dimecres, 30 de desembre de 2015

Reflexions des de terres del Rin XXI


Esquerra Pont de Vauban, darrera Museu d'Art Modern i dreta ENA (Escola nacional de l'Administració. www.ena.fr ) . Estrasburg
 
Com es construeix una República?  No crec que es faci d’un dia per l’altre, no?, tothom estarà d’acord que aquest sistema d’administració ciutadana no és fàcil de fer, vull creure que al 2016 no cal fer córrer rius de sang, ni tallar més caps que els de les xarxes socials virtualment permeten, però sí que vull dir unes quantes coses; la primera és que fem tard en moltes coses, la consciència de poble, de país o de nació, diguem-li com vulguem no es fa en un dia, es fa en anys, en dècades i en orgull de País, al llarg de la nostra història de submissió hi ha hagut fets i personatges que han mantingut l’esperit i la flama lliure i diguem-li republicana, però essencialment els catalans ens hem acostumat a ser bèsties de càrrega, com algú s’haurà adonat estic parafrasejant a Manuel de Pedrolo, sí bèsties de càrrega, ens hem acostumat a suportar tots els llastres de la història ibèrica, cap poble al conjunt de la Península té tanta mala fama com el poble català, mal vist arreu, alguns diuen van llegir Espriu en la intimitat, no crec que entenguessin res, mai en el conjunt de la nostra història de poble dominat hem tingut l’oportunitat de liderar res de res, això sí, alguns van saber aprofitar aquest fet per a convertir l’alineació popular a les monarquies i dictadures espanyoles en una oportunitat, una classe dominant catalana, molt espanyolitzada, ha sabut treure'n profit en cadascun dels diferents segles després de perdre les regnes del nostre destí, em crida molt l’atenció sempre el personatge Moragas ( Moragues a la seva època) descendent del General Moragues i avui ombra del sinistre Rajoy, val a dir que algú ha confós aquest darrers dies aquesta classe dominant,  amb el President Mas, ell va saber escoltar el crit dels carrers de Barcelona fa tres anys i consti que jo no l’he votat, per moltes raons que ara no cal detallar.

El nostre passat ens condiciona l’actual present, hem de tirar llastre i poder començar a construir una República de justícia i futur compromès amb els esdevinadors que la Humanitat té davant, però de moment estem embarrancats parafragant també a l’actual timoner de la que pretén ser l’última etapa de l'autonomia espanyola del S.XXI, però el problema no el veig tant amb les dificultats de construir una majoria suficient per a tirar endavant un govern que faci la desconnexió de l’Estat espanyol e iniciï un procés constituent que esdevingui una República, el problema el tenim en l'alineació de la gent, qui es pensava que això seria fàcil, repeteixo no cal que es vessin rius de sang com han estat la immensa majoria de les Repúbliques actuals existents, totes, totes han hagut d’enderrocar Règims totalitaris, o néixer després de la darrera gran confrontació ideològica mundial, la segona gran guerra, i no cal estendre's tampoc en el que això va comportar de sofriment, sang i vergonya humana.

Avui la revolució dels somriures estar a punt de perdre tota gràcia, ja afloren tics d’allò més llastimosos i perillosos, alguns atien les passions més baixes, és evident que estem en un moment que la majoria no se li pot demanar que tinguin un màster en polítiques de l’ENA, (faig un incís a Estrasburg hi ha l’antiga presó, al costat de la fortalesa de Vauban, recordeu del llibre VICTUS el personatge VAUBAN?,  l ENA - Ecole National de l’Administration – és l’Escola de formació de polítics de la República francesa), la majoria dels polítics de dreta i esquerra de França han passat per aquesta escola, com també hi ha l’EM Ecole Management o l’INSA en quan a Enginyeria i ciències aplicades, doncs bé no pretenguem que els il·lustrats del passat diumenge a Sabadell fossin “cumlaude” en polítiques, no podem demanar més del que són i som, com tampoc l’hi podíem demanar més al gran barrufet, es va aprofitar del peix al cove durant trenta anys, i molts, masses van viure molt bé d’aquesta sarsuela de peix, potser una mica de control familiar això sí,  ens hagués estalviat unes moltes vergonyes.

Però ara,  no estaria de menys pensar que totes les parts implicades en el procés s’apliquessin un principi molt clar d’humilitat, som encara bèsties de càrrega, encara no hem marxat, sembla com si molta gent hagi desconnectat, i uns o altres pensen que sols poden construir la somiada República aliens als altres, apa ara eleccions una altra vegada, amb el temps, les despeses i hores, especialment hores perdudes, doncs no, de cap manera, això és el que ens han volgut fer creure, de ben segur que els errors són nostres, de totes les parts, i cadascun dels errors són aprofitats i amplificats, ara cal reconèixer els errors, tancar files una altra vegada i implicar-se en la construcció de la República, per si algú se n’ha oblidat encara som una Autonomia del Regne d’Espanya.

Em vaig llegir el Programa de Junts pel Sí plantejat a la CUP, la veritat no crec que mai hàgem tingut amb tan poc, tant, per exemple el punt de transició energètica, un sector que m’interessa i que a més amb els anys hi he arribat a entendre’n una mica, si més no el text  és clarament una oportunitat per a construir una desoligarquització de Catalunya de l'Oligopoli que té tot Espanya hipotecada, em sap greu però després de les darreres eleccions espanyoles encara està més clar, Espanya continua segrestada, i tan sols Catalunya pot sacsejar-ho tot, no es pot perdre aquesta oportunitat, per a nosaltres i pels veïns.

Estrasburg a 30 de desembre del 2015.

dimecres, 23 de desembre de 2015

Reflexions des de terres del Rin (XX)



Avui he agafat el tramvia, aquí en diuen tramway i això que som a França, però hi ha paraules que de l’anglès s’han incorporat sense cap problema al francès, com el week-end, també hi ha week-end, bé jo surto de la feina el divendres amb un “schönes Wochenende” i arribo a l’escala de casa amb un “bon week-end”, divertit no?, en poc espai de temps tres paraules de llengües diferents. Però torno al tramvia, avui he anat a fer una mica d’excursió socio-urbana, vaja que he agafat diferents línies de tram per a copsar les diferències dels barris de la ciutat, tenia interès en veure com viuen les persones en funció del barri, això és fàcil de veure i observar quan vas en tramvia, aquest mitjà de transport és utilitzat socialment per a totes les classes socials, no crec que això passi a Barcelona, on el metro és normalment utilitzat per a les classes populars, vaja que la gent  de Pedralbes o Sarrià molts solen agafar el cotxe, ell taxi o la moto i no pas el metro o el bus o potser m'equivoco?.


