dijous, 14 de setembre de 2017

Perdre la Por.


 




Perdre la por

Fa anys, quan tenia l'edat de les meves filles, vaig conèixer en Pep i l'Helena, objectors de consciencia. Aquells anys de colpisme militar, a Barcelona hi havia un grup de joves, pacifistes, ecologistes, independentistes, cristians, llibertaris, naturistes, tot es barrejava en aquells llargs sopars, per a un jove amb ganes de tot, no cal dir que em van impressionar, van marcar políticament la meva vida, per què? Per què eren lliures, no els preocupava res més que defensar la seva llibertat, res podia trencar el seu determini, viure en llibertat, somiar amb un nou model de relacions entre iguals, viure el dia i la nit de la manera que un volia viure-la.

L'Estat i d'aquest l'Exèrcit espanyol, i molt concretament el servei militar xocava de ple amb les seves consciències, així naixia el moviment d'objecció de consciència, ocupant la masia de Can Serra a l'Hospitalet una anys abans, es plantejà una alternativa social al servei militar, eren els que seguiren l'estel d'en Pepe Beunza, el primer objector polític al servei militar a l'Estat espanyol, els 7 de Can Serra foren empresonats, però el moviment no va parar de créixer, fins esdevenint al cap dels anys massiu, ni jutges, ni policies, ni presons pogueren amb aquell moviment, costar molts sacrificis, cal no oblidar en Kike Mur mort a la presó de Torreros a Saragossa, encara no aclarida la seva mort, s'hagué de complir amb més de 1.000 anys de presó, vagues de fam com les d'en Cesc Alexandri de Cardedeu,  fou llavors quan un objector, quan ja érem 1.000.000 i més de 30.000 insubmisos , un militant de CDC, en Carles Campuzano,  fent política, aconseguir que el Congreso de Diputados liquidés allò que ja havia estat superat, el servei militar obligatori.
Però què va fer possible que un moviment s'enfrontés a l'Exèrcit espanyol, als jutges militars, a la institució franquista més dura i amb el poder de les armes, amb les seves pròpies presons i les seves lleis sorgides del cop militar del 36, lleis que estaven per sobre de les lleis civils i malgrat tot les incapacités, fins a fer-les insignificants i ridícules?.  Doncs res, senzill,  els joves d'aleshores van perdre la por.

 Avui el poble català ha perdut la por a l'Estat espanyol, i aquest 1-O direm Adéu-siau, ja no tenim por. També haurà costat milers d'anys de presó, morts i assassinats, però finalment guanyarem i viurem en Llibertat.


Carles Vilaseca i Padrós

Estrasburg a 14 de setembre de 2017.
 
 
 

dilluns, 28 d’agost de 2017


 
Mistela.

Aquest mes d'agost deixa petjada, ha portat el comiat d'una persona molt important a la meva vida, quan la vaig conèixer encara érem als 80's, encara érem molt joves i somniàvem, vivíem en llengües diferents, en realitats molt diferents, però la mort va forjar una amistat indestructible, una amistat que ha estat carinyosament viscuda fins al seu darrer alè.

Després de dos anys de lluita contra un càncer ferotge, en cap moment es va queixar, mai una paraula de rancúnia, mai un perquè jo?.
Només l'interessava on anem, què fem avui, demà et vinc a veure a Strasbourg, ens veiem a La Garriga, t'envio el bitllet de tren que farem una festa d'aniversari. Així fins als seus darrers 3 mesos, la seva preocupació fou poder deixar-nos a casa seva, sense enrenous, acomiadant-se de cadascú de nosaltres, del seu company, mare, germans, fills, família i amics.

A finals de juliol vaig pujar una ampolla de mistela a casa seva, a l'etiqueta deia; vi per a la conversa, amb la família i amics vàrem obrir l'ampolla, l'Anke va brindar amb nosaltres, la tarda va fluir amb anècdotes i rialles. L'endemà es va trobar especialment bé i va voler anar a sopar fora, ella ja no podia menjar, però va seure amb les persones estimades, massa aviat ens vàrem acomiadar, sabent que ja mai més tornaríem a compartir un got de mistela.

Aquests dies també han estat un retrobament amb la puresa de caminar, senzillament, amb l'única voluntat de fer camí, necessitava caminar. És aquest desig el que em mou i em permet continuar el camí de la vida, el que em permet viure el temps que els vius disposem, encara que massa sovint costi de reconèixer.

He sabut que l'Anke en les seves darreres dues setmanes, ha rebut a tothom amb un got de mistela, xerrant i escoltant noves il·lusions, encara que per a ella i com deixar escrit; "Viure seria una excel·lent alternativa".

Prost Lieber Anke! Salut!

