dimecres, 15 de novembre de 2017

Percepcions des de terres del Rin


 
Per a un ciutadà mig europeu, les imatges de les càrregues de la policia contra gent pacífica aquest ú d’octubre, en definitiva la visualització de la violència d'Estat, han generat dubtes reals sobre un Estat espanyol que es creia democràtic i s’hi tenia una simpatia estival, amb una monarquia després de l'abdicació, jove i cool, i sí, potser amb una colla de corruptes, sí, però l'estiu, el Sol i la platja és el que en els llargs hiverns a terres del Rin resta en la memòria.
La voluntat d'un poble, ni que sigui maldestra com el català, en aquests anys convulsos del segle XXI, ha perfilat dues visions clares per terres del Rin, la causa dels catalans, com l’hi diuen per aquí dalt. La primera visió, és la d'aquells que per qüestions diverses simpatitzen per simple educació republicana, les idees polítiques i la seva defensa pacífica no pot ser mai reprimida en l’Europa que es vanta dels Drets humans, de fet per a molts, els episodis de violència davant els col·legis electorals, no deixen de ser una demostració més d'aquesta Unió d'interessos lobbistes que cada cop, lluny de minvar, tants avorreixen, i aquí un avís pels reformistes europeus, l'adhesió als mandats de la Unió va perdent llençols en cada bugada,  perillosa deriva.

Un altre visió, més introvertida, és aquella que veu la causa dels catalans, com moviment nacionalista, i això genera por o broma, la portada del Charlie Hebdo va fer mal, en definitiva es veu com a inductor d’una possible implosió de la Unió europea, l'egoisme nacionalista, paraula maleïda, el nacionalisme és vist per a molts ciutadans europeus com a sinònim del pitjor dels sentiments i causa històrica dels pitjors episodis d'Europa, les dues grans guerres, i això transversal i generacionalment, espanta. És per això que el discurs de l'Estat espanyol ha estat radicalment en aquesta línia, “los independentistas catalanes han perpetrado un golpe de Estado a la Democracia” i de més grosses n’hem sentit, propaganda Gobbelsniana per a estigmatitzar-nos, en una setmana hem esdevingut causa de tots els problemes a Espanya i per extensió a Europa, som el verí d’Europa com ha arribat a dir el mateix President de la Comissió europea.

En el discurs post Brexit hi ha una voluntat de contrarestar els moviments eurofòbics amb una clara promoció de la ciutadania europea, així s'entenen les manifestacions del primer ministre belga, el való Charles Michel, qui molt ràpidament es va afanyar a qualificar al President Puigdemont com a ciutadà europeu, amb Drets i Obligacions. No ha calgut demanar l'asil polític a Bèlgica. De moment, som ciutadans espanyols però també europeus, de moment. A Bèlgica,  l’equilibri entre valons i flamencs al govern ens ha donat aquest avantatge, de moment.
Per tant, la clau en la conjunció dels Drets republicans i el respecte als Drets civils de les minories, no haurien de xocar segons la mentalitat del ciutadà mig europeu amb aquesta idea de ciutadania europea, important matís en la configuració d’estratègies.

Ahir davant el Parlament europeu, un alsacià, nét d'un brigadista internacionalista a la guerra d'Espanya i soldat a la primera guerra mundial, sota bandera alemanya, i posteriorment lliurat als nazis per la policia francesa, em recordava; els catalans sempre heu estat al front de les lluites que han configurat Europa, amb Carlemany al front sud, contra els jacobins, amb la democràcia contra el feixisme, i ara també hi sou per una Europa de les regions i no dels lobbys que tant mal ens fan. Em va fer pensar, i crec que aquesta definició d'Europa de les regions europees que sobrepassin les fronteres dels Estats i cridin als quatre vents els valors republicans i de ciutadania europea,  té molt de recorregut.
Segurament, una de les idees més interessants dels inicis d'aquest segle XXI i formulada des de Catalunya, ha estat el concepte d’Euroregió mediterrània. Pensem-hi. No en va, la va configurar en Pasqual Maragall de tornada del seu any sabàtic i de reflexió europeu, ara caldrà refer el paisatge després del famós xoc de trens, la pitjor part ens l’hem emportat els del costat de la causa catalana, és evident, però ens resta la dignitat i la capacitat de generar discurs, propostes que poden tenir també molt de recorregut a Europa, ahir davant el Parlament europeu a Estrasburg vàrem ser-hi junts en el mateix combat, catalans i alsacians. Seguim.

Estrasburg a 15 de novembre de 2017.