 El tramvia és un dels mitjans més còmode i útil per a rebaixar la petjada ecològica de les ciutats, llàstima que sigui tan difícil retornar aquest mitjà a la ciutat de Barcelona. Fa 20  anys que Estrasburg va fer aquesta aposta i n’és un exemple clar de qualitat de transport i per tant de qualitat de vida a la ciutat, combinat a més amb la bicicleta, tot fa que el trànsit estigui realment molt pacificat.

Els barris que he visitat són els que en podríem considerar la “banlieu” d’Estrasburg, evidentment la població pateix les característiques pròpies de manca de recursos, hi ha una cosa però que m’ha sorprès la gran quantitat de perruqueries que hi havia, especialment barberies, i m’ha vingut al cap una gran pel·lícula “Le mari de la coiffeuse”, però després fixant-m’hi més,  he vist que eren barbers, bé també té la seva gràcia, no és el mateix que la perruquera de la peli, però que haig de dir jo que soc fill de perruquer, he pensat que el meu poble pels anys setanta no era tampoc tan diferent d'aquests barris, al mateix Carrer Gran hi havia en un tram de menys de 100 metres, dos barbers i dos perruquers, en Roca i en López només homes,  l Escarlata i el meu pare l’Antonio que eren perruquers i barbers alhora, i una mica més enllà encara hi havia en Calls, vaja que aquest barri i gual que el Carrer Gran del meu poble conserva l’essència de l’estètica i el bon gust.

Les polítiques urbanístiques dels darrers anys intenten acostar serveis i esponjar aquests barris socialment més marginals, s’ha iniciat un procés d’urbanisme integrador que incorpora criteris de baix consum energètic i de mobilitat baixa en carboni, vaja fora cotxes,,  integrant edificis a espais verds oberts, amb clars criteris paisatgístics, amb un objectiu definit, millorar la biodiversitat de la ciutat i la qualitat de vida de les persones, esponjar i treure tensions obrint espais de lleure i convivència. Aquest nous barris anomenats “ecoquartiers” estan especialment adreçats a parelles joves, però també n’hi ha especialment pensats per a gent gran, s’aixequen en espais recuperats de zones degradades i configuren una trama que poc a poc anirà dotant de mitjans i serveis indirectes també als barris més perifèrics de la ciutat.

Un element important de ressaltar d’Estrasburg és que no utilitza pesticides i el mateix servei de parcs i jardins té cura de nombrosos ruscs d’abelles per promoure la pol·linització sent exponent de respecte al medi urbà i natural.






dimarts, 22 de desembre de 2015

Reflexions des de terres del Rin (XIX)


Oliver Geden és cap de la divisió Europea de l’institut alemany per afers internacionals i de seguretat de la Fundació de Ciència i política amb seu a Berlín.
 
www.swp-berlin.org/en/scientist.../oliver_geden.
 
Aquesta Fundació actua com “thinktank” en el context alemany i també europeu, les seves reflexions després del COP-21 a Paris, no deixen de ser preocupants, considera que els objectius marcats de 2 ºC i si s’escau de 1,5 ºC són impossibles de complir tal com s’han estructurat en els mecanismes i el rol dels Estats vers aquests objectius, els quals una cosa és el que es diu i a bombo publicitari es ven en aquests Fòrums,  l’altre és el que després s’aplica realment en les respectives polítiques estatals.
 
Primera consideració important, arribem tard, la cimera de Copenhagen al 2009 va ser una oportunitat perduda que té conseqüències, recordem que han passat sis anys, de fet si es volgués complir realment amb els límits platejats a Paris en quan d’increment global de la al Planeta per a finals de SXXI, d'aquí a cinc anys hauríem d’haver abandonat definitivament la crema de carbó, petroli i gas, lluny estem, molt lluny d’aquesta realitat, per això es parla a fòrum experts com el de Berlín que la bona voluntat expressada a Paris a diferència de Copenhagen arriba tard, especialment quan sabem que lluny d’abandonar el carbó, petroli o gas d'aquí a cinc anys molts dels Estats signants tenen previst precissament incrementar les seves emissions els cinc anys vinents.
 
Segona consideració, es rifa a la tecnologia futura la descarbonització de l’atmosfera, no de l'economia, amb l’objectiu de continuar emetent, no en tinguem cap dubte, les tècniques de descarbonització, no estan encara desenvolupades i presenten moltes incògnites. Per exemple si volguéssim aplicar tècniques negatives d’emissió , per exemple a partir de la bioenergia per tal d’assolir els objectius marcats de 1,5 ºC implicaria el següent:
 
  • Plantacions massives de curta durada, producció d’electricitat i conversió dels gassos emesos en nous biocarburants o bé amb tècniques de geotecnologia la seva captura, aquestes tècniques en què la fotosíntesis actua en pro de la descarbonització, ja que el balanç deixa de ser neutre i passa a ser negatiu, és realment un futurible, el qual podría ser tanta quimera com ho és la fissió nuclear, cal també dir que aquestes tècniques per assolir els objectius definits a París implicaria plantacions amb superfície com tota la mateixa Índia.
  • Utilitzar els Oceans com a reservoris a partir de provocar fotosintésis massives d’algues,  encara semblen si més no dubtosos, tenint en compte els efectes dels Oceans en la regulació del mateix clima.
 
En definitiva,  lluny de complaences  als centres de pensament no s’enganyen, estem davant un COP-21 de bones intencions, de declaracions i llagrimetes de cara a la galeria, però la realitat va cap a un altre costat, de moment les temperatures durant aquest segle continuaran pujant i només en mobilitzacions populars i ciutadanes, polítques locals que realment condicionin el model econòmic vers un model real de descarbonització de l’economia, difícilment podrem dir que estem guanyant el futur per a les decennis vinents, precisament com deia aquell, imbècils és l’economia.

dilluns, 21 de desembre de 2015

Reflexions des de terres del Rin (XVII)


Per aquí a terres del Rin comença un hivern molt càlid, les temperatures s’acosten a pocs graus al matí i al migdia s’enfilen fins a no caldre posar-se ni gorra, ni bufanda, ni guants, fins i tot sobre la jaqueta, només quan la boira s’instal·la em recorda els meus temps d’anada amb lAviacon potencia e ilusión Avia será su camión- cap a Raïmat al Segrià cada dilluns, dimecres i dijous, quan fins arribar a la Panadella no deixava la boira enrere i també la gelor, bé no crec que anem gens bé, les conseqüències d’aquesta bonança és malastrugança per a la primavera i l’estiu que arribaran amb poca aigua al Rin i malures a les vinyes i camps, el fred no haurà fet neteja, o potser sí, també arribant tard farà mal, avui he vist un arç ben florit, ni els ametllers florits del meu Vallès van tan d’hora, tot està descontrolat, els sembrats ja estan molt avançats i una setmana de gels i fred, hauria de ser normal per aquí dalt, tot haurà de tornar a ser sembrat.