Bad Bergzabern

dimecres, 21 de juny de 2017

Liderar l'Eix Mediterrani.


Què pot oferir Catalunya a la nova Europa que està arribant? Podem oferir Barcelona.


Aquesta Europa, vol ser, i vol mantenir els graus de llibertat més envejats pel conjunt de la Humanitat, una Europa que ha estat sacsejada aquests mesos per les eleccions a Àustria, Holanda, França, setembre ho reblarà Alemanya. Europa ja no s'assembla en res a la de fa un any. De fet, el Món tampoc.

Europa ha estat reafirmada per una part molt important de la seva ciutadania, cridada a ser l'estàndard de la defensa dels Drets de l'Home, la defensa del Clima i la Biodiversitat, el populisme neo-feixisme ha estat derrotat al Continent.


Els catalans no hauríem de caure en l'error de les inèrcies, de les emocions com a manera de fer i encarar els temps, sempre, en el factor temps rau la clau, anar fora temps no porta enlloc i perdre el temps passa factura.


En els països mediterranis els hi cal lideratge, cal assegurar una força mediterrània, l'eix mediterrani, aquest és el camí, fer lobby, fer-lo a Brussel·les, a Madrid, a París, a Berlín, a Roma, on calgui, cal centrifugar poder cap a la perifèria, reivindicar l'Euroregió mediterrània, eina indispensable per a la competitivitat europea, avui Europa ha de liderar la competència democràtica i econòmica amb la Xina, amb l'Índia, amb Rússia, amb Amèrica del Nord, per encaixar-nos en aquest nou esdevenir, sincerament no ens cal Estat, ens cal tan sols liderar aquest Eix i aprofitar totes les oportunitats que el nou model que s'està preparant ens ofereixi.

Catalunya té una capital que per si sola té molta més força que el mateix Estat espanyol.


Amb el concepte de més Europa, la Unió europea s'està redefinint, aquest és el text dels nous temps, i cal aprofitar els temps, encara que no ho semblin, ens vénen de cara, un dels tres factors claus en tempus polític, el lloc, el tenim, som on som i això ningú ho pot canviar, les grans Àrees metropolitanes europees tindràn un paper clau en aqueta nova Unió europea. Torna en força la idea de  Barcelona com a capital d'una Euroregió. Ara més que mai Barcelona ha de liderar l'encaix de Catalunya a la Unió, reinvindicant-se com a Euro-metropoli amb Catalunya i qui més s'apunti. Invertir els rolls a la Plaça Sant Jaume. Una idea maragallista sí.

El dia i l'hora d'integrar-nos i liderar l'Eix Mediterrani arribarà, i tant que sí, som capaços de reivindicar-nos, sabent interpretar les noves necessitats sorgides al Continent europeu, segur que sí, però hem d'abandonar la vella política, ja no interessa, comencem una nova Era i el Destí ha reservat a Europa un paper transcendental, la defensa i l'avantguarda dels valors de la revolució francesa i de la reforma luterana, en definitiva els valors dels Drets de l'Home que avui implica liderar la lluita contra el canvi climàtic, implica liderar la transició energètica vers una economia descarbonitzada, promovent economies circulars.

El Sud és terra de frontera, avui més que mai sabem que ho som per haver esdevingut un immens cementiri sota les aigües de la nostra Mediterrània. Per tant, sabem que tenim el gran continent africà com a veí i sense cap mena de dubte el futur de la Humanitat passa per la seva prosperitat, per la seva estabilitat, sense ella, Europa trontolla.

Mai havíem tingut una oportunitat tan gran per a reivindicar-nos. Barcelona ha de ser epicentre social, polític i fabricant d'idees per a liderar un nou model de relació Nord-Sud, s'ha de fer possible la transferència de coneixement i recursos per esdevenir un marc de prosperitat pel conjunt de la Regió.


També reivindicar la importància dels lligams entre Barcelona i l'Amèrica llatina, aquests lligams són fraternals no colonials. Per tant, podem ser nexe directe d'unió intercontinental entre la ciutat de Barcelona i les principals capitals del Con Sud, una altra gran oportunitat per a reivindicar-nos davant els nostres socis europeus.

És així, Barcelona com a capital de l'Eix mediterrani, pot esdevenir pont d'intercanvis sincers, entre l'Europa continental i els dos grans continents que marcaran el futur de la Humanitat, Àfrica i Amèrica del Sud, si ells fracassen, el Món serà un infern. Per contra aquest posicionament ben explicat i defensat té totes les de guanyar, per posició geo-estratègica de la ciutat de Barcelona, per força cultural, per Història, per infraestructures, per estabilitat social i per ser una bona proposta.



Estrasburg 21 de juny de 2017

dimarts, 13 de juny de 2017


 
Parlem de concepte.

