dissabte, 30 de gener de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXV)



Malgrat ser urgent promoure la cogeneració utilitzant combustibles biomàssics, cal fer-ho amb criteris econòmics i ambientals, no tota biomassa pel fet de ser combustible, és incinerable, ni podem anomenar el seu ús energètic, ni sostenible, ni durable, ni beneficiós pel territori. No tot el que és combustible és racionalment incinerable.

És normalitat arreu que no és el mateix produir un Kwel amb energia hidràulica, amb nuclear, fotovoltaica, eòlica, carbó, gas fòssil, fueloil o biomassa líquida, gasosa o sòlida, per a aquesta raó i per tal de propiciar la consolidació de les tecnologies renovables i permetre la seva implementació, especialment les que ens han de portar a un Món descarbonitzat i descentralitzat energèticament, pel fet d’estar en clar desavantatge amb les fonts fòssils tradicionals, aquestes energies dites renovables, reben uns ajuts que permeten la seva proliferació fins a assolir graus de maduresa, permetent competir de cara amb les més afavorides tecnològicament i en poder energètic, sent però tòxiques pel medi i el futur de la Humanitat, per aquesta raó en els Estats civilitzats, les anomenades energies renovables reben ajuts complementaris (subvencions), regulats per Lleis que les fomenten, raons no en manquen i no cal tornar a incidir en la necessitat de la seva ràpida implementació pel bé de les futures i actuals generacions. Dit d’una altra manera, si carreguéssim a les energies fòssils o no renovables (nuclear) els costos associats al canvi climàtic, contaminació, conflictes geopolítics  i risc ambiental, segur que el balanç seria clarament favorable a les energies dites verdes.

La darrera espanyolada ha estat la subhasta per a l'autorització de produir 200 Mwel amb biomassa agroforestal i 500 Mwel em Eòlica, el Decret que regulava la subhasta no contemplava ni la concentració de les instal·lacions, ni la seva base tècnica, ni la seva viabilitat econòmica, per no contemplar no demanava ni la seva ubicació, només perseguia una baixa a la retribució a les inversions considerades per a instal·lacions standards, en definitiva si una empresa plantejava una baixa del 100% segur que resultaria adjudicatària al permís a la generació d’electricitat, en un Estat que des del 2012 té l’aixeta tancada.

Creien les empreses adjudicatàries, picaresca nacional, altres empreses  amb criteris no especulatius marcarien la reducció a la retribució a la inversió, depenent de les capacitats logístiques d’aprovisionament, instal·lacions en el cas de la biomassa superiors a 14 Mwel eren molt difícils de plantejar, tant per disponibilitat de matèria primera com per a complexitat en la tramitació dels permisos, instal·lacions per sobre de 14Mwel s’estaria en règim d’autorització i caldrien informes d’impacte ambiental, puc assegurar que si parlem de biomassa forestal, aquest requisits són de molt difícil obtenció, però Spain is different, i finalment la subhasta ha estat adjudicada a megaprojectes  (50 MWel) amb retribucions a la inversió igual a zero( =0). Cas únic al Món civilitzat.

Per altra banda aquest model de subhasta tendeix a la concentració de Mwel en poques instal·lacions per tal d’assolir baixes a la inversió importants i poder guanyar el dret de producció d’electricitat en energia renovable, en un Estat que està molt lluny del 20% de generació per l’any 2020, no deixa de ser una espanyolada esperpèntica i una aberració ambiental.

Lamentable vodevil que el senyor Soria ens ha dedicat aquestes darreres setmanes, anunciant que Espanya gràcies al seu Ministeri i la Llei energètica més recorreguda i en processos judicials oberts del Món mundial, aconsegueix no haver de pagar ni un euro per a la instal·lació de les energies renovables , tot plegat no deixa de ser tan esperpèntic com en anys pretèrits un altre il·lustre del mateix partit (PP) anunciava que l’economia espanyola estava per sobre de l'economia d’Alemanya. Tot plegat no pot ser més patètic.

Ens tenen segrestada la implantació de les energies renovables, és del tot imprescindible que amb criteris econòmics, tecnològics, ambientals i sobretot d’eficiència energètica es promogui la cogeneració amb fonts renovables, es promogui la producció conjunta d'electricitat i calor/fred per a la indústria amb biomassa sòlida, líquida o gasosa. Els beneficis d’aquest model i font energètica ho deixaré per a una reflexió posterior.

Estrasburg a 30 de gener 2016.

diumenge, 17 de gener de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXIV)


 
Les polítiques de l’Estat espanyol són estèrils,  inútils,  pel que fa a facilitar que a la península Ibèrica i les Illes que formen part del Regne d’Espanya puguin iniciar un camí de transició energètica. Ho sento però de moment és impossible, som part d’un Estat que ha segrestat les energies renovables a cop de Decret, un Estat que fa tot el possible per endarrerir el que és inevitable.