Aquest cap de setmana hi ha hagut molts incendis descontrolats al Cantàbric, Astúries, Cantàbria, Euskadi i Galícia, zones tradicionalment ramaderes i també forestals, les cremes de marges, pastures i espais de frontera forestal han estat tradicionals i normals, el foc ha estat un element modelador del paisatge, controladament o incontroladament, avui la ramaderia ha anat desapareixent d’aquells paisatges del Nord de la Península i les cremes han estat més virulentes per a la gran quantitat de biomassa acumulada, però també han estat fatals per a conjunció del fenomen del “Niño” que està sent extremadament virulent, principal conseqüència d’aquestes temperatures inusuals que estem tenint a tot Europa, sequera i vents càlids han provocat el desastre.

És en aquest context de canvi climàtic,  d’adaptacions ràpides de les comunitats rurals i urbanes,  s'ha de tenir tota la informació tècnica i científica per a poder adaptar-se, i no cometre errors que després esdevenen catastròfics, les autoritats han de poder comunicar e informar ràpidament dels fenòmens climàtics que ens venen a sobre, els municipis han de poder articular els BANS necessaris informatius, de recomanació i fins i tot prohibició de determinades pautes, a Catalunya les ADF’s han fet des dels grans incendis del 1994 una tasca realment molt positiva, tan a l’estiu com a l’hivern, són aquestes experiències adaptatives les que hem de multiplicar, de la mateixa manera que la gestió pública ha d’accelerar les actuacions de prevenció i reducció de riscos, en el context forestal no en tinguem cap dubte, la reducció de les activitats agrícoles i ramaderes propicien un increment de la massa forestal, l’increment de biomassa ha de ser una oportunitat per a usos energètics, la planificació d’aquest recurs en el mix energètic territorial és bàsic, cal aprofitar l’energia de la biomassa de manera controlada, sinó ens esperen grans desastres, això ha de ser una de les tasques més urgents a Catalunya i evidentment a tota la Mediterrània, on la vulnerabilitat dels territoris al canvi climàtic; és la sequera i la manca d’aigua, sent el resultat incendis forestals descontrolats, provocats o no.


 

 

dissabte, 19 de desembre de 2015

Reflexions des de terres del Rin (XVI)


Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos.

Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida.

El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i forestals, els menys productius, varen passar a ser considerats urbanitzables i per tant venuts a especuladors que aprofitant la manca de regulacions urbanístiques de l’època va permetre estendre pel País les segones residències, avui primeres.

Aquest fenomen va ser cabdal en la meva presa de consciència ambiental, aquells espais oberts, vinyes, marges que s’enfilaven fins a esdevenir bosc, varen ser ocupats per màquines excavadores que trinxaven els paisatges i els recons d’infantesa.

Recordo un dia en què vàrem anar a la tarda a treure els gossos, ens enfilàrem com sempre per a la font dels Monjos, de cop ens vàrem trobar amb una immensa carretera que obria en canal totes les vinyes i els presseguers que envoltaven l’antic camí que s’enfilava cap al turó, tots havien desaparegut, només hi havia el sauló aixecat i la traça de les màquines, els gossos varen perdre el rastre de tot animal, estaven perduts, el meu pare, es va emprenyar, però amb el seu sentit de la resignació, la seva generació estava acostumada a perdre, va perdre el pare afusellat al camp de la bota, va haver de marxar del seu poble per a poder recuperar l’esperança,
la trobar a La Garriga, però aquell dia el vaig veure emprenyat, recordo que també li vaig fer una marranada i assegut a terra, em vaig capficar en trasplantar un plançó que havia sobreviscut a la rompuda urbanística, no portàvem eines, ni tampoc tenia sentit, així que amb un mecagumdena n’hi va haver prou per a tornar cap a casa.

Em va costar pair el tema, de fet algú encara deu maleir-me, quan acabàvem l’escola, els caps de setmana o bé vacances, vàrem organitzar el primer escamot antiurbanització, rebentàvem canonades, llençàvem els sacs de ciment als pous que obrien, amb la certesa que si no trobaven aigua no podrien reeixir amb la urbanització, fins i tot vàrem arribar a rebentar tota les vies i la vagoneta que havien obert a la mina de la font dels monjos, al final arribà la democràcia i anys més tard la promulgació del Parc Natural del Montseny, es va definir la cota 325 m com al límit de protecció, la resta avui és tot urbanitzat.

Des d’aleshores, professionalment i políticament he buscat camins que em portessin a trobar vies de realització personal i professional que fessin possible el respecte al territori i al País.

L’oportunitat de viure en una ciutat com Estrasburg, de treballar a Baden Baden a la central de cogeneració de Baden Airpark Energie,  i a projectes de desenvolupament en el sector de la bioenergia,  em permet conviure cada dia amb el model de transició energètica real i aplicat a territoris diversos, patir els problemes i gaudir de les millores en el camp de les energies renovables, també el fet quotidià de viure en una ciutat en transformació, m’obre la possibilitat de reflexionar en models i aplicacions de política local, comarcal o de País vers un model d’economia descarbonitzada, per aquest motiu durant l'any vinent continuaré reflexionant i escrivint els pensaments per tal que quedin constància i amb ganes de poder debatre i discutir-los vers una real transformació del model econòmic que la realitat ens obliga.


 

Reflexions des de terres del Rin (XV)


 http://betaportal.icgc.cat/canurb/cathistoric.html


L’institut cartogràfic de Catalunya ens ha facilitat una eina realment molt interessant i útil, l’evolució del sòl a casa nostra en els darrers 60 anys, aprofito aquesta bona notícia per a desenvolupar una idea que vaig defensant des de fa molts anys i especialment des dels incendis viscuts l’any 1994.

El rerepaís ha estat abandonat, no ha estat valorat pel que representa, no cal estendre's en les explicacions, molts han escrit, és fruit de conseqüències diverses, econòmiques i socials, també el vector energia ha tingut un paper molt important i és aquest aspecte probablement el menys debatut.

És una realitat que el País va tirar de secà i especialment del bosc fins a inicis dels anys 60, ho demostren les imatges del portal de l’Institut cartogràfic, el grau d’explotació depenia de les inèrcies i precarietats del País i també de les necessitats dels seus propietaris.

El procés d’industrialització del País, propicià fenòmens propis i característics molt nostres, les urbanitzacions dels anys 70-80, clar model econòmic i social d’especulació del sòl, ha estat com a política urbanística, com a poc, nefast.

Potenciar l’ús del vehicle privat i les segones residències, avui ja primeres, com a elements de prosperitat ciutadana, còpia de serial americà, ocupació salvatge de les zones forestades i de secà, el 40% de la població de la franja mediterrània viu en urbanitzacions, fet molt rellevant que ens condiciona el futur immediat.

