Que si ous, que si truites, que si tindrem un pollastre, res de res.... el que compte és: qui té la clau de la gàbia? És una terrible sensació que quan torno de Catalunya cap a terres del Rin m'envaeix, tinc la fotuda impressió que sempre fem tard, massa cavil·lar les estratègies, massa reposar els impulsos, a la fi tot es cova, tot es panseix. Quan ens adonarem que ara sí, quan creurem que haurà arribat el moment, llavors ens sorprendrà l'evidència, estem sols i molt allunyats del Món real, i el més fotut de tot, la nostra credibilitat serà proporcionalment oposada a la seva " legitimitat" per a castigar -nos, doble forrallat i la clau llençada al mar . Però el que més m'emprenya de tot, és aquesta immobilitat permanent de les coses, el fet de no resoldre, de no fer el pas, impossibilita avançar en els temes contemporanis importants, ens tenalla una realitat que no ens correspon, fotuda realitat d'un Estat podrit, d'un Estat que ve de llun...

Barrem-los-hi el pas!   Touche pas à mon pote , l'any 1983 SOS Racisme inicià una de les mobilitzacions més importants a Europa contra el racisme i la xenofòbia, concretament a França, en poc temps s'escampa de forma organitzada arreu.   Quan els agressors estan assolint el Poder polític, és necessari recordar els fets d'aquells anys, agressions racistes mobilitzaren a la societat civil.       Avui però cal més contundència, hem de cridar fort i tornar a l’acció directa organitzada, ens cal barrar el pas a aquest assalt del Poder per part dels agressors, no podem tenir dubtes i hem d’actuar, no ho dubtem pas........ són els mateixos que s'aixecaren en armes contra la República, són els mateixos que prenien el poder i proclamaren el III Reich, són els mateixos de la França de Vichy, són els mateixos delators que ens deportaven i omplien els camps de la mort a Europa, són els mateixos que es vestien de camises negres a Itàlia, s...