Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2016

Reflexions des de terres del Rin, Sant Silvestre 2016.

Aquest 2016, ha estat un any en què ens hem adonat que vivim en un Món fràgil, que podem perdre tot el que en un segle van aconseguir, amb molt de dolor i sacrificis, els nostres avis i àvies, pares i mares, algunes persones molt properes, fins i tot i donaren llur vida, o bé la consagraren a treballar per a nosaltres, fins al seu darrer moment. És en aquesta línia argumental que la percepció que tot se'n pot anar a fer punyetes, que tot s'ha d'apuntalar de nou, ens ha creat un cert vertigen, almenys a mi, confesso que aquest any m'ha superat, masses evidències de la falsedat en què vivim, la mort a la mediterrània, l'odi a les urnes guanyant fins i tot en episodis absurds, em , ens costarà molt superar tanta estupidesa creacionista, negacionista i tan simplista. Però, és potser en aquest ordre de les evidències que em sento optimista, crec que la claredat en què els fets s'han manifestat, la certesa del buit que pot esdevenir un Món regit per l'odi
    Accents.   Sempre em maques, terra de tants accents, on la llum és franca, i el cel és blau, on el mar mulla la cala, al fons el blanc Pirineu, i de les planes, el meu Vallès, horts i fàbriques, sots i rieres, turons i serralades.   Llargs són els vespres, a prop del gran riu, aigua dels Vosges, i de negra selva, quan la boira cau, fred i gebrada, a la plana alsaciana, ceps i civades, barreja d'accents.   Estrasburg, Nadal del 2016.
  http://corporate.exxonmobil.com http://www.gazprom.com Putin&Trump   Són la gran aliança,   vots estúpids,   tot és a la seves mans,   ja controlen el Planeta, gas i petroli, d'Occident i d'Orient,   blanca aliança, al trot l'apocalipsi, des de terra siriana,   de les tenebres ve despertant,   amb gas assassí, el Planeta emmetzinant.       Estrasburg, 13 de desembre de 2016. (imatge: l'Apocalipsis de Tomi Ungerer)  

Reflexions des de terres del Rin XXXV

Sobirania política versus Sobirania energètica. Com deia Eugenio ...."sí, sí pero hay alguién mas? " A part del dispatxing i de suposar bona voluntat ?. Sincerament, això és una broma de mal gust, no ?. El Llibre blanc de transició nacional ho ha imprès per a despistar no? Quan ho vaig llegir no vaig donar-hi importància, però arran dels  tristos esdeveniments d'aquesta setmana i en relació de sobirania energètica, m'ho he tornat a llegir, he decidit publicitar aquesta reflexió, no amb ànim de derrota, sinó en voluntat d'esmena. Això és només per despistar, no??? ?. "2.3.2. No-col·laboració: En cas de no-col·laboració, el sistema energètic català operaria amb normalitat i el subministrament es mantindria. Caldria només que el nou Estat adoptés les mesures apuntades a l'epígraf 2.2 . i molt especialment les relatives a les renovacions d'acords i contractes amb les empreses que avui presten els serveis i la negociació per a la

Reflexions des de terres del Rin XXXIV

Del verd a la pedra. Aquests dies de tardor, quan la llum natural per aquestes terres del nord es va fent cada cop més difícil de trobar, quan el cel es converteix amb aquell color de plom i els carrers es buiden de tan fred que fa, cal recloure's a casa, als cafès, als " Kneipen ", però també cal recórrer la ciutat, la llum natural és substituïda per una il·luminació de finestres, galeries i portals. Un fet rellevant d'aquestes terres és la voluntat de mostrar-se bonic, de tenir els millors parterres a l'estiu, els més florits balcons, de participar en l'embelliment de l'espai comú, s'entén que l'espai visual de cases i voreres és comú. Per tant, a la tardor quan la natura dorm, s'ensenya l'interior, s'il·luminen finestres, portals i balcons, no hi ha barreres visuals, mostrar-se darrere dels finestrals és ben natural, participem d'una il·luminació col·lectiva per tal de suplantar la llum natural estival, decorem els ampi

Reflexions des de terres del Rin XXXIII.

    Em preocupa el "Tempo" ' pel meu País. En aquests moments s'estan succeint molts esdeveniments que marcaran el futur de les Regions europees, territoris que com més triguin a entrar a la tercera revolució industrial, més endarreriment acumularan, i pot ser que també es quedin fora d'aquest nou Món col·laboratiu, interdependent i a l'hora territorialitzat , eficient i ultraconectat . És hora del lideratge de les ciutats, és l'hora de la interdependència amb els seus territoris d'influència l'anomenat rerepaís, és l'hora de la descentralització energètica, de les energies renovables, d'esdevenir productors i distribuïdors cel·lulars d'energia i d'informació, és l'hora de les bioregions col·laboratives, és l'hora dels nous materials, és l'hora de la cultura, de la participació i de l'individu, és temps del no treball, és temps de viure per compartir, comença a decaure el consum, els béns es comparteixen,

Reflexions des de terres del Rin. (XXXII)

Confiança. La confiança, és la paraula perduda, si no hi ha confiança no hi ha tampoc somnis possibles, sinó hi ha confiança vivim en un malson permanent, quan Marina Garcés www. marinagarces .com parla de retrobar la confiança coincideix potser sense saber-ho amb Claudia Kempfer www. claudia kemfert.de , ambdues creen opinió, pensen i escriuen, una des de dues llengües ibèriques, la catalana i la castellana, l'altre des de també dues llengües l'alemanya i l'anglesa, una des de la filosofia inacabada en un Món acabat, l'altre des de l'economia en un Món també esgotat, percebut com a sobreexplotat, sobreconectat , sobrepoblat i globalitzat on a més l'especialització ens fa analfabets globals i per tant manipulables i dependents. Ambdues percepcions són imprescindibles per aportar mecanismes, instruments i alhora solvència a la confiança envers les persones, ens cal proclamar a quatre vents la necessitat de confiar entre les persones, entre instituc

