dimecres, 15 de novembre de 2017

Percepcions des de terres del Rin


 
Per a un ciutadà mig europeu, les imatges de les càrregues de la policia contra gent pacífica aquest ú d’octubre, en definitiva la visualització de la violència d'Estat, han generat dubtes reals sobre un Estat espanyol que es creia democràtic i s’hi tenia una simpatia estival, amb una monarquia després de l'abdicació, jove i cool, i sí, potser amb una colla de corruptes, sí, però l'estiu, el Sol i la platja és el que en els llargs hiverns a terres del Rin resta en la memòria.
La voluntat d'un poble, ni que sigui maldestra com el català, en aquests anys convulsos del segle XXI, ha perfilat dues visions clares per terres del Rin, la causa dels catalans, com l’hi diuen per aquí dalt. La primera visió, és la d'aquells que per qüestions diverses simpatitzen per simple educació republicana, les idees polítiques i la seva defensa pacífica no pot ser mai reprimida en l’Europa que es vanta dels Drets humans, de fet per a molts, els episodis de violència davant els col·legis electorals, no deixen de ser una demostració més d'aquesta Unió d'interessos lobbistes que cada cop, lluny de minvar, tants avorreixen, i aquí un avís pels reformistes europeus, l'adhesió als mandats de la Unió va perdent llençols en cada bugada,  perillosa deriva.

Un altre visió, més introvertida, és aquella que veu la causa dels catalans, com moviment nacionalista, i això genera por o broma, la portada del Charlie Hebdo va fer mal, en definitiva es veu com a inductor d’una possible implosió de la Unió europea, l'egoisme nacionalista, paraula maleïda, el nacionalisme és vist per a molts ciutadans europeus com a sinònim del pitjor dels sentiments i causa històrica dels pitjors episodis d'Europa, les dues grans guerres, i això transversal i generacionalment, espanta. És per això que el discurs de l'Estat espanyol ha estat radicalment en aquesta línia, “los independentistas catalanes han perpetrado un golpe de Estado a la Democracia” i de més grosses n’hem sentit, propaganda Gobbelsniana per a estigmatitzar-nos, en una setmana hem esdevingut causa de tots els problemes a Espanya i per extensió a Europa, som el verí d’Europa com ha arribat a dir el mateix President de la Comissió europea.

En el discurs post Brexit hi ha una voluntat de contrarestar els moviments eurofòbics amb una clara promoció de la ciutadania europea, així s'entenen les manifestacions del primer ministre belga, el való Charles Michel, qui molt ràpidament es va afanyar a qualificar al President Puigdemont com a ciutadà europeu, amb Drets i Obligacions. No ha calgut demanar l'asil polític a Bèlgica. De moment, som ciutadans espanyols però també europeus, de moment. A Bèlgica,  l’equilibri entre valons i flamencs al govern ens ha donat aquest avantatge, de moment.
Per tant, la clau en la conjunció dels Drets republicans i el respecte als Drets civils de les minories, no haurien de xocar segons la mentalitat del ciutadà mig europeu amb aquesta idea de ciutadania europea, important matís en la configuració d’estratègies.

Ahir davant el Parlament europeu, un alsacià, nét d'un brigadista internacionalista a la guerra d'Espanya i soldat a la primera guerra mundial, sota bandera alemanya, i posteriorment lliurat als nazis per la policia francesa, em recordava; els catalans sempre heu estat al front de les lluites que han configurat Europa, amb Carlemany al front sud, contra els jacobins, amb la democràcia contra el feixisme, i ara també hi sou per una Europa de les regions i no dels lobbys que tant mal ens fan. Em va fer pensar, i crec que aquesta definició d'Europa de les regions europees que sobrepassin les fronteres dels Estats i cridin als quatre vents els valors republicans i de ciutadania europea,  té molt de recorregut.
Segurament, una de les idees més interessants dels inicis d'aquest segle XXI i formulada des de Catalunya, ha estat el concepte d’Euroregió mediterrània. Pensem-hi. No en va, la va configurar en Pasqual Maragall de tornada del seu any sabàtic i de reflexió europeu, ara caldrà refer el paisatge després del famós xoc de trens, la pitjor part ens l’hem emportat els del costat de la causa catalana, és evident, però ens resta la dignitat i la capacitat de generar discurs, propostes que poden tenir també molt de recorregut a Europa, ahir davant el Parlament europeu a Estrasburg vàrem ser-hi junts en el mateix combat, catalans i alsacians. Seguim.

Estrasburg a 15 de novembre de 2017.

