dijous, 25 de juliol de 2019

Aigua i sal, foc i energia. Concepte renaixement ecologista a la Mediterrània: Illa energètica versus energia distribuïda, emmagatzematge i embassaments.


                                           Font: SZ-Karte; Quelle: World Resources Institute

La gestió dels recursos hídrics, en definitiva de les conques hidrogràfiques, així com  la gestió de l’energia hauria de ser abordada de manera integrada, especialment a Catalunya, país de boscos orogràficament molt divers.

En el present article insistiré en el concepte territorial d’illa energètica, base d’una planificació territorial descarbonitzada i l’ús de l’aigua com a element d’emmagatzematge del propi recurs i d’energia potencial administrable. A La conca mediterrània, l’aigua sempre ha tingut un paper fonamental i als anys vinents encara serà més rellevant, depenent com s’abordi la seva gestió ens condicionarà el benestar futur més immeditat.

L’estatut d’autonomia de Catalunya ens permet administrar i gestionar de manera exclusiva les conques hidrogràfiques anomenades internes, i són diferents els organismes públics i/o privats, el Consorci del Besòs, Costa Brava, Aigües Ter-Llobregat, Aigües de Barcelona, Companyia d’aigües de Sabadell, Aigües de Vilafranca, de Mataró, etc, fins fa poc totes eren públiques, avui la privatització ja arriba a nivells alarmants, però legislant això es pot revertir a favor dels interessos del territori i les persones.

Jurídicament, de qui és propietat l’aigua que circula pel territori? L’aigua és un Bé públic. Doncs no hi ha res a dir, la seva gestió sent avui privada en molts casos, és recuperable als interessos generals.
Tornem al model descentralitzat d’illa o illes energètiques interconnectades o energia descentralitzada distribuïda, diguem-li com vulguem, l’aigua haurà de jugar un paper molt important, no podem pretendre assolir la sobirania del territori sense el control d’aquests recursos; aigua, sol, vent, biomassa, recursos naturals, en benefici del Bé comú i la salvaguarda del Planeta.

Entenem l’aigua com un medi viu que cal preservar-lo, així com tota la seva biodiversitat que porta associada,  i també entendre que ; sense deslligar-se dels anteriors interessos,  un element tradicional de transmissió energètica.

Fins avui aquest concepte integrat  ha anat per separat, uns es dediquen a treure profit de l’aigua com a Bé de consum, i altres a través dels cursos fluvials a treure’n profit energètic a partir d’infraestructures hidràuliques, acabant aquesta aigua sent lliurada amb més o menys encert al Mediterrani. I tots i totes rebent les corresponents factures,  i això sí, els beneficis sent transferits lluny del territori.

Catalunya en un context de crisi climàtic actual, pateix i patirà episodis de sequeres extremes. Són dos els punts febles que tots els informes científics alerten, aleshores; és d’obligació i d’interès general adaptar el país i el territori als efectes directes del canvi de clima, la manca d’aigua i els incendis forestals.  

És del tot evident que tindrem greus problemes i dificultats en la gestió dels recursos hídrics i de l’aigua potable, de la mateixa manera que les conques hidrogràfiques en el seu conjunt patiran la devastació de grans incendis forestals, la continuïtat i la gran superfície de bosc actual, així ho alerten científics i professionals de la lluita contra incendis.

És doncs el moment d’entendre el conjunt de les conques hidrogràfiques com a un conjunt, i en aquest aspecte les energies renovables i les dessaladores per osmosi inversa de l’aigua de mar hauran de jugar un paper molt important, cert, però cal que les tecnologies interactuïn entre elles, la conca és una unitat i la gestió d’aigua i energia també ho han de ser.

Les infraestructures dessaladores són una opció factible en contraposició als grans transvasaments per a fer front a la manca d’aigua, és evident que cada dia en som més i en serem més i d’aigua hi ha la mateixa, i el més preocupant és que el cicle de l’aigua s’ha alterat, d’aigua a l’atmosfera hi ha la mateixa, però no plou com estàvem acostumats.

És coneguda la solució que de manera recorrent apareix en episodis de sequera, plantes dessaladores, però com tot, depèn com es plantegin aquests equipaments, ajudarem a resoldre el problema o el farem més gros. Volem dessaladores lligades de manera individual a la venda d’aigua potable i associades a més emissions de gasos d’efecte hivernacle,  o bé les volem integrades en un model públic de gestió energètica renovable de l’aigua?. Volem gestió del territori deslligat del model energètic i de l’aigua del país?.

De cap manera, la gestió de l’aigua passa també per a la gestió de la forest, ens cal una gestió de crisi climàtica del conjunt del país, de les necessitats urbanes i de les agràries i territorials, ens cal d’una vegada per totes entendre el país i els territoris com un tot, entendre els seus fluxos, garantir una qualitat de vida acceptable del medi urbà i del medi natural, gestionar-los localment, comarcalment, de manera integrada,  o bé les generacions immediates i la nostra vellesa estarà compromesa.

En una gestió integrada, amb una participació activa de les energies renovables, PV, eòlica, bioenergia,  connectades al funcionament de dessaladores, el seu actual alt cost  econòmic i energètic pot resultat irrellevant, aquesta aigua de mar, retorna als embassaments en períodes de màxima activitat solar, fotovoltaica o eòlica, bombada com aigua dolça; per contra aquest circuit secundari ens permet gestionar la demanda elèctrica del país de manera significativa, en definitiva les conques del Besòs, del Ter, la Muga i del Fluvià i fins i tot la del Llobregat, són territoris perfectament factibles per a tal fi, atesa la seva poca distància entre la costa i els seus embassaments (La Baells, Sau i Susqueda, el de Boadella) tots per sota de 100 km de curs fluvial.

Posant un exemple interessant,  l’embassament de Vallforners al Vallès Oriental es troba entre la planta potabilitzadora de Cardedeu i les infraestructures de gestió de residus de TERSA a la desembocadura del Besòs, aquest model integrat ha d’incorporar infraestructures territorials d’energies renovables que ens garantiran el futur del País.

És del tot imprescindible desenvolupar les energies renovables lligades al territori, solar, bioenergia, geotèrmica, eòlica, eficiència, posar-les a la màxima potència i utilitzar la hidràulica com a gran acumulador.

Aigua i energia van de bracet, però això no és nou, ara toca un renaixement ecologista. La concreció de noves infraestructures territorials renovables, han de fer possible retornar al poder local i descentralitzat, les infraestructures que per qüestions històriques mai han estat al servei dels interessos generals sinó als interessos d’un Estat que només obeeix als oligopolis i les seves famílies.   
Durant la renaixença, Catalunya va desenvolupar la revolució industrial, no disposava d’estructures d’Estat i en canvi va electrificar Barcelona i el País en general, moltes foren les infraestructures realitzades que avui ens haurien de marcar el camí.

Cal un debat tècnic i holístic del país, de la comarca i de les viles. La particular orografia del país ens és favorable per abordar una transició i definir un pla de descarbonització 2030-2050, tal i com clama l’emergència climàtica que estem patint.

Estrasburg a 22 de juliol del 2019