Transicions i territoris.

 

Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai.

Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar.

Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre i definir les estratègies públiques de serveis essencials, dit clarament, les conques hidrogràfiques són, i més en l'àmbit de la transició energètica, claus per a planificar i per a executar polítiques en benefici del conjunt de les poblacions que hi habiten, lluny de les dinàmiques d'àmbits parcials d'administracions polítiques i/o interessos privats.

Les EERR són enginys sempre del territori i pel territori, però hi ha territoris i territoris, les conques internes de Catalunya no són pas el mateix que la Conca de l'Ebre, és evident que per això són tant importants les MAT's "de turno" que han de facilitar el nodriment energètic de Megalòpolis cada cop més deficitàries, en el nostre cas, Barcelona.

Si entenem aquest immens forat negre de consum d'electricitat, gas, petroli i potser una mica de biomasses que s'esmuny per l'Àrea Metropolitana Barcelonina, entendrem on aquest debat s'hauria de centrar.

És evident que el conjunt dels territoris de les corones del primer cinturó fins al quart cinturó, acabant amb el rerepaís més allunyat, tot és un immens entramat d'interdependències, econòmiques (turisme intern, béns de consum, publicitat, etc), sanitàries ( cures en Hospitals), educatives (Universitats i centres de recerca e investigació), infraestructures (ports, aeroports, eixos ferroviaris, etc) tot és interdependent i cap sentit tenen els posicionaments autàrquics de determinats territoris més provincians, així s'enganya a la població i es transiten per posicions dubtoses i sovint plenes de xenofòbies per a no dir interessadament elitistes o directament classistes que ve a ser el mateix.

Caldria un marc de treball interdisciplinari e interregional per tal que; sense predeterminacions i amb les dades tècniques reals i científiques, tenint en compte les necessitats energètiques e hídriques dels territoris en els escenaris de crisi climàtica, tant de les conques internes i de la conca de l'Ebre, veure què es pot consensuar, parlar, parlar i escoltar i escoltar.

Per tant, el Debat energètic al meu entendre caldria obrir-lo a territoris com Aragó i Navarra i part del País Valencià. O no seran els kW de l'Ebre que hauran d'alimentar les metròpolis mediterrànies?.

Així com les conques internes, parcialment hi haurien intercomarcalment de posar-se a debat,  què es pot consensuar i què es pot implantar en un cronograma a curt termini, amb relació a l'aprofitament de vent, Sol, biomasses (sòlides i líquides), i com la gestió de l'aigua i dels residus (en general; domèstics, agropecuaris, industrials) s'interrelaciona amb aquests vectors.

Sense un Debat rigorós que segurament hauria de ser organitzat a partir de taules sectorials, sempre amb l'apriorisme que tothom ha d'aportar , però tothom ha de rebre també. Cal com mínim garantir el futur de les activitats considerades viables davant dels nous escenaris de crisi climàtica i aquelles activitats d'alt risc de col·lapse, han de rebre el suport de tota la societat per a reconvertir-se i no deixar-les a la intempèrie, és en aquests extrems on els posicionaments més radicals i de bloqueig s'alimenten i ens tenen el punt mort en que ens trobem.