 

divendres, 10 de novembre de 2017

Mala lluna de novembre.




 
Estic emprenyat i decebut.

Emprenyat per veure com tota la ràbia falangista cau sobre nostre, recordo quan el meu pare ens explicava,  sempre per Nadal , acabada la guerra, tot anant cap a la feina al passar per davant l'Ajuntament de La Garriga, uns falangistes de cognom ben català, van fer-li aixecar el braç en salutació feixista, no va voler i va rebre una plantofada, deia, encara ressona a la Plaça, amb resignació va aixecar el braç i arrencar aquell nefast Arriba España!. Feia dos anys que el seu pare i oncle eren assassinats al camp de la bota i l'oncle de la mare, havia caigut mort quan fugia una matinada d'aquells anys negres de la repressió franquista. I sí, ara ho veiem, la transició i la constitució del 78 té aquestes coses, els feixistes d'aleshores es garantiren morir al llit de casa seva, com el seu "Caudillo", però no acabava aquí el tema, es garantiren el control de l'Estat fins avui, l'Estat espanyol és un Estat fonamentadament franquista. Montesquieu mai va travessar els Pirineus.
Estic decebut, sí, amb els nostres polítics també, no s'ha fet la feina, han estat 5 anys per a fer estructures que permetessin desconnectar de la legalitat espanyola, no ha estat així, les raons no cal burxar-hi ara, potser més endavant, però els fets així ho demostren.

Estic especialment decebut com a ciutadà europeu resident a Estrasburg, per creure que la Unió europea no permetria els abusos de l'Estat espanyol contra Drets fonamentals, i no només els ha tolerat sinó que els ha beneit, em repugnen les imatges d’Oviedo i ahir les de Salamanca. Fàstic que tindrà en un futur conseqüències dramàtiques a Europa.


Decebut amb la política de Partits que han fet i continuen fent massa joc tàctic.
Decebut amb un President i govern que proclama la República i es llença als lleons, diuen, per estalviar al Poble la defensa de les Institucions, evitar l'embat violent de l'Estat ha dit el President des de Brussel·les. President, no ens calien protectors, el Poble dempeus tenia dret a defensar la República. Avui però, hem sabut que tot va ser merament un acte simbòlic, sense cap valor jurídic. Caram, amb el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional, diguem-ho ben clar, d’aquests assessors mai més.
I ara què? Doncs com sempre, seguir endavant, aprendre dels errors comesos, visualitzar clarament qui tenim davant, no fer-nos més trampes al solitari i sobretot, sobretot, traçar un Pla, una estratègia plausible, un Pla i una Estratègia per a projectar-nos novament als veïns que compartim aquest Estat, a Europa i al Món, fent visible el millor de nosaltres, guanyar quotes de Poder, des d'on som forts, des del Poder local, des de baix, podem guanyar-nos els Drets a partir de xarxes paral·leles a les estructures actuals, xarxes locals de serveis propis, municipalitzar, comarcalitzar serveis bàsics, aigua, energia, transports, gestió de residus, comunicacions. Recuperem les bones idees, recuperem la idea d’Euroregió mediterrània, són aquests camins que ens permetran acumular forces. Fem dels Països catalans una marca hispànica de Progrés i de creativitat. Ja sé que és molt difícil projectar una idea de Països catalans en les condicions de bel·ligerància que ens trobem. Però el territori no el poden canviar, som on som i som qui som.

Potser un dels fets més transcendentals de les darreres setmanes és que hagin caigut les màscares. Tothom ara per ara sap a quin costat de la pancarta es troba, això és un avantatge molt significatiu a l'hora de traçar un nou Pla, especialment per a saber realment quina és la força en què comptem.
Un nou Pla, cal una nova estratègia, i per tant, cal primer de tot, i sense embuts reconèixer aquesta derrota, no estic pas parlant d’una capitulació, però sí acceptar que ens cal un canvi profund d’estratègia. No ens serveix de res mantenir capital humà a la presó, necessitem tothom a casa, necessitem tornar a repensar-nos. Analitzar què hem fet malament i després definir una Estratègia plausible com a mínim per a aquesta generació que ja mai més podrà sentir-se espanyola, aquelles que han estat atonyinades per defensar urnes, aquelles persones que senten els seus legítims representants socials i polítics privats de llibertat, com es va fer en la derrota del 39, i en totes les derrotes que ens han precedit, per elles cal tornar-hi, tornem-hi.