Si una cosa he après aquests anys d'estreta relació amb la mentalitat alemanya, aviat en farà tres dècades, és que les coses importants no es poden afrontar emocionalment, davant un problema, sempre cal cap fred, poca gesticulació i molta estratègia conceptual.


No sé si això té alguna cosa a veure amb el seny i la rauxa, però sí té molt a veure amb la determinació de ser conseqüents amb les decisions preses, però la conseqüència ve donada pel concepte, "das Konzept"  i per l'estratègia que se'n deriva, digueu-li ciència, l'únic mecanisme possible que fa que les coses funcionin amb prèvia determinació.
Vull creure que ens empeny una determinació conceptual gens emocional. No ens serveix de res les proclames i les performances amb l'emoció exaltada. Només m'interessa el concepte i el mecanisme elaborat que posi en marxa la màquina. De moment, tot està molt embolicat d'emocions.

Parlava de concepte, no de Procés.


Estrasburg a 12 de juny de 2017

divendres, 19 de maig de 2017

Política energètica espanyola.


Entre lany 2016 i el 2017, Espanya ha subhastat al mercat un total de 3700 MWel de potencia denergia renovable, a instal·lar abans del 2020. Cap daquests MWel anirà a Catalunya, probablement cap sinstal·larà enlloc, a molt pocs es faran efectius abans daquest període, les raons són evidents, mentre les energies fòssils reben subvencions de lEstat, mentre les nuclears reben subvencions, mentre el gas rep subvencions per a la seva importació i distribució, les energies renovables han doferir lenergia a pèl, l'autoconsum bloquejat i han de ser grans centrals, no sigui que la distribució sigui prescindible i empobreixi a REE, masses despropòsits fan de celtibèria un territori clarament hostil a les energies renovables.

No és comprensible que a Espanya un MWel d'eòlica surti més barat que a la ventosa mar báltica o que un MWel de biomassa forestal surti 40€/MWh més barat que a centreeuropa.  A què juguen?, bé sí, juguen a carregar les previsibles multes per incompliments del Programa 20-20-20 de la Unió europea a la ciutadania, i així es bloqueja,  ja des del 2012, el normal desenvolupament de l'energia renovable a l'Estat espanyol.

Un dels territoris de la UE amb més hores solars disponibles, un dels territoris  on els seus boscos es cremen espontàniament, fruit de les seves característiques meridionals, territoris sotmesos a períodes de sequeres i onades de calor cada cop més recurrents, allà on els residus senterren o bé es cremen espontàniament un mal dia destiu, en aquest Estat de les meravelles, on masses coses es llencen i poques s'aprofiten,  celtibèria és com una pel·lícula dolenta que es repeteix, any rere any, pels segles dels segles.

A punt de perdre el tren de l’última revolució industrial, a punt de quedar fora daquest immens potencial de transformació i revolució energètica, resta lluny Espanya duna planificació real vers les energies renovables, de les seves reals potencialitats, de les respectives sinergies,  dels criteris de proximitat i la interacció pròpia, assolint una real independència energètica, lluny, molt lluny i  clama el cel.
Sempre aquesta eterna dependència de grups que ens volen segrestats ambientalment, energèticament i políticament al gas, al petroli, a nuclears obsoletes i als grups financers que les sustenten. 
Celtibèria  continua apostant pel fòssil i ara sens presenta un model de subhastes renovable com a performances de cara la galeria, cara  justificar-se davant les institucions europees, on hàbilment el Comissari dEnergia,  el de la testosterona del PP, Miguel Àngel Àrias Cañete ho validarà, tota una perfecta trama dinteressos per a garantir lespoli de les butxaques dels ciutadans de Celtibèria que són, això sí,  on més cara paguen lenergia dEuropa, tan cara com a Malta que ha dimportar fins i tot les espelmes.
 
Estrasburg 19 de maig del 2017.

dimecres, 10 de maig de 2017

Europa!


 
Reflexions des de terres del Rin. Maig del 17.
 
