diumenge, 17 de novembre de 2019

URQUINAONA.



Per aquells anys setanta, no hi havia mòbils, ni res que s'hi assemblés, els joves ens trobàvem a la plaça del poble, al bar de la plaça, la gent gran en deien la Taverna.

Aquell onze de setembre del 1977 va caure en diumenge, dissabte ens havíem trobat al vespre, jo era molt jove, aquell juliol havia fet 15 anys i ja feia un any que cada tarda després de treballar anava a l'institut a Granollers, feia nocturn, fet prou important per a haver entrat en contacte en joves de tota la comarca i no tan joves, tothom amb procedències d'arreu de l'Estat i amb consciència de classe obrera molt forta, fou aleshores que vaig conèixer gent del PCE(i), també de sectors d'alliberament nacional del PSAN i com no, també llibertaris, concretament de la CNT, però bé, no era d'això que volia escriure, només quatre ratlles per a contextualitzar en quin moment d'identificació ideològica vivia.

Era doncs diumenge, onze de setembre de 1977, la vigília de la manifestació a Barcelona del milió de persones reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. En Josep Maria, era 5 anys més gran que la colla que ens trobàvem regularment cada cap de setmana, treballava en una fàbrica de mobles  del poble, era prou gran per a tenir carnet de conduir i a casa seva tenien un Citroen Break familiar de color vermell que ens va servir per a baixar cap a Barcelona, recordo que m'havia propiciat una senyera que encara conservo i tot passant per davant la Farmàcia de la plaça i vàrem fer voleiar les senyeres. Un parell dels identificats com a fatxes s'hi estaven palplantats, tot desafiant l'eufòria reivindicativa que es vivia.

La manifestació va començar a les 5 de la tarda, immens Barcelona, jo només recordava la ciutat de quan amb els pares baixàvem a la fira de Santa Llúcia i ens acostàvem als magatzems Jorba per a veure les llums del Portal de l'Àngel. Aquell dia corríem lliures pels carrers d'una ciutat, capital d'un País que s'havia despertat i es creia prou forta per a canviar les coses.

Ens vàrem topar amb coneguts del PCI(i), anaven carregats amb còctels Molotov i ens avisaren que cap al vespre hi hauria atacs dels feixistes i que ells anaven preparats. No sé com va anar tot plegat, però aquell dia quan molta gent ja havia tornat cap a casa, els feixistes i els grisos, es van organitzar per provocar aldarulls en el que era la cua de la manifestació, càrregues, trets, persecucions, l'endemà moria a l'Hospital a causa de l'impacte d'una pilota de goma al cap, en Carlos-Gustavo Fecher. Tenia una filla de 5 mesos.

Aquell vespre de corredisses i de càrregues de la policia armada, molts acabàrem dispersats pels carrers del voltant de la Plaça Urquinaona, sabíem que el cotxe d'en Josep Maria era per allà. De sobte vaig acabar a un pàrquing que hi havia a la mateixa plaça, amagat entre dos cotxes i ben espantant dins del pàrquing. Amagar-se o fugir, reacció ben animal, jo en aquell moment no sabia cap a on córrer, per tant vaig acabar amagat en aquell pàrquing. Trets, crits, corredisses que van durar una llarga hora fins que de sobte es va fer el silenci. 

L'endemà em vaig assabentar que aquella manifestació tan important, havia costat la vida a en Carlos-Gustavo. Vaig comprendre que les llibertats ens les fan pagar sempre cares, maleïts criminals, però també he anat entenent amb els anys que sense la gent al carrer plantant cara, res és possible.

Saludo els fets d'Urquinaona d'aquest mes d'octubre de 2019. Celebro que joves organitzades hagin fet front a la policia. Cal dir-ho alt i clar, davant nostre tenim els mateixos criminals d'Estat que ens continuen reprimint, detenint i disparant a fer mal i ho fan amb bales com les que van posar fi a la vida d'en Carlos-Gustavo. Aquell 77 cridàvem Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, han passat 42 anys i avui sabem que l'Estatut ja només serveix perquè ens apallissin els mossos d'Esquadra, conjuntament amb la Policia espanyola i la Guardia Civil que no han marxat mai.

Terres del Rin a 17 de novembre de 2019