Aquest traspàs de patrimoni fou la llavor d’un model econòmic basat en l’especulació del sòl, en mig d’una economia dopada i carbonitzada, el petroli ocupà tots els espais de l’economia, des del raspall de dents, els adobs, els embalatges, els mobles, el tèxtil deixà de ser orgànic, el combustible també, i així fins a ocupar tots els àmbits més banals del nostre dia a dia.

Si tornem al model d’habitatge unifamiliar aïllat, les urbanitzacions, són un mal de cap en l’equilibri econòmic i financer dels municipis, les urbanitzacions han esdevingut, la majoria, sòl urbà de ple dret, amb els consegüents costos logístics, ambientals i de serveis socials que implica tenir la població dintre del bosc i a més dispersa. Amb l’abandonament del rerepaís, tot ha facilitat que el bosc hagi crescut descontroladament més que mai, i paradoxalment la població urbana té la percepció que aquest descontrol és natural i necessari, patim de desmemòria rural i pagesa, la de les feixes i la del secà, hem substituït la relació amb el medi com a espai de nodriment i d’obtenció de recursos per una relació de "mirem i no em toquis", hem confós el nostre ecosistema mediterrani, profundament antropitzat per una pluviïsilva.

Ara però, ha arribat l’hora de la planificació, esdevé imprescindible la planificació territorial, és evident que els temps córren en contra del model territorial existent, insostenible econòmicament i ambientalment.

Un dels factors més dramàtics és l’alt impacte en emissions que representa l’ús del vehicle privat, únic mitjà de transport per a sobreviure en aquest immens caos de dispersió urbana, és urgent promoure polítiques d’integració, cercant la interacció d’illes energètiques (les actuals zones urbanitzades), utilitzar els espais públics i els teulats dels habitatges com centres de producció energètica, la utilització sense entrebancs dels recursos forestals per a usos energètics, posant molt d’enfasi amb amb la cogeneració energètica i l’obtenció de biocombustibles.

Sí Catalunya proclama que el 2050 vol ser 100% renovable, ha de començar avui mateix a invertir la inèrcia dels últims 60 anys, no serà fàcil tombar la nau cap al camí de l'autarquia energètica.

És urgent l’elaboració del Llibre Blanc de l’Energia i la descarbonització a Catalunya, cal elaborar i aprovar un full de ruta clar vers l’horitzó 2050, cal doncs determinar les actuacions en el conjunt del territori per a aprofitar els recursos renovables, totes les actuacions en els àmbits de la planificació urbanística vers la configuració d’illes energètiques, en un País de boscos i de Sol, un País de muntanyes, per tant de desnivells, i un País de mar per tant d’aigua, no m’és difícil imaginar; transport públic (carrilets, tramways, tramvies, o com els volguem batejar) impulsats per EERR fins al conjunt de la quarta corona metropolitana, moltes de les actuacions que manquen no són grans obres d’infraestructures oligàrquiques com grans autopistes o bé TGV’s, sinó infraestructures energètiques, modelitzant illes interconnectades entres elles, construint una gran xarxa de transport elèctric i de comunicacions eficient i renovable.

Imagineu les Valls del Besòs com a nòduls de captació d’energia, el País l’hem fet a través de les seves valls, seguint rieres i rius, de la mateixa manera que les comarques amb tramuntana i mestral poden ser grans centres de captació d’energia eòlica, així com terrats productors d'energia fotovoltaica, algú s’ha preguntat quina és la superfície de teulats a Catalunya?, i què implicaria en producció elèctrica i tèrmica?, algú ha estructurat un mapa d’energia geotèrmica a Catalunya?, el potencial que pot implicar l’eficiència energètica en la construcció d’habitatges amb criteris d’orientació i amb materials d’aïllament moderns pel conjunt del País?, i evidentment un País de boscos no pot deixar d’aprofitar el que la fotosíntesi aportar en captació de carboni anualment.

Imaginem un País, on algú té el coratge de planificar amb criteris de supervivència davant el canvi climàtic. Agafem l'exemple dels terratrèmols devastadors d’anys pretèrits al Japó, avui els habitatges aguanten intensitats inconcebibles, el canvi climàtic ha de ser percebut com una amenaça real, per responsabilitat, per coherència, cal creure que un gran terrabastall ens pot enfonsar en la misèria a nosaltres i condemnar els que ens precedeixen, les amenaces les tenim documentades amb informes clars del IPCC
https://www.ipcc.ch

No hi ha temps i al mateix temps tenim la generació millor formada tècnicament, tenim un immens capital social que hem de posar al servei d’aquest País, no podem centrifugar-lo fora de casa nostra, la mobilització de recursos financers és possible si hi ha planificació, doncs posem-nos’hi.

 

 

Reflexions des de terres del Rin (XIV)


La paraula alemana (Schwarmenergie) defineix un nou model d’Eenergia intel·ligent per a una nova era energètica, agafant com a referència el concepte faunístic dels estols d’ocells, de peixos, insectes, etc en que tots de manera individual però amb un objectiu comú arriben a crear construccions i objectius de perfeccions increïbles, com els rusc de les abelles, un eixam aparentment caòtic i anàrquic consegueix nivells de perfecció sovint difícils de creure. Aquest és el concepte de Schwarmenergie promogut per a una de les empreses independents més importants de generació d’energia a Alemanya.

El mercat de la energia està canviant. El futur pertany a les energies renovables i les unitats de gestió distribuida. Aquest concepte és ja un gran éxit a Alemanya. Per a nosaltres  i tots els que lluitem des de fa molts anys contra el canvi climàtic i per a aconseguir la substitució de les fonts d’energia fóssil per fonts renovables descentralitzades el model de Schwarmenergie és el camí a seguir.

Però el canvi d’energies planteja reptes: El Sol no sempre el tenim disponible, tampoc sempre bufa el vent i no sempre plou de manera regular, per això moltes instal·lacions indiviuals i centres d’acumulació d’energia han d’interconectarse entre si. Les energies renovables necessiten d’aquesta formulació de subministre interconectat que garanteixi el subministre en continu i amb les seves variacions horàries i estacionals.

Centrals fotovoltaiques individuals a les nostres teulades, micro-generació eòlica o parcs eòlics, centrals de biomassa regionals o micro-cogeneració amb pellets de fusta que ens aporten calor / fred a xarxes descentralitzades i electricitat per a la nostra Xarxa Intel·ligent, controlada per experts en programari que han desenvolupat el concepte intel·ligent Schwarmenergie, totes les centrals de producció descentralitzada es converteixen en una complexa i eficient xarxa. Un concepte revolucionari que genera l'energia necessària per al nostre benestar. Tot això de manera descentralitzada i altament adaptable a tot tipus de territori.