Estrasburg, 10 de novembre de 2017.

dijous, 12 d’octubre de 2017

L'èpica dels Pobles. Una visió des de terres del Rin.

Fusellament d'anarquistes el 1887 a Montjuic



La ciutadania i les Institucions dels Estats consolidats després de la 2GM, tenen molt de respecte als pobles que es determinen, lluiten, sofreixen i es reconeixen sobirans i lliures, són hereus precisament d'aquesta lluita, per contra tenen gens o nul respecte per aquells que juguen amb les Institucions, i sobretot tenen pànic al populisme etnicista, no cal dir que Espanya no forma part d'aquest Club, coses de deixar morir el Dictador al llit.

És per això que el nacionalisme espanyol més ranci, contínuament qualifica als "altres" de populistes, nacionalistes, supremacistes, antidemocràtics, demagogs, colpistes, fins i tot nazis. Ells són la Llei i l'Ordre establert, fan tot el possible per camuflar-se en el Club de les Democràcies, i saben que la lluita pacífica i democràtica els posa en evidència.

Aquest 10-O, el Món tenia preparat per a la revolta dels somriues l'escenari de l'èpica dels Pobles, d'aquells que lluiten, sofreixen i davant els botxins del 1-O es determinen fidels als seus principis, havien desplegat tota la tecnologia per a projectar Catalunya  al Món de les Nacions dignes.

Però no, no va ser així, va ser una maniobre errònia, estrepitosament fallida, per deixar a tothom desconcertat, per a passar la pilota a qui la pot jugar, per renunciar al tiqui-taca, el Poble encoratjat estava disposat a jugar el partit. En definitiva van decidir perdre el partit.

Alguns penseu que no, que ha estat una gran jugada, per a què? Per a negociar què? No havia quedat prou clar. Aquest Estat no negocia amb sediciosos, o es rendeixen o s'eliminen. Aquí és on som ara, a punt de negociar una rendició digne?. On són les estructures d'Estat? És aquest el buit real? Estàvem davant d'un farol? Si fos així, seria imperdonable.

Estrasburg 11 d’octubre de 2017

divendres, 6 d’octubre de 2017

Lluna d'octubre


 
 
Avui ha canviat la lluna, els plenilunis sempre vénen acompanyats d'un cert assossegament, paraula amb moltes esses, lletra gens cridanera, encara que com totes, va tenir la seva mala època, les SS van enfonsar la Humanitat en una llarga nit terrorífica i molt terrenal.

En aquest pleniluni de tardor del 2017, com el pleniluni de l'octubre de 1917 del segle passat, el de la revolució russa, vivim moments molt confosos, neixarà quelcom nou. 

Aquest segle s'està emmirallant amb l'anterior, èpica catalana, defensa de les llibertats, Georges Orwell entrant amb tren per Portbou, els carrers de Barcelona respiren altre cop Llibertat. Homenatge a Catalunya.

Però el poder s'organitza per aturar la revolució social, menestral i llibertària, tot s'hi val per a transgirversar la realitat, i avui com a nous hereus de la comunicació goebbelsniana, compten amb un immens aparell de propaganda, on les víctimes són transformades en botxins, els demòcrates en demagogs, els agredits en agressors. 

Ells són els garants de la Llibertat, els botxins que ben armats atonyinen a tort i a dret, aquells que victorejats al partir com a croats, ens vénen a sotmetre, som els il·legals, els infidels de la sacro-santa unitat d'Espanya. L'odi no extirpat estava en letàrgic, ja han tornat.

Però ha canviat la lluna, i anem segurs i ferms cap a la Proclamació de la República catalana, la setmana vinent serà així, i de la mateixa manera que així hi hem arribat, arribarà aquell dimarts galàctic que ens pronosticaven i que ara també ens aventura la premsa europea fidel a l'statuo quo.

Sempre havia pensat que hauria de ser divertit un Món Galàctic, lliure d'aquests defensors dels terrorífics status quo trencadors de dits i d’esperances.

Ja arribem, obriu-nos les portes de la Galàxia dels somriures, en som uns quants i venim com diuen des dels carrers,  som persones lliures i venim fresques d'idees.

Visca la República! 

Estrasburg a 5 d'octubre de 2017.

dijous, 14 de setembre de 2017

Perdre la Por.