Reflexions des de terres del Rin (XXXI)

Som un Món de ionquis, depenem d'una dosi de 90 Milions de barrils equivalents de petroli ( BEP ).... cada dia. I com més serem al Planeta aquesta xifra anirà creixent, més i més, engreixant els beneficis d'empreses com SHELL , BP , REPSOL, GAZPROM , GAS NATURAL..... Sense els 90 Mio de BEP 's (barrils equivalents de petroli) que el Món consumeix cada dia, sense les empreses que els controlen, sense els lobbys que manipulen, sense els exèrcits que les defensen, sense els Estats que les legitimen, sense el Terror que ens imposen, creus sincerament que el Món seria el mateix? Quan ja no és pas notícia que el Món pot funcionar totalment amb energies renovables, com és que des de la 1era guerra del Golf fins avui, govern darrere govern ens fan empassar que el veritable problema de la Humanitat és el terrorisme ? no les energies fòssils ?. Però fins a les evidències són aclaparadores, els 90 milions de BEP ´ s a més de desequilibris socials i econòmics, també compor

Reflexió XXX . Deserto.

Escric des de la més profunda convicció, no tenim temps, trenquem, tallem cadenes, les pròpies i les veïnes. Deixeu-vos d'estupideses puerils i provincianes, ara va de debò, s'ha acabat el temps, tot el que deixem de fer avui, ja no hi serem a temps de corregir-ho. I certament jo, altres no ho sé, només des de les arrels llibertàries em puc treure de sobre l'angoixa de les dades, sí, científicament és radicalment impossible virar el destí col·lectiu, però és cert que en l'individu queda l'última espurna de llibertat i esperança. Només jo puc dir NO. I dic No a les banderes, a les urnes, a les Conferències estèrils i falses, No a Regnes i falses Repúbliques, proclamo que la meva Pàtria és el Planeta, que el meu País és on sóc i quan hi sóc, amb les seves llengües, arts i lletres, els meus paisatges són les muntanyes, les planes i conreus, rius, rieres, horts, vinyes i olivars, platges i mars, places, carrers, pobles i ciutats, i jo sóc el meu Univers i dic

Reflexions des de terres del Rin. XXIX

  Per aquí fa uns 100 anys es van fer la Conferència del Clima, volien salvar el Planeta... No, no ho crec, penso que no, no pot ser possible , d'aquesta manera no, no i no, estem immersos en un bucle estúpid, no ens en sortim, donem voltes a la mateixa rotonda, sense sortida, ho sembla que n'hi ha, però no, tot està refotudament tancat. He vist aquests dies com a evolucionat el " nuit debout " a Estrasburg, els he seguit, he vist com anava degenerant el grup, trist, molt trist, res de nou, algunes persones interessants, s'esforçaven a crear debat, a demanar que la gent buidés el pap, però és que la gent no té res a dir, han organitzat xerrades informatives sobre temes que no s'entenen, però més enllà de la plaça tot ha restat immòbil, impenetrable, els turistes de la plaça de la república han fet les seves fotos, el " nuit debout " a Estrasburg ha estat una postal més d'aquesta França que no es mou, bé d'aquesta Europa,  si és mou, ho

El suïcidi d’Europa.

"En un poblet d'Alsàcia anomenat Mittelbergheim hi he trobat dues plaques, la del poeta polonès Czeslaw Milosz quan sommiava en la Pàtria europea, i la del soldat americà Irving Zurin, nascut a Ohio  vingut a donar la seva vida contra el nazisme, el 29 de novembre de 1944  davant una paret seca d'aquest poblet de terres del Rin. Dues plaques que m'han fet pensar en la deriva d'Europa, si repetim la Història ;  ni poetes, ni soldats l'hi donaran un altre oportunitat." El terror que estem infringint als refugiats és un error històric descomunal, amb les darreres decisions que la UE ha pres, hem convertit el Planeta en una immensa presó, no és possible ni el Dret a la fugida, la fugida dels desesperats ja no és possible , no compte la vida dels teus ni de la teva persona, quan esperar la mort es fa insuportable, s’ha volgut, Oh! Vergonya!, prohibir la fugida, fer-la impossible, no ho intenteu, sereu retornats al punt de partida, on la por, l’horror

Reflexions des de terres del Rin (XXVIII)

  Un dia del mes de març de 1981 el meu amic Santi em va acompanyar a la caserna del Bruc, aquell dia entràvem per la Diagonal després d’haver passat la nit en vetlla i de bar en bar, sonava “Campanades a morts” al radiocasette del cotxe,  a tota hòstia, poques hores després em declarava objector de consciència a l’exèrcit espanyol, com a ecologista, com a jove i com a català. Avui Gasteiz, Puich Antich, el meu avi, el seu germà  i tantes persones en la memòria, l’he tornat a escoltar, sempre a tota hòstia, assassins!, tornem a deixar clar que no oblidem, especialment no oblidem que la lluita no a acabat, només haurem arribat al final del camí quan no hi hagi fronteres i quan els pobles de la terra siguin lliures d’esclavatges, de guerres, de salvapàtries i del Capital que fa esclau a les persones i mata al Planeta. Avui encara sonen campanades a morts! No oblidem les fronteres d’Europa, no oblidem que sonen campanades a morts cada dia a la Mediterrània, als Balcans, a Síria,

Reflexions des de terres del Rin (XXVII)

                                                   Rhein a Söllingen/Greffern (Baden Baden)                                                                                            Lo riu és vida, és del tot cert, una correcta gestió dels