El Sol, el vent i la bioenergia s’acabaren imposant en els nostres territoris mediterranis a les energies carbonitzades i també a la nuclear, però lamentablement,  ara com ara tenim el seu desenvolupament segrestat, no és possible la implantació de Mwel en lliure competència amb les energies carbonitzades i la nuclear, les quals es troben fortament subvencionades. Les empreses vinculades al petroli reben milions d’ajudes, les del carbó també, el gas i les seves aventures florentinianes no cal dir-ho, la nuclear amenaça amb les perilloses pròrrogues, aquests grups tenen el Poder i el Capital segretat, en definitiva va per llarg, un desastre.

No hi ha política energètica vers una transició energètica real, qui marca el ritme és una política d’allò més especulativa, l’última bestiesa ha estat la darrera subasta del “Ministerio de Industria”, on han quedat segrestats 700 Mwel amb biomassa i eòlica pels 4 anys vinents, no han calgut ni les empreses del lobby IBEX-35,  grups purament especulatius han ofertat el 100% de baixa a la inversió.

Ho sento, no és possible econòmicament construir instal·lacions, sense repercutir en el preu de venda  la inversió de les instal·lacions corresponets, esperpèntic, ningú es pot creure que en el “Reino de España” es produirà energia elèctrica amb molins de vent o centrals de biomassa amb infraestructures regalades, què es pretén doncs?, gràcies a un Decret que no contemplava la perceptiva baixa temerària, es segresten, per molt pocs diners, 700 Megawats verds, a part de propiciar la concentració de potències en poques instal·lacions, tema especialment greu quan parlem de biomassa, aquestes macro centrals desvirtuen el ja precari equilibri entre els recursos agroforestals i els seus territoris, generen un corrent especulatiu i de distorsió de preus de matèries primeres, competint a més amb indústries de transformació que aporten valor afegit; indústria de transformació de la fusta, indústria de fabricació de pellets, la consolidació de les poblacions rurals i una real implantació de models de descentralització energètica han quedat per només 14 milions d’euros segretats, i una inversió de més de 1.430 milions d’euros en els propers 4 anys bloquejada.

Els principals perjudicats d’aquestes polítiques són les generacions que ens precedeixen, no estem preparant un escenari que els hi permeti aixecar el cap, tot i tenir el més important, Sol, vent i territori, s’està fent tot el possible, per tal que els infants d’avui visquin molt pitjor que els seus pares, ser bons hereus de la crisis sistèmica des del 2007. Les oligarquies i les actuals polítiques dels partits orgànics han segrestat el seu futur, un futur d’energies netes i autarquia energètica, se'ls ha limitant la seva capacitat de poder abordar el seu propi futur. Aquestes nefastes polítiques,  senzillament preparen  la seva pobresa, dependència i incapacitat de reacció als reptes del canvi climàtic i el segur final de les energies no renovables.

 

dilluns, 11 de gener de 2016

Reflexiones desde tierras del Rin (XXIII)


Hoy en Alemania en el periódico FAZ (Frankfurter Allgemeine Zeitung) se podía leer.... drei separatistische Parteien – Mas‘ Convergència, die linksnationalistische Esquerra Republicana und die anarchistisch-antikapitalistische CUP....., les cuento lo interesante del artículo,  o por lo menos lo que sorprendía; según el periódico que lleva el nombre de la capital financiera de la UE, tres partidos – Mas’Convergència, los nacionalistas de izquierda de Esquerra Republicana y los anarquistas-anticapitalistas de la CUP consiguen formar gobierno, a sorprendido la capacidad y la flexibilidad de sus protagonistas, desde cristianodemócratas, socialdemócratas, verdes,  hasta los anarquistas-anticapitalistas, ….Ni un comentario al Bloque unionista, ni Ciudadanos, ni PP, ni PSC-PSOE, ni tampoco a CSQEP, solo referencia a un Presidente en funciones  y muy de paso,  nada MAS! se entiende no?!.
Me pregunto, los partidos de Izquierda de tradición federalista y especialmente a los que se encuadran en la formación de muy difícil traducción  CSQEP (Ja, Katalonien, doch man kann....) o más o menos, deberían replantearse a parte del nombre, también su posición?, yo creo que sí! por tradición no les corresponde estar con los que ya empiezan a ser invisibles, y mucho menos con los que amenazan o no tienen memoria histórica.

Un comentario,  a los nuevos interesados en proponernos partidos o coaliciones, nombres incomprensibles internacionalmente no conviene, aviso a los integrantes de Junts pel Sí,(..Zusammen für den Ja) por favor, para futuras contiendas utilicen lenguajes claros internacionalmente, como los de siempre, a los que vivimos fuera, cuando se nos pregunta, nos ayudarían mucho en las explicaciones.