 




Perdre la por

Fa anys, quan tenia l'edat de les meves filles, vaig conèixer en Pep i l'Helena, objectors de consciencia. Aquells anys de colpisme militar, a Barcelona hi havia un grup de joves, pacifistes, ecologistes, independentistes, cristians, llibertaris, naturistes, tot es barrejava en aquells llargs sopars, per a un jove amb ganes de tot, no cal dir que em van impressionar, van marcar políticament la meva vida, per què? Per què eren lliures, no els preocupava res més que defensar la seva llibertat, res podia trencar el seu determini, viure en llibertat, somiar amb un nou model de relacions entre iguals, viure el dia i la nit de la manera que un volia viure-la.

L'Estat i d'aquest l'Exèrcit espanyol, i molt concretament el servei militar xocava de ple amb les seves consciències, així naixia el moviment d'objecció de consciència, ocupant la masia de Can Serra a l'Hospitalet una anys abans, es plantejà una alternativa social al servei militar, eren els que seguiren l'estel d'en Pepe Beunza, el primer objector polític al servei militar a l'Estat espanyol, els 7 de Can Serra foren empresonats, però el moviment no va parar de créixer, fins esdevenint al cap dels anys massiu, ni jutges, ni policies, ni presons pogueren amb aquell moviment, costar molts sacrificis, cal no oblidar en Kike Mur mort a la presó de Torreros a Saragossa, encara no aclarida la seva mort, s'hagué de complir amb més de 1.000 anys de presó, vagues de fam com les d'en Cesc Alexandri de Cardedeu,  fou llavors quan un objector, quan ja érem 1.000.000 i més de 30.000 insubmisos , un militant de CDC, en Carles Campuzano,  fent política, aconseguir que el Congreso de Diputados liquidés allò que ja havia estat superat, el servei militar obligatori.
Però què va fer possible que un moviment s'enfrontés a l'Exèrcit espanyol, als jutges militars, a la institució franquista més dura i amb el poder de les armes, amb les seves pròpies presons i les seves lleis sorgides del cop militar del 36, lleis que estaven per sobre de les lleis civils i malgrat tot les incapacités, fins a fer-les insignificants i ridícules?.  Doncs res, senzill,  els joves d'aleshores van perdre la por.

 Avui el poble català ha perdut la por a l'Estat espanyol, i aquest 1-O direm Adéu-siau, ja no tenim por. També haurà costat milers d'anys de presó, morts i assassinats, però finalment guanyarem i viurem en Llibertat.


Carles Vilaseca i Padrós

Estrasburg a 14 de setembre de 2017.
 
 
 

dilluns, 28 d’agost de 2017


 
Mistela.

Aquest mes d'agost deixa petjada, ha portat el comiat d'una persona molt important a la meva vida, quan la vaig conèixer encara érem als 80's, encara érem molt joves i somniàvem, vivíem en llengües diferents, en realitats molt diferents, però la mort va forjar una amistat indestructible, una amistat que ha estat carinyosament viscuda fins al seu darrer alè.

Després de dos anys de lluita contra un càncer ferotge, en cap moment es va queixar, mai una paraula de rancúnia, mai un perquè jo?.
Només l'interessava on anem, què fem avui, demà et vinc a veure a Strasbourg, ens veiem a La Garriga, t'envio el bitllet de tren que farem una festa d'aniversari. Així fins als seus darrers 3 mesos, la seva preocupació fou poder deixar-nos a casa seva, sense enrenous, acomiadant-se de cadascú de nosaltres, del seu company, mare, germans, fills, família i amics.

A finals de juliol vaig pujar una ampolla de mistela a casa seva, a l'etiqueta deia; vi per a la conversa, amb la família i amics vàrem obrir l'ampolla, l'Anke va brindar amb nosaltres, la tarda va fluir amb anècdotes i rialles. L'endemà es va trobar especialment bé i va voler anar a sopar fora, ella ja no podia menjar, però va seure amb les persones estimades, massa aviat ens vàrem acomiadar, sabent que ja mai més tornaríem a compartir un got de mistela.

Aquests dies també han estat un retrobament amb la puresa de caminar, senzillament, amb l'única voluntat de fer camí, necessitava caminar. És aquest desig el que em mou i em permet continuar el camí de la vida, el que em permet viure el temps que els vius disposem, encara que massa sovint costi de reconèixer.

He sabut que l'Anke en les seves darreres dues setmanes, ha rebut a tothom amb un got de mistela, xerrant i escoltant noves il·lusions, encara que per a ella i com deixar escrit; "Viure seria una excel·lent alternativa".

Prost Lieber Anke! Salut!

Bad Bergzabern

dimecres, 21 de juny de 2017

Liderar l'Eix Mediterrani.


Què pot oferir Catalunya a la nova Europa que està arribant? Podem oferir Barcelona.


