de casa seva, com el seu "Caudillo", però no acabava aquí el tema, es garantiren el control de l'Estat fins avui, l'Estat espanyol és un Estat fonamentadament franquista. Montesquieu mai va travessar els Pirineus.
Estic decebut, sí, amb els nostres polítics també, no s'ha fet la feina, han estat 5 anys per a fer estructures que permetessin desconnectar de la legalitat espanyola, no ha estat així, les raons no cal burxar-hi ara, potser més endavant, però els fets així ho demostren.

Estic especialment decebut com a ciutadà europeu resident a Estrasburg, per creure que la Unió europea no permetria els abusos de l'Estat espanyol contra Drets fonamentals, i no només els ha tolerat sinó que els ha beneit, em repugnen les imatges d’Oviedo i ahir les de Salamanca. Fàstic que tindrà en un futur conseqüències dramàtiques a Europa.


Decebut amb la política de Partits que han fet i continuen fent massa joc tàctic.
Decebut amb un President i govern que proclama la República i es llença als lleons, diuen, per estalviar al Poble la defensa de les Institucions, evitar l'embat violent de l'Estat ha dit el President des de Brussel·les. President, no ens calien protectors, el Poble dempeus tenia dret a defensar la República. Avui però, hem sabut que tot va ser merament un acte simbòlic, sense cap valor jurídic. Caram, amb el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional, diguem-ho ben clar, d’aquests assessors mai més.
I ara què? Doncs com sempre, seguir endavant, aprendre dels errors comesos, visualitzar clarament qui tenim davant, no fer-nos més trampes al solitari i sobretot, sobretot, traçar un Pla, una estratègia plausible, un Pla i una Estratègia per a projectar-nos novament als veïns que compartim aquest Estat, a Europa i al Món, fent visible el millor de nosaltres, guanyar quotes de Poder, des d'on som forts, des del Poder local, des de baix, podem guanyar-nos els Drets a partir de xarxes paral·leles a les estructures actuals, xarxes locals de serveis propis, municipalitzar, comarcalitzar serveis bàsics, aigua, energia, transports, gestió de residus, comunicacions. Recuperem les bones idees, recuperem la idea d’Euroregió mediterrània, són aquests camins que ens permetran acumular forces. Fem dels Països catalans una marca hispànica de Progrés i de creativitat. Ja sé que és molt difícil projectar una idea de Països catalans en les condicions de bel·ligerància que ens trobem. Però el territori no el poden canviar, som on som i som qui som.

Potser un dels fets més transcendentals de les darreres setmanes és que hagin caigut les màscares. Tothom ara per ara sap a quin costat de la pancarta es troba, això és un avantatge molt significatiu a l'hora de traçar un nou Pla, especialment per a saber realment quina és la força en què comptem.
Un nou Pla, cal una nova estratègia, i per tant, cal primer de tot, i sense embuts reconèixer aquesta derrota, no estic pas parlant d’una capitulació, però sí acceptar que ens cal un canvi profund d’estratègia. No ens serveix de res mantenir capital humà a la presó, necessitem tothom a casa, necessitem tornar a repensar-nos. Analitzar què hem fet malament i després definir una Estratègia plausible com a mínim per a aquesta generació que ja mai més podrà sentir-se espanyola, aquelles que han estat atonyinades per defensar urnes, aquelles persones que senten els seus legítims representants socials i polítics privats de llibertat, com es va fer en la derrota del 39, i en totes les derrotes que ens han precedit, per elles cal tornar-hi, tornem-hi.

Estrasburg, 10 de novembre de 2017.

dijous, 12 d’octubre de 2017

L'èpica dels Pobles. Una visió des de terres del Rin.

Fusellament d'anarquistes el 1887 a Montjuic



La ciutadania i les Institucions dels Estats consolidats després de la 2GM, tenen molt de respecte als pobles que es determinen, lluiten, sofreixen i es reconeixen sobirans i lliures, són hereus precisament d'aquesta lluita, per contra tenen gens o nul respecte per aquells que juguen amb les Institucions, i sobretot tenen pànic al populisme etnicista, no cal dir que Espanya no forma part d'aquest Club, coses de deixar morir el Dictador al llit.