 

Reflexions des de terres del Rin (XIII)


Les V’s, de valls de Vallès.

Mirant detingudament les imatges,  l’ocupació del sòl a la Conca del Besòs ens defineix un territori compacte. Des de les serralades del litoral i del pre-litoral, es poden interpretar les 5 valls (Mogent-Congost-Tenes-Caldes-Ripoll) 5V’s que convergeixen a la desembocadura del Besòs, al litoral Barceloní com una trama urbana definida.

Imaginem les 5 valls com a un territori compacte e interconnectat, avui aquest territori es lleva i se'n va a dormir intentant garantir els serveis bàsics d’una societat moderna i socialment justa, però ho fa a costa d’un model energètic que s’esgota,  ens trobem en les primeres fases del colapse, un model segrestat per a unes companyies que trafiquen amb la nostra dependència.

Si avui el geògraf Pau Vila tingués l’encàrrec de definir un model territorial per a la Catalunya del 2050, el primer que li caldria fer seria emmarcar l’espai físic d’interelació, seguint els criteris de vida social, econòmica i de mobilitat dels seus habitants, crec que no li seria difícil interpretar la sincronia entre les 5V’s que m’ocupa aquesta reflexió.

Però a diferència de la Catalunya de la Mancomunitat (1914-1925), el País hauria de demanar-li a l’il·lustre geògraf, incorporar el vector energia com a troncal, treballar no la divisió territorial sinó l’organització del territori amb criteris d’autarquia energètica.

Preguntant-se; com podran funcionar aquestes unitats de convivència social i econòmica l’any 2050?, tenint en compte el peak-oil,  i els impactes del canvi climàtic a la Conca mediterranea i el model de governança d’aquests territoris per tal  garantir els serveis socials bàsics i les oportunitats a les persones.

La programació d’un model de desconnexió fòssil esdevé imprescindible, l’elaboració d’aquest model ha de ser interdisciplinari, ha de ser un model lliure d’interferències polítiques i econòmiques de curta volada, és l’hora del Llibre Blanc de l'energia i la descarbonització, Catalunya 2015-2050.

Tornem a la regió de les 5V’s, l’anàlisi de fluxos i de les inversions en funció de recursos vers l’autarquia, ha de permetre l’inici d’un treball molt rigorós per part de professionals i tècnics de disciplines tan diverses com l’enginyeria, l’economia, l’agronomia i l’alimentació, l’urbanisme i l’arquitectura, les ciències socials i ambientals, de la salut, de l’informació i les telecomunicacions, invertir en aquest àmbit ha de fer possible traçar el camí vers l’autosuficiència energètica.

L’immens capital humà de què es disposa a casa nostra se l’ha de motivar vers aquest camí, una societat cohesionada i solidària com la nostra, ha de poder convergir vers aquest objectiu, cal tenir en compte que no és un treball de mesos, ni tan sols d’anys, és un treball de generacions, però el més important és el dia a dia, fins a transformar la realitat actual, és un immens treball de governança i de responsabilitat social, política i ciutadana, vers l’horitzó 2050.

 

Reflexions des de terres del Rin (XII)


Els orígens del Pla de gestió comarcal de residus al Vallès Oriental.  Errors que convé no repetir.

El temps no passa en va, però és cert que hi ha temes que donen voltes en si mateixos, hi ha temes que s’han convertit  en virus latents i recorrents, i de tant en tant em tornen febril, amb l’ajuda de l’escriptura vull intentar alliberar-los.

Durant la primavera del 92, quan a Catalunya es respirava l’èxit olímpic,  des de la ciutat d’Hamburg,  vaig escriure un mètode per a l’elaboració d’un  pla de gestió comarcal de residus, seguint el model d’aquella ciutat i d’arreu a Alemanya;    –Abfallwirtschaftstrategie-  sempre la importància de les paraules en la llengua alemanya –estratègia d’una economia de les deixalles-, aquest model d’anàlisi i planificació amb el treball inestimable de l’Eduard Jiménez  que hi possar ciència i estadística, ordre a l’idea i mètode de treball, dos anys després amb molts pocs recursos,  i el suport dels meus socis d’empresa Joaquim Fradera i Ramon Ventura vàrem possar potes amunt la comarca del Vallès Oriental. Va nèixer el primer PGCRM de Catalunya (Pla de gestió comarcal de residus municipals), posteriorment la Generalitat aprovar per unanimitat la Llei de Residus 6/94.

El Pla de gestió comarcal de residus al Vallès Oriental, fou en poc temps eina d’estratègia política, especialment quan 1.200 milions de les antigues pessetes arribaren d’Europa, molts diners, la maquinària dels partits d’aleshores es possar en marxar, el bipartidisme del PSC i de CiU a la comarca era molt més evident que ara. De fet, als anys noranta, a Catalunya funcionava molt bé l’anomenat oasi català.   El PSC i CiU manipularen el model, repartint algun cromo als minoritaris ICV i algun independent,  i varen  fer-se a mida el pla de l’economia de les deixalles fins  a convertir-lo en el pla de l’economia partidista.

Fou l’época d’empreses com VERTRESA, empresa dels famosos Albertos,  o bé RUBATEC,  empresa formada per RUBAU i AGROTECSA, on un senyor amb nom  de guerra mafiós, repartia a tort i a dret, en Luís Garcia, altrament anomenat Luigi, ex diputat i imputat conjuntament amb en en Macià Alavedra, el partidisme del PSC i de CiU feu possible que aquestes empreses foren les adjudicatàries de les infraestructures i la seva posterior i nefasta gestió dels 1.200 milions.

Finalment, un cop tots els recursos europeus foren malbaratats, dites empreses vàren desapareixer, i fou fins a dia d’avui el mateix Consorci públic de residus el que tingué que assumir la gestió o refer el desastre, hipotecant el seu futur, però muts i callats tots, es va fer el silenci, no fos cas que sortís la veritat i s’hagués d’assumir la responsabilitat com a mínim política d’haver perdut una gran oportunitat, la gestió de l’economia de les deixalles.  

 

Reflexions des de terres del Rin (XI)


Són diferents les forces que convergeixen en la mateixa direcció, símptoma de què no anem per mal camí, només manca que la força, sentit i temps sigui el mateix.

Malgrat anem encara molt dispersos, a poc a poc anem posant llum al llarg túnel, la periodista independent Alba del Campo, ha aconseguit fer un film realment molt interessant  
http://oligopoly.nuevomodeloenergetico.org/  OligopolioOFF, ens mostra la realitat del Poder en majúscula a l’Estat espanyol i les diferents formes de resistència que estan sorgint.

És imprescindible que siguem conscients que existeix una estratègia global, molt ben travada a l’Estat espanyol, una oligarquia amb noms i cognoms, ells han consolidat un conglomerat polític, empresarial i jurídic, legitimat per una fràgil democràcia.