Apunte aparte es el acrónimo del President de la Generalitat,  KRLS (Carles) tiene mucha fuerza, la K le da contundencia, recuerdo y salvando todas las distancias el Mili-KK de mi época, pero esas K’s ya se ocupan l@s de las CUP, pero bien pensado President denota profesionalidad,  buen periodista, si en algún momento usted en representación de la voluntad popular fuera reprimido,  será  fácil pintar las redes y los muros globales  KRLS FREI KATALONIEN! .

No me sorprende que en determinados medios de la capital española les sea muy difícil pronunciar el apellido Puigdemont, en mas de tres décadas no se ha
 hecho ningún esfuerzo en comprender la realidad catalana, lástima y lo dijo de verdad y en lengua castellana,  pero que nadie esté preocupado, el futuro de Catalunya y también de España se encuentra ya MAS allá... de Sefarat. Todo saldrá bien, o no.

dilluns, 4 de gener de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXII)



.....al matí a Alemanya "die Rhein", per la tarda a França "Le Rhin" 
 
Quan un s’hi posa, quelcom d’imprevisible es produeix, saps quan comences i en cap cas imagines com acabaràs. Hi ha molts temes que em remouen els intestins i això m’empeny a escriure, aquesta sensació a vegades de pressió, altres de buidor estomacal, acompanyat de flipades més o menys regulars, empeny a buscar sortides, l’escriptura em pauta i em tranquilitza l'esperit, retorna els plecs intestinals al seu lloc, segur que aquestes sensacions tenen molt a veure amb l’angoixa, amb la nostàlgia, la por, el sentit del ridícul, i fins i tot amb la incertesa, l’angúnia de ser petit, molt petit davant els grans reptes,  quan més va, les petites coses es converteixen en muntanyes, la paràlisi del cos i de les cames comporta un recaragolament dels intestins, tot s’enrosca, com si el mateix cos es reclogués, es fés petit, molt petit, empresonant tots els sentiments, no permetent alliberar l’angoixa i la por, comprimint-la a l’estómac, són elles les que causen aquest dolor permanent, aquest malestar inacabable, és per això que haig d’escriure, només per intentar alliberar-les, aquests maleïts fantasmes que m’estenallen.

Sé que aquests sentiments són perillosos, he viscut la malaltia dels cossos de Levy i del Parkinson en la meva estimada mare, he vist com el cervell angoixat ha acabat amb la seva vida,  amb un procés de llarga amargura de cinc anys. Estimada mare aviat vaig entendre el teu dolor, el teu bloqueig, les anomalies del cervell són molt doloroses, però haig de dir que la malatia del senyor Levy i la senyora Parkinson són de les meves doloroses, ho he pogut copçar entre els avis que l'han acompanyada en l'Asil Hospital del meu poble,  fins el darrer moment has estat conscient de les teves angoixes i pors, no hi hem pogut fer res, i és per això que principalment escric, per netejar el cos de les angoixes de la vida i de la mort.

Quan vius fora, quan el bon dia,  salutació com deia en Josep Pla determinant d’un País, es diu i es viu d’una altra manera, i t’adones que ni el paisatge, ni les persones poden copsar els teus pensaments de la mateixa manera, tot és molt diferent, podríem dir que la pressió es veu incrementada amb la permanent angúnia a fer el ridícul, a no pronunciar bé aquella paraula, a no entendre correctament el missatge, en definitiva de sentir-te més estrany encara, més petit e insignificant  del que ja normalment un es sent, si a més això es viu per partida doble,  viure en dos Països diferents al mateix dia, tot esdevé capriciós, complicat de digerir, i si per acabar-ho d’adobar, aquests dos Països són clarament dos tòtems entre els Països, l´un per creure’s massa sovint el patriota Nicolas Chauvin, personatge paranoic e inspirador del xovinisme, dixit - admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països - ,  i l’altre;  què haig de dir d’Alemanya,  tots els adjectius queden curts quan t’entrebanques amb un il·luminat de l '“Abendland” diguis Occident, avui PEGIDA, quedes ben servit.

La “Grandeur” per a França i la “Macht” per a Alemanya i jo tan petit, petit com a persona, petit com a ciutadà d’un País petit, petit, molt petit en tot, aquest sentiment es fa a vegades insuportable i és aleshores quan apareix l’escriptura per a repensar tots aquests fantasmes estúpids, ni uns són grandiculents, tenen totes les misèries del Món i els altres tampoc són tan potents, els seus motors també fallen o bé enganyen.

Strasbourg/Rheinmünster a 4 de gener del 2016.