La recent victòria de Emmanuell Macron a la Presidència de la V República francesa, no ens deixarà indiferents, després del Trupisme i el Putisme, després dels borratxos del UKIP que han abocat la Gran Bretanya al Brexit, la població jove i les classes mitjanes europees ja van començar a reaccionar quan a Àustria el rostre del braç aixecat,  en una segona votació  portar a la Presidència un home vinculat als Verds austríacs, també quan als Països baixos amb un descarat neofeixisme ros i blanc mantega fou derrotat per un multicultural moviment ecologista, jove i universalista, i ara l’extrema dreta francesa, l’hereva de Vichy i de les OAS, ha estat esclafada a la segona i decisiva volta a França per un moviment transversal lliberal, activista contra el canvi climàtic, amant de la diversitat de la societat francesa i entusiasta europeista.
Arreu l’extrema dreta no ha estat derrotada pels partits tradicionals, han estat les noves corrents joves, modernes, poliglotes i contentes de viure en un Món en transformació permanent, han estat ells i especialment elles, les dones han tingut un paper molt actiu en aquests moviments que estan sorgint arreu, el neofeixisme és clarament homòfob, masclista i tradicionalista, moguts per uns interessos gens clars des dels Urals o des de l’altre costat de l’Atlàntic, clares són les seves vinculacions amb els lobbys del petroli i del gas, els negacionistes del canvi climàtic i els negacionistes de l’holocaust coincideixen, avui són els mateixos, però com sempre en la Història de la Humanitat sempre hi ha l’esperança que s’articula en forma de moviment polític, en forma de moviment modern, buscant fórmules que permetin donar resposta als reptes que té la Humanitat, però també a les necessitats socials i econòmiques dels més vulnerables.
No pretenc caure en un bonisme i en el presidencialisme messiànic, no és pas això, és que sincerament Europa està canviant, són els fills i filles del Baby boom les que agafen el protagonisme i la responsabilitat del futur d’aquesta Europa que canvia, quan la dreta i l’esquerra tradicional deixen de ser referent, sempre hi ha pas al populisme, però en aquestes reflexions vull remarcar,  és que també és una oportunitat per a reorientar les polítiques cap on interessen de veritat, alguns ja parlen de la 4 revolució industrial,  però primer hem de passar per a la tercera revolució industrial,  aquella en que definitivament l’energia serà  renovable, descentralitzada i socialitzada definitivament, aquest salt endavant no es podrà fer sense el consens des del Bàltic fins al Mediterrani, si això s’aconsegueix, en definitiva si la força d’Europa s’articula en aquesta direcció, guanyarem la partida, per contra, si Europa s’enfonsa, perdrem el control del nostre destí i caurem en mans dels oligopolis energètics actuals, no podrem assolir la desitjada transició energètica que preservi el clima i el benestar que avui encara, amb dificultats, però  encara sense matisos en comparativa mundial,  gaudim.
Els moviments polítics europeus han de prendre nota de com es pot contrarestar el populisme salva pàtries, la força intel·lectual de les noves generacions,  hereves de revolucions europees, de la revolució francesa, de la Reforma,  aquest 2017 es commemora els 500 anys de les 95 tesis escrites per Martin Luther, aquests pòsit d’història de cultura i de pensament lliure,  vol afrontar sense matisos amb llibertat i dignitat, el futur i els reptes que ens esperen, cap de fàcil, però plausibles són les solucions.

Estrasburg maig del 2017.


 

diumenge, 26 de febrer de 2017

Reflexions des de terres del Rin. 25 de febrer del 2017


Que si ous, que si truites, que si tindrem un pollastre, res de res.... el que compte és:

qui té la clau de la gàbia?

És una terrible sensació que quan torno de Catalunya cap a terres del Rin m'envaeix, tinc la fotuda impressió que sempre fem tard, massa cavil·lar les estratègies, massa reposar els impulsos, a la fi tot es cova, tot es panseix.
Quan ens adonarem que ara sí, quan creurem que haurà arribat el moment, llavors ens sorprendrà l'evidència, estem sols i molt allunyats del Món real, i el més fotut de tot, la nostra credibilitat serà proporcionalment oposada a la seva "legitimitat" per a castigar-nos, doble forrallat i la clau llençada al mar.
Però el que més m'emprenya de tot, és aquesta immobilitat permanent de les coses, el fet de no resoldre, de no fer el pas, impossibilita avançar en els temes contemporanis importants, ens tenalla una realitat que no ens correspon, fotuda realitat d'un Estat podrit, d'un Estat que ve de lluny, que ens agradi o no ha sobreviscut a totes les revolucions, ha pogut amb tot canvi, sempre han trobat la manera de perpetuar-se, algunes vegades donant més peixet que d'altres, sovint amb sang i fetge, però sempre són els mateixos que marquen el destí de generació rere generació, i d'això en gaudeix l'establishment espanyol, tant és si es diu Rajoy, Zapatero, Roca Junyent o Isidre Fainé.
Avui, altre cop a terres del Rin, m'adono novament que per aquí es viu una altra realitat, uns altres reptes, altres preocupacions, no són flors ni violes, la gent tampoc és com Espriu va versar, però és la lluita d'una realitat de contemporanis, real, propers i amb capacitat d'incidir en el rumb de la Història, de la Humanitat fins i tot, per a Bé o per a Mal
Farem Història? O seguirem allunyats dels destins d'Europa i com diu el tòpic seguirem tenallats al -Spain is different-.



Estrasburg a 25 de febrer de 2017