En aquests moments de moviments anarquitzats, els quals estan començant a convergir en el que per simplificar podríem anomenar les forces que estiren l’estaca,... sí, l’estaca, aquella que mai acabar de trencar-se.

En els temps tan canviants que estem vivint podem fer que finalment l’estaca tombi , no en tinguem dubte, el que sustenta econòmicament l’oligarquia és la factura de la llum-gas-aigua, impostos de recapte que els fa poderosos, sense aquests, no són res.

La llibertat en majúscules, la llibertat de les persones i dels territoris serà plena quan siguin part intrínseca d’una unitat, en el film d’Alba del Campo
http://oligopoly.nuevomodeloenergetico.org/ OligopolioOFF , recull una entrevista a un ciutadà danès, l’home tot orgullós ens parla de la coresponsabilitat en les decisions i la propietat de les instal·lacions, quan aquest binomi és una realitat, tot és possible, és la fórmula de les empreses municipals de serveis o bé de les cooperatives. És per aquest motiu que la lluita política municipalista és del tot imprescindible, experiències reeixides en tenim a molts indrets, poso com a exemple una vall de la Selva Negra, Schönau, un territori definit de convivència ciutadana, http://www.ews-schoenau.de/genossenschaft.html, una cooperativa ciutadana gestiona tota la xarxa elèctrica i la calor de la vall, o bé La ciutat d’Hamburg http://www.hamburgenergie.de/privatkunden/oekostrom/ recentment va decidir recuperar tota la gestió de l’energia en majúscules de la ciutat, o des de fa dos anys l’empresa Electicité d’Strasbourg http://www.es-energies.fr torna a ser 100% municipal, i està impulsant projectes de transició energètica real, tots en benefici dels ciutadans i del planeta.

En definitiva el film posa blanc sobre negre la realitat espanyola, una societat on la llibertat ha continuat segrestada fins i tot en els temps dits de democràcia, l'oligarquia espanyola va saber reaccionar a la mort del dictador. Però els temps estan canviant i si estirem fort, amb ciència, planificació i ordenació del País/Països, segur que tomba, tomba i tomba.

Reflexions des de terres del Rin (X)


H2O, Sal i Energia.

No podem entendre Catalunya sense l’associació aigua i energia, aquest binomi fou la base de la revolució industrial i el desenvolupament de Barcelona com a gran Metròpoli. Les empreses Forces elèctriques de Catalunya (FECSA) o bé (HECSA) avui totes part de la matriu ENDESA han acabat en mans de ENEL avui italiana, altres més petites, com Elèctrica Caldense o a Estabanell i Pahisa, totes naixien gràcies al desenvolupament de l’energia hidràulica. Recentment estant entrant en el sector aigua empreses com l’espanyola Acciona o bé la francesa Suez i les seves influències, ja no en tenen prou amb el control de les concessions, ara ja volen la propietat d’empreses públiques d’interès general.

Illa energètica,  emmagatzematge/embassaments.

La gestió dels recursos hídrics i la gestió de l’Energia a Catalunya hauria de ser abordada de manera integrada. Insisteixo en el concepte territorial d’illa energètica, base d’una planificació territorial descarbonitzada, l’aigua a casa nostra tindrà un paper fonamental els anys vinents en la consecució dels objectius de gestió de la demanda d’energia, en aquest sentit les grans corporacions intenten el seu control.

La CHE (Confederación hidrográfica del Ebro), el Consorci del Besòs, Aigües Ter-Llobregat, Aigües de Barcelona, Companyia d’aigües de Sabadell, Aigues de Vilafranca, de Matar,  etc., fins fa poc totes eren públiques, avui la privatització ja arriba a nivells alarmants, però legislant això es pot revertir a favor dels interessos del territori i les persones.

Jurídicament, de qui és propietat l’aigua que circula pel territori? L’aigua és un Bé públic. Doncs no hi ha res a dir, la seva gestió sent avui privada en molts casos, és recuperable als interessos generals.

Tornem al model descentralitzat d’illa o illes energètiques interconnectades, l’aigua haurà de jugar un paper molt important, no podem pretendre assolir la sobirania del territori sense el control d’aquests recursos; aigua, sol, vent, biomassa, recursos naturals en benefici del Bé comú i la salvaguarda del Planeta. Entenem l’aigua com un medi viu i de transmissió energètica, fins avui aquest concepte ha anat per separat, uns es dediquen a treure profit de l’aigua com a Bé de consum, i altres a través dels cursos fluvials a treure’n profit energètic a partir d’infraestructures hidràuliques, acabant aquesta aigua sent lliurada amb més o menys encert al Mediterrani. I tots rebent les corresponets factures, els beneficis lluny del territori.


En un context de canvi climàtic, Catalunya patirà episodis de sequeres extremes, i com a tal tindrà dificultats en la gestió de l’aigua potable. Apareix doncs un nou vector, la dessalació per osmosi inversa de l’aigua de mar, les infraestructures dessaladores són una opció factible en contraposició als grans transvasaments, solució que de manera recorrent apareix en episodis de sequera. Però com tot, depèn com es plantegin aquests equipaments, volem dessaladores lligades de manera individual a la venda d’aigua potable o bé les volem integrades en un model públic de gestió energètica de l’aigua?.

En una gestió integrada, l’alt cost energètic de les dessaladores pot resultat irrellevant, aquesta aigua de mar, retorna als embassaments en períodes de màxima activitat solar, fotovoltaica o eòlica, bombada com aigua dolça; per contra aquest circuit secundari ens permet gestionar la demanda elèctrica metropolitana, en definitiva la conca del Ter i del Llobregat són territoris perfectament factibles per a tal fi, atesa la seva poca distància entre la costa i els seus embassaments (La Baells, Sau i Susqueda o el de Boadella) tots per sota de 100 km de curs fluvial, aquest model integrat ha d’incorporar infraestructures territorials d’energies renovables que ens garantiran el futur del País.

És del tot imprescindible desenvolupar les energies renovables lligades al territori, solar, bioenergia, geotèrmica, eòlica, eficiència, posar-les a la màxima potència i utilitzar la hidràulica com a gran acumulador.

Aigua i energia van de bracet, però això no és nou, ara toca la tercera revolució industrial.

 

Reflexions des de terres del Rin (IX)


Energia nuclear? Debat entre la desconexió o la continuïtat.

La data de caducitat dels reactors nuclears de l’Ebre esta fixada a partir del 2024, en termes energètics ja hauríem d’estar en el compte enrere, hauríem de tenir un Pla estratègic complementari a la descarbonització que inclogui la desnuclearització de l’economia catalana i per simpatia l’espanyola, en definitiva hauríem de tenir un Pla d’implantació de renovables i d’eficiència pel que representa la desconnexió. L’energia nuclear aporta al nostre mix energètic el 50 % de l’energia elèctrica consumida a Catalunya.

Entrem en una nova etapa política en termes generals a l’Estat espanyol però també en el context europeu, hi ha realitats que ens haurien de posar en alerta, avui en el Continent europeu, especialment Rússia i la seva llarga ombra té una influència cada cop més punyent, es percep pas a pas un retorn als Blocs, a una mena de guerra freda vinculada a models energètics del segle XXI, la influència que exerceix el gas rus en els governs de l’antic Pacte de Varsòvia és triturador, hi ha una part dels 27 socis de la UE que estan basculant cap al pupil·latge rus i altres que encara no saben què volen ser quan siguin grans. Aquest darrer cas és el de Catalunya i de la resta de l’Estat espanyol, què volem ser? O millor dit de qui volem dependre, és possible assolir nivells d’autarquia energètica?, ens convé continuar depenent del gas d’Algèria des d’una prespectiva peninsular. Són preguntes que haurien d’estar a la taula dels qui tenen l’obligació de la Governança de les diferents administracions.

En termes energètics no hi ha decisió sense conflicte, però no hi ha futur sense decisions, en aquest cas no fer res porta massa riscos associats. Imaginem que no fem res, quins riscos ambientals, econòmics i socials estem disposats a assumir?.

·         En una primera valoració, mantenir-nos en l’actual mix energètic, català o espanyol,  comportarà un increment de despeses relacionades als impostos ambientals vinculats al CO2, anar contra corrent dels Tractats internacionals de protecció del Clima, continuar a mercès de polítiques erràtiques, no és pas una bona decisió. 

·         Per altra banda la geopolítica ens pot jugar una molt mala passada, tenint en compte que el Gas que consumim prové de terres reivindicades pel nou Califat islàmic, i sembla que aquesta colla han arribat per a quedar-se i mantenir l’ai al cor, no crec que sigui bona estratègia plantejar negociacions futures amb un Estat d’aquestes característiques.

·         Per altra banda accedir a gas via Fracking, té uns costos ambientals i socials que tampoc crec que siguin raonables contabilitzar-loe en un territori tan antropitzat com és la Península Ibèrica.

·         No posar-nos a treballar a tot drap per a un model descentralitzat i lligat a les energies renovables implicarà allargar la vida de les nuclears, en definitiva no fer res també implica acceptar per imposició un model nuclearitzat que s’eternitza.

Com a conclusió; és urgent posar sobre la taula estratègies locals d’aprovisionament energètic renovable que tingui en compte els nous escenaris globals.

 

 

Reflexions des de terres del Rin (VIII)


 

El Poder en majúscula ens té tenallats, no tenim la clau per obrir la porta i marxar, restem tancats, i el pitjor és que no ens adonem, l’actual sistema és pervers, la destrucció sistemàtica dels Drets;  socials, ambientals, de protecció del clima, de les persones, dels Pobles,  de la biodiversitat, en definitiva, dels Drets humans, forma part de l’essència de la dominació, participar d’aquest falç model democràtic ens en fa complisses, voluntaris o involuntaris de la Barbàrie, només la disidència pot protegir el més preuat.

Tacticismes, partidismes, maniobres mediàtiques per a col·locar les fitxes correctament en el seu tauler, Partits, Sindicats, Institucions,   tot s’hi val per a continuar el Joc. Som lluny de la profunda reflexió individual que ens prepari i altrament ens permeti assumir el FET, sempre vers un canvi real i revolucionar. No rebentarem la porta, ni com a Poble, ni com a Classe social. Nascuts als alegres anys del Babyboom, som uns porucs de l’Era més carbonitzada que mai s’hagi conegut, almenys a Occident, ara la confortable habitació se'ns cau a sobre, però no obrim la porta, el sostre ens esclafa, potser no del tot, apuntalem una mica, ens amaguem sota la taula, però restem atemorits, i malgrat el desastre, és millor restar immòbils que sortir corrents de la cambra.

Explorar nous escenaris individuals, de convivència social, econòmica i ambiental que permetin crear les bases d’una democràcia real, molt a pesar meu, s’està demostrant impossible. Només resta el Dret individual, acte Llibertari que et permet dir NO!, i si s’escau, simplement marxar.

Només amb abstracció, com a individus podem alliberar-nos, acte unipersonal, treure’ns de sobre les emocions culturals, els himnes, les banderes, tot allò que ens identifica i al mateix temps ens tenalla, ens classifica. L’exaltació del Jo unipersonal, davant el Poder i davant el Món. Un petit espai per a viure, respirar i Món per a caminar, no hi ha repte ni destí, una mentida més, tot es simplifica en poder caminar, en el Dret a caminar, per a Descobrir i no Parar. No és fàcil alliberar-se de tanta responsabilitat assumida, no donem importància a la immensa traïció a l’individu que estem duent a terme, i per tant ens sublimem i som encasellats, tal com fitxes d’un immens tauler d’escacs. Ja no decidim els nostres moviments, mai serem nosaltres qui farà l’escac i mat definitiu i acabarà la partida, però sí que serem els sacrificats en aquesta guerra estúpida, com a vulgars peons, això si abans no hem fotut el camp. A fer punyetes!

 

Reflexions des de terres del Rin (VII)


Transició europea, espanyola, catalana, i cap es prepara per l’energètica.... Paraules que cal omplir de contingut i deixar clar on som.

Les paraules són importants, quan es parla de transició energètica, s’utilitza un concepte nascut a Alemanya (Energiewende), aquest concepte carregat de sentit, vol dir deixar d’emetre GEH (Gasos efecte hivernacle), vol dir passar d’una economia basada en la crema de combustibles fòssils a una economia descentralitzada energèticament, utilitzant amb criteris d’estricta eficiència energètica, les fonts renovables d’energia que cada territori disposa. Al Centre i al Nord Europa, els territoris no són els Estats, els territoris són gestionats pels (Stadtwerken), empreses municipals que d’acord als mandats polítics dels municipis, procuren els serveis bàsics d’interès local i domèstic, aigua, energia, telecomunicacions, transport, residus.

No ens cal inventar nous mecanismes que facin possible i real la transició energètica, és fàcil copiar, ens cal discutir immediatament si volem dipositar el control de l’interès local (aigua, energia, telecomunicacions, transports, residus) al sector olipolista conegut ( Gas Natural, Suez, Telefónica, Endesa, Iberdrola, Florentino Pérez, Koplowitz, Entrecanales...), reconeguem ja d’una vegada que el control dels serveis bàsics es troba en mans de només 10 empreses, entre elles s’ho fan i desfan, i els beneficis generats viatjen fora dels territoris que els generen, en cap cas aquestes empreses tenen interès que els beneficis reverteixen en el territori, en cap cas tenen interès de canviar de model centralitzat i carbonitzat/nuclearitzat, seria la seva ruïna, la transició energètica a Alemanya a comportat la pèrdua del control de l’energia de les companyies homòlogues anteriorment citades, EON, Vattenfall, RWE, EnBW, una dada important només el 5% del total de les EERR (Energies renovables) a Alemanya està en mans d’aquestes companyies, el 95% restant pivota en els Stadtwerken (Empreses de serveis municipals o en cooperatives ciutadanes o particulars pròpiament).