És per això que el nacionalisme espanyol més ranci, contínuament qualifica als "altres" de populistes, nacionalistes, supremacistes, antidemocràtics, demagogs, colpistes, fins i tot nazis. Ells són la Llei i l'Ordre establert, fan tot el possible per camuflar-se en el Club de les Democràcies, i saben que la lluita pacífica i democràtica els posa en evidència.

Aquest 10-O, el Món tenia preparat per a la revolta dels somriues l'escenari de l'èpica dels Pobles, d'aquells que lluiten, sofreixen i davant els botxins del 1-O es determinen fidels als seus principis, havien desplegat tota la tecnologia per a projectar Catalunya  al Món de les Nacions dignes.

Però no, no va ser així, va ser una maniobre errònia, estrepitosament fallida, per deixar a tothom desconcertat, per a passar la pilota a qui la pot jugar, per renunciar al tiqui-taca, el Poble encoratjat estava disposat a jugar el partit. En definitiva van decidir perdre el partit.

Alguns penseu que no, que ha estat una gran jugada, per a què? Per a negociar què? No havia quedat prou clar. Aquest Estat no negocia amb sediciosos, o es rendeixen o s'eliminen. Aquí és on som ara, a punt de negociar una rendició digne?. On són les estructures d'Estat? És aquest el buit real? Estàvem davant d'un farol? Si fos així, seria imperdonable.

Estrasburg 11 d’octubre de 2017

divendres, 6 d’octubre de 2017

Lluna d'octubre


 
 
Avui ha canviat la lluna, els plenilunis sempre vénen acompanyats d'un cert assossegament, paraula amb moltes esses, lletra gens cridanera, encara que com totes, va tenir la seva mala època, les SS van enfonsar la Humanitat en una llarga nit terrorífica i molt terrenal.

En aquest pleniluni de tardor del 2017, com el pleniluni de l'octubre de 1917 del segle passat, el de la revolució russa, vivim moments molt confosos, neixarà quelcom nou. 

Aquest segle s'està emmirallant amb l'anterior, èpica catalana, defensa de les llibertats, Georges Orwell entrant amb tren per Portbou, els carrers de Barcelona respiren altre cop Llibertat. Homenatge a Catalunya.

Però el poder s'organitza per aturar la revolució social, menestral i llibertària, tot s'hi val per a transgirversar la realitat, i avui com a nous hereus de la comunicació goebbelsniana, compten amb un immens aparell de propaganda, on les víctimes són transformades en botxins, els demòcrates en demagogs, els agredits en agressors. 

Ells són els garants de la Llibertat, els botxins que ben armats atonyinen a tort i a dret, aquells que victorejats al partir com a croats, ens vénen a sotmetre, som els il·legals, els infidels de la sacro-santa unitat d'Espanya. L'odi no extirpat estava en letàrgic, ja han tornat.

Però ha canviat la lluna, i anem segurs i ferms cap a la Proclamació de la República catalana, la setmana vinent serà així, i de la mateixa manera que així hi hem arribat, arribarà aquell dimarts galàctic que ens pronosticaven i que ara també ens aventura la premsa europea fidel a l'statuo quo.

Sempre havia pensat que hauria de ser divertit un Món Galàctic, lliure d'aquests defensors dels terrorífics status quo trencadors de dits i d’esperances.

Ja arribem, obriu-nos les portes de la Galàxia dels somriures, en som uns quants i venim com diuen des dels carrers,  som persones lliures i venim fresques d'idees.

Visca la República! 

Estrasburg a 5 d'octubre de 2017.

dijous, 14 de setembre de 2017

Perdre la Por.


 




Perdre la por

Fa anys, quan tenia l'edat de les meves filles, vaig conèixer en Pep i l'Helena, objectors de consciencia. Aquells anys de colpisme militar, a Barcelona hi havia un grup de joves, pacifistes, ecologistes, independentistes, cristians, llibertaris, naturistes, tot es barrejava en aquells llargs sopars, per a un jove amb ganes de tot, no cal dir que em van impressionar, van marcar políticament la meva vida, per què? Per què eren lliures, no els preocupava res més que defensar la seva llibertat, res podia trencar el seu determini, viure en llibertat, somiar amb un nou model de relacions entre iguals, viure el dia i la nit de la manera que un volia viure-la.