 

divendres, 10 de novembre de 2017

Mala lluna de novembre.




 
Estic emprenyat i decebut.

Emprenyat per veure com tota la ràbia falangista cau sobre nostre, recordo quan el meu pare ens explicava,  sempre per Nadal , acabada la guerra, tot anant cap a la feina al passar per davant l'Ajuntament de La Garriga, uns falangistes de cognom ben català, van fer-li aixecar el braç en salutació feixista, no va voler i va rebre una plantofada, deia, encara ressona a la Plaça, amb resignació va aixecar el braç i arrencar aquell nefast Arriba España!. Feia dos anys que el seu pare i oncle eren assassinats al camp de la bota i l'oncle de la mare, havia caigut mort quan fugia una matinada d'aquells anys negres de la repressió franquista. I sí, ara ho veiem, la transició i la constitució del 78 té aquestes coses, els feixistes d'aleshores es garantiren morir al llit de casa seva, com el seu "Caudillo", però no acabava aquí el tema, es garantiren el control de l'Estat fins avui, l'Estat espanyol és un Estat fonamentadament franquista. Montesquieu mai va travessar els Pirineus.
Estic decebut, sí, amb els nostres polítics també, no s'ha fet la feina, han estat 5 anys per a fer estructures que permetessin desconnectar de la legalitat espanyola, no ha estat així, les raons no cal burxar-hi ara, potser més endavant, però els fets així ho demostren.

Estic especialment decebut com a ciutadà europeu resident a Estrasburg, per creure que la Unió europea no permetria els abusos de l'Estat espanyol contra Drets fonamentals, i no només els ha tolerat sinó que els ha beneit, em repugnen les imatges d’Oviedo i ahir les de Salamanca. Fàstic que tindrà en un futur conseqüències dramàtiques a Europa.


Decebut amb la política de Partits que han fet i continuen fent massa joc tàctic.
Decebut amb un President i govern que proclama la República i es llença als lleons, diuen, per estalviar al Poble la defensa de les Institucions, evitar l'embat violent de l'Estat ha dit el President des de Brussel·les. President, no ens calien protectors, el Poble dempeus tenia dret a defensar la República. Avui però, hem sabut que tot va ser merament un acte simbòlic, sense cap valor jurídic. Caram, amb el famós Llibre Blanc de la Transició Nacional, diguem-ho ben clar, d’aquests assessors mai més.
I ara què? Doncs com sempre, seguir endavant, aprendre dels errors comesos, visualitzar clarament qui tenim davant, no fer-nos més trampes al solitari i sobretot, sobretot, traçar un Pla, una estratègia plausible, un Pla i una Estratègia per a projectar-nos novament als veïns que compartim aquest Estat, a Europa i al Món, fent visible el millor de nosaltres, guanyar quotes de Poder, des d'on som forts, des del Poder local, des de baix, podem guanyar-nos els Drets a partir de xarxes paral·leles a les estructures actuals, xarxes locals de serveis propis, municipalitzar, comarcalitzar serveis bàsics, aigua, energia, transports, gestió de residus, comunicacions. Recuperem les bones idees, recuperem la idea d’Euroregió mediterrània, són aquests camins que ens permetran acumular forces. Fem dels Països catalans una marca hispànica de Progrés i de creativitat. Ja sé que és molt difícil projectar una idea de Països catalans en les condicions de bel·ligerància que ens trobem. Però el territori no el poden canviar, som on som i som qui som.

Potser un dels fets més transcendentals de les darreres setmanes és que hagin caigut les màscares. Tothom ara per ara sap a quin costat de la pancarta es troba, això és un avantatge molt significatiu a l'hora de traçar un nou Pla, especialment per a saber realment quina és la força en què comptem.
Un nou Pla, cal una nova estratègia, i per tant, cal primer de tot, i sense embuts reconèixer aquesta derrota, no estic pas parlant d’una capitulació, però sí acceptar que ens cal un canvi profund d’estratègia. No ens serveix de res mantenir capital humà a la presó, necessitem tothom a casa, necessitem tornar a repensar-nos. Analitzar què hem fet malament i després definir una Estratègia plausible com a mínim per a aquesta generació que ja mai més podrà sentir-se espanyola, aquelles que han estat atonyinades per defensar urnes, aquelles persones que senten els seus legítims representants socials i polítics privats de llibertat, com es va fer en la derrota del 39, i en totes les derrotes que ens han precedit, per elles cal tornar-hi, tornem-hi.

Estrasburg, 10 de novembre de 2017.