Només hi ha un camí, no podem esperar que ens regulin vers la descarbonització, ni a Europa (el senyor Cañete com a Comissari d’Energia no ho farà), ni Espanya, ni a Catalunya, tot està massa apanyat, faig un punt i a part al tema català, és molt preocupant la desgovernança de Catalunya, des que el País comença a reconèixer la seva realitat, des que el País s’adonà que no èrem un oasi català dins el Regne d’Espanya, des que despertà la voluntat de Ser com a Poble, tots els esforços i energies han anat a preparar la Transició nacional, no l'energètica, anem endarrerits, hem perdut molts anys, la transició espanyola ha estat una altra Transició fallida, i ja sumem masses anys de transicions, no tenim massa temps, el mateix Programa de Transició vers la Independència de Catalunya conté massa retòrica i està ple de contradiccions, per exemple; aviat les nuclears assentades en territori català se'ls hi acaba la vida útil, i davant la preocupació que representa la seva substitució, ja es parla d’allargar la seva vida útil 20 anys més, perpetuant el rebut dels catalans durant vint anys més a ENDESA i IBERDROLA, de la mateixa manera que el model català de transició energètica, sense cap rubor defineix com a necessari mantenir els contractes amb les operadores actuals (ENAGAS, GAS NATURAL) , només espero que en una situació de normalitat democràtica això no es produeixi, però és preocupant que ningú qüestioni el model actual.


 

Reflexions des de terres del Rin (VI)


 


A les Metròpolis noves i antigues, on realment es concentra la major part de la població, és on és més urgent i factible treballar en polítiques de descarbonització.

Totes les tendències apunten cap a aquest sentit, ciutats/metròpoli com Copenhaguen estan marcant tendència, pels volts del 2025, és a dir d’aquí tan sols 10 anys, la ciutat pretén ser neutral en emissions de gasos efecte hivernacle. Reduir per a finals de segle les emissions globals al Planeta de manera solidària a 1/5 part de les actuals, s’assoleix a partir de determinacions com aquestes, aquest és el camí, no n’hi ha cap altre, per altra banda el poder de la ciutadania en l’àmbit de les ciutats, és més efectiu, experiències com les darreres a Hamburg on s’ ha forçat la recomunalització de l’energia de la ciutat hansiàtica, són exemples de decisió i compromís, de ben segur models com Copenhaguen i Hamburg, estimularan la transició energètica europea, cap a un horitzó a curt termini descarbonitzat.

Aquest objectiu només s’aconsegueix amb consens, i especialment consens ciutadà, no podem esperar que grans Institucions ens parlin de polítiques i estratègies de descarbonització, és la descarbonització de la nostra societat en si mateix, el catalitzador que permetrà assolir alts nivells de progrés humà a les urbes i al conjunt del Planeta.

Els casos de les ciutats com Hamburg i Copenhaguen són casos de presa de consciència de risc climàtic, els darrers huracans han contribuït a percebre l’amenaça com a real. A la ciutat d Hamburg, on la muntanya més alta és l’antic abocador, els canals són motiu d’orgull i d’activitats diverses, el Port és dels més importants del Continent, però les inundacions i les tempestes incontrolades poden ser dramàtiques, l’increment del nivell del Mar i pluges tempestuoses provocaria que l’Elbe és mengés literalment la ciutat. De la mateixa manera que el desglaç de Groenlàndia ofegaria literalment Copenhaguen.

La descarbonització versus implantació massiva d’energies renovables implica l’assumpció pràctica de la tercera revolució industrial, els sacrificis d’avui res tindran a veure als d’un Planeta amb temperatures per sobre de 2ºC. La revolució verda i cosmopolita d’aquestes ciutats del Nord ha activat el seu dinamisme econòmic, són les persones i una economia en procés de descarbonització les que estan transformant les ciutats, el seu paisatge  i també els valors de les persones.

Aquesta nova revolució industrial porta associada la creació de llocs de treball en àmbits com l’economia, l’arquitectura, l’enginyeria, el disseny i en  tots els àmbits industrials associats.

 

Reflexions des de terres del RIn (V)


Transenergy 2050.

L’estratègia de transició vers un model de descarbonització és una tasca gegantina, la planificació, la construcció i execució de processos que porta implícita és ingent, assolir una economia descarbonitzada implica realment una revolució industrial, un canvi de model econòmic de transcendència revolucionària, en un procés d’aquesta magnitud hi haurà de ben segur un procés d’adaptació social, econòmic i educacional que implicarà la transformació d’hàbits, de consums, de responsabilitats i finalment transcendirà en un nou model de societat i de valors.

També és evident que la transició que porta implícita la descarbonització, com en tot procés de deshabituació, fa preveure que res serà fàcil. Per tal d’evitar conflictes caldrà comunicar molt bé els passos que s’hauran de seguir, el debat i l’assumpció d’aquests aspectes són molt importants que s’abordin des de la base, des de la participació ciutadana, cal reconèixer col·lectivament la dependència al carboni, per aquest motiu són tan importants les experiències de descentralització energètica, el sol fet de participar i de fer visible un projecte d’autarquia o recomunalització de serveis, per petit que sigui, la seva experiència i el seu raonament i el seu abast, tenen una transcendència determinant pel procés de transició energètica que hem de viure a curt termini.

El dualisme entre empresa privada i serveis públics és del tot imprescindible que es doni. Cal aprofitar el dinamisme que imprimeix l’emprenedoria en tota activitat econòmica i social, però també ens cal el blindatge dels interessos generals, la defensa del Bé comú i la seva transcendència en el temps.

L’equilibri d’aquest dinamisme privat-públic, amb el pressupost dels interessos generals, és la garantia de seguretat i sostenibilitat, social, ambiental i econòmica, enfront de les derives especulatives que només persegueixen el benefici a curt termini seguint o gaudint-se d’estratègies depredadores.

Cal comptabilitzar els vectors ambientals i socials amb el factor temps, sense aquests criteris no assolirem nivells d’estabilitat ambiental pel conjunt de la Humanitat que garanteixin els Drets socials i ambientals que alhora permetin la Justícia al Planeta, ja que sense Justícia no serà possible la Pau i la prosperitat pel conjunt de la Humanitat.