L'Estat i d'aquest l'Exèrcit espanyol, i molt concretament el servei militar xocava de ple amb les seves consciències, així naixia el moviment d'objecció de consciència, ocupant la masia de Can Serra a l'Hospitalet una anys abans, es plantejà una alternativa social al servei militar, eren els que seguiren l'estel d'en Pepe Beunza, el primer objector polític al servei militar a l'Estat espanyol, els 7 de Can Serra foren empresonats, però el moviment no va parar de créixer, fins esdevenint al cap dels anys massiu, ni jutges, ni policies, ni presons pogueren amb aquell moviment, costar molts sacrificis, cal no oblidar en Kike Mur mort a la presó de Torreros a Saragossa, encara no aclarida la seva mort, s'hagué de complir amb més de 1.000 anys de presó, vagues de fam com les d'en Cesc Alexandri de Cardedeu,  fou llavors quan un objector, quan ja érem 1.000.000 i més de 30.000 insubmisos , un militant de CDC, en Carles Campuzano,  fent política, aconseguir que el Congreso de Diputados liquidés allò que ja havia estat superat, el servei militar obligatori.
Però què va fer possible que un moviment s'enfrontés a l'Exèrcit espanyol, als jutges militars, a la institució franquista més dura i amb el poder de les armes, amb les seves pròpies presons i les seves lleis sorgides del cop militar del 36, lleis que estaven per sobre de les lleis civils i malgrat tot les incapacités, fins a fer-les insignificants i ridícules?.  Doncs res, senzill,  els joves d'aleshores van perdre la por.

 Avui el poble català ha perdut la por a l'Estat espanyol, i aquest 1-O direm Adéu-siau, ja no tenim por. També haurà costat milers d'anys de presó, morts i assassinats, però finalment guanyarem i viurem en Llibertat.


Carles Vilaseca i Padrós

Estrasburg a 14 de setembre de 2017.
 
 
 

dilluns, 28 d’agost de 2017


 
Mistela.

Aquest mes d'agost deixa petjada, ha portat el comiat d'una persona molt important a la meva vida, quan la vaig conèixer encara érem als 80's, encara érem molt joves i somniàvem, vivíem en llengües diferents, en realitats molt diferents, però la mort va forjar una amistat indestructible, una amistat que ha estat carinyosament viscuda fins al seu darrer alè.

Després de dos anys de lluita contra un càncer ferotge, en cap moment es va queixar, mai una paraula de rancúnia, mai un perquè jo?.
Només l'interessava on anem, què fem avui, demà et vinc a veure a Strasbourg, ens veiem a La Garriga, t'envio el bitllet de tren que farem una festa d'aniversari. Així fins als seus darrers 3 mesos, la seva preocupació fou poder deixar-nos a casa seva, sense enrenous, acomiadant-se de cadascú de nosaltres, del seu company, mare, germans, fills, família i amics.

A finals de juliol vaig pujar una ampolla de mistela a casa seva, a l'etiqueta deia; vi per a la conversa, amb la família i amics vàrem obrir l'ampolla, l'Anke va brindar amb nosaltres, la tarda va fluir amb anècdotes i rialles. L'endemà es va trobar especialment bé i va voler anar a sopar fora, ella ja no podia menjar, però va seure amb les persones estimades, massa aviat ens vàrem acomiadar, sabent que ja mai més tornaríem a compartir un got de mistela.

Aquests dies també han estat un retrobament amb la puresa de caminar, senzillament, amb l'única voluntat de fer camí, necessitava caminar. És aquest desig el que em mou i em permet continuar el camí de la vida, el que em permet viure el temps que els vius disposem, encara que massa sovint costi de reconèixer.

He sabut que l'Anke en les seves darreres dues setmanes, ha rebut a tothom amb un got de mistela, xerrant i escoltant noves il·lusions, encara que per a ella i com deixar escrit; "Viure seria una excel·lent alternativa".

Prost Lieber Anke! Salut!

Bad Bergzabern