dilluns, 21 de març de 2016

El suïcidi d’Europa.


"En un poblet d'Alsàcia anomenat Mittelbergheim hi he trobat dues plaques, la del poeta polonès Czeslaw Milosz quan sommiava en la Pàtria europea, i la del soldat americà Irving Zurin, nascut a Ohio  vingut a donar la seva vida contra el nazisme, el 29 de novembre de 1944 davant una paret seca d'aquest poblet de terres del Rin. Dues plaques que m'han fet pensar en la deriva d'Europa, si repetim la Història ;  ni poetes, ni soldats l'hi donaran un altre oportunitat."

El terror que estem infringint als refugiats és un error històric descomunal, amb les darreres decisions que la UE ha pres, hem convertit el Planeta en una immensa presó, no és possible ni el Dret a la fugida, la fugida dels desesperats ja no és possible , no compte la vida dels teus ni de la teva persona, quan esperar la mort es fa insuportable, s’ha volgut, Oh! Vergonya!, prohibir la fugida, fer-la impossible, no ho intenteu, sereu retornats al punt de partida, on la por, l’horror de ser lliurats als botxins en qualsevol moment, és un calfred que hi ha de recórrer els òssos dels desemparats, talment com quan Stephan Zweig i la seva muller Lotte o Walter Benjamin fugits a Mèxic i Espanya respectivament, van creure en l’única sortida possible a la por, quan  res era segur, només els quedar  el suïcidi.

On al S.XX ciutats i pobles foren destruïts, on s’organitzaren els camps de la mort, després de la carnisseria, esclafades, assassinades, gasejades, violades fins a arribar a abraçar el suïcidi com única escapatòria davant la barbàrie desencadenada, precisament en aquestes terres, on creiem que mai més això seria possible, la Llibertat,  la Pau i l’Esperança, avui tot s’enfonsa, es comercialitza amb les persones, s’aniquila el Dret al refugi, al Dret a l’acollida dels desesperats, se’ls sotmet a condicions degradants i ara se’ls retorna a l’avantsala del desenllaç final, al terror de viure en l’angoixa de ser tornats als camps de la batalla més sagnant, als camps de la mort a mans de l’Estat islàmic, de les bombes americanes, russes, franceses, del Règim d'al Asad , o potser dels incontrolats.

Estic perplex, tot em sobrepassa; el racisme, la xenofòbia, el populisme que porta al nazisme altre cop a Europa, ens hem oblidat del Gran Repte, els canvis que ha de fer la Humanitat davant les alteracions del Clima, ens hem oblidat molt ràpidament que cal canviar de model econòmic i energètic i tot plegat, tot el que passa ens sobrepassa, no podem concentrar-nos en els aspectes més importants per salvar la Vida, tal i com avui la coneixem al Planeta Terra, estem entrant a la gran presó i estem convertint la Humanitat en presoners i mercaderia  ja no només de consum, sinó també de guerra, cada dia a gran velocitat estem modernitzant la gran màquina que acabarà amb els principis essencials, ens destruïm i condemnem al conjunt de la Humanitat al terror, tot té un principi i potser aquest es diu Idomeni.

 

dijous, 3 de març de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXVIII)


 
Un dia del mes de març de 1981 el meu amic Santi em va acompanyar a la caserna del Bruc, aquell dia entràvem per la Diagonal després d’haver passat la nit en vetlla i de bar en bar, sonava “Campanades a morts” al radiocasette del cotxe,  a tota hòstia, poques hores després em declarava objector de consciència a l’exèrcit espanyol, com a ecologista, com a jove i com a català. Avui Gasteiz, Puich Antich, el meu avi, el seu germà  i tantes persones en la memòria, l’he tornat a escoltar, sempre a tota hòstia, assassins!, tornem a deixar clar que no oblidem, especialment no oblidem que la lluita no a acabat, només haurem arribat al final del camí quan no hi hagi fronteres i quan els pobles de la terra siguin lliures d’esclavatges, de guerres, de salvapàtries i del Capital que fa esclau a les persones i mata al Planeta. Avui encara sonen campanades a morts! No oblidem les fronteres d’Europa, no oblidem que sonen campanades a morts cada dia a la Mediterrània, als Balcans, a Síria, a l'Àfrica, avui mateix ha estat assassinada Berta Cáceres a Honduras per a defensar els drets indígenes i el medi ambient i així als cinc Continents del Planeta.

Hi ha moments a la vida que s’ha de dir NO, en majúscules, passi el que passi, la consciència juga males passades si es traeix conscientment, probablement aquest es el principal problema de tenir-ne, i això també val pels Pobles,  i especialmente pels seus representants, si tots som conscients del que s'està provocant a les fronteres d’Europa, s’ha de dir NO, no pot ser que s’atempti als Drets humans i als Tractats internacionals, estem obligats a prestar ajuda als refugiats, NO i NO pot ser que traïm la consciència d’Europa, una Europa que ha estat també refugiada. Hem d’aixecar-nos i dir PROU! Cal acabar amb tanta misèria humana. 

Avui encara toquen a morts!.