Aquesta Europa, vol ser, i vol mantenir els graus de llibertat més envejats pel conjunt de la Humanitat, una Europa que ha estat sacsejada aquests mesos per les eleccions a Àustria, Holanda, França, setembre ho reblarà Alemanya. Europa ja no s'assembla en res a la de fa un any. De fet, el Món tampoc.

Europa ha estat reafirmada per una part molt important de la seva ciutadania, cridada a ser l'estàndard de la defensa dels Drets de l'Home, la defensa del Clima i la Biodiversitat, el populisme neo-feixisme ha estat derrotat al Continent.


Els catalans no hauríem de caure en l'error de les inèrcies, de les emocions com a manera de fer i encarar els temps, sempre, en el factor temps rau la clau, anar fora temps no porta enlloc i perdre el temps passa factura.


En els països mediterranis els hi cal lideratge, cal assegurar una força mediterrània, l'eix mediterrani, aquest és el camí, fer lobby, fer-lo a Brussel·les, a Madrid, a París, a Berlín, a Roma, on calgui, cal centrifugar poder cap a la perifèria, reivindicar l'Euroregió mediterrània, eina indispensable per a la competitivitat europea, avui Europa ha de liderar la competència democràtica i econòmica amb la Xina, amb l'Índia, amb Rússia, amb Amèrica del Nord, per encaixar-nos en aquest nou esdevenir, sincerament no ens cal Estat, ens cal tan sols liderar aquest Eix i aprofitar totes les oportunitats que el nou model que s'està preparant ens ofereixi.

Catalunya té una capital que per si sola té molta més força que el mateix Estat espanyol.


Amb el concepte de més Europa, la Unió europea s'està redefinint, aquest és el text dels nous temps, i cal aprofitar els temps, encara que no ho semblin, ens vénen de cara, un dels tres factors claus en tempus polític, el lloc, el tenim, som on som i això ningú ho pot canviar, les grans Àrees metropolitanes europees tindràn un paper clau en aqueta nova Unió europea. Torna en força la idea de  Barcelona com a capital d'una Euroregió. Ara més que mai Barcelona ha de liderar l'encaix de Catalunya a la Unió, reinvindicant-se com a Euro-metropoli amb Catalunya i qui més s'apunti. Invertir els rolls a la Plaça Sant Jaume. Una idea maragallista sí.

El dia i l'hora d'integrar-nos i liderar l'Eix Mediterrani arribarà, i tant que sí, som capaços de reivindicar-nos, sabent interpretar les noves necessitats sorgides al Continent europeu, segur que sí, però hem d'abandonar la vella política, ja no interessa, comencem una nova Era i el Destí ha reservat a Europa un paper transcendental, la defensa i l'avantguarda dels valors de la revolució francesa i de la reforma luterana, en definitiva els valors dels Drets de l'Home que avui implica liderar la lluita contra el canvi climàtic, implica liderar la transició energètica vers una economia descarbonitzada, promovent economies circulars.

El Sud és terra de frontera, avui més que mai sabem que ho som per haver esdevingut un immens cementiri sota les aigües de la nostra Mediterrània. Per tant, sabem que tenim el gran continent africà com a veí i sense cap mena de dubte el futur de la Humanitat passa per la seva prosperitat, per la seva estabilitat, sense ella, Europa trontolla.

Mai havíem tingut una oportunitat tan gran per a reivindicar-nos. Barcelona ha de ser epicentre social, polític i fabricant d'idees per a liderar un nou model de relació Nord-Sud, s'ha de fer possible la transferència de coneixement i recursos per esdevenir un marc de prosperitat pel conjunt de la Regió.


També reivindicar la importància dels lligams entre Barcelona i l'Amèrica llatina, aquests lligams són fraternals no colonials. Per tant, podem ser nexe directe d'unió intercontinental entre la ciutat de Barcelona i les principals capitals del Con Sud, una altra gran oportunitat per a reivindicar-nos davant els nostres socis europeus.

És així, Barcelona com a capital de l'Eix mediterrani, pot esdevenir pont d'intercanvis sincers, entre l'Europa continental i els dos grans continents que marcaran el futur de la Humanitat, Àfrica i Amèrica del Sud, si ells fracassen, el Món serà un infern. Per contra aquest posicionament ben explicat i defensat té totes les de guanyar, per posició geo-estratègica de la ciutat de Barcelona, per força cultural, per Història, per infraestructures, per estabilitat social i per ser una bona proposta.



Estrasburg 21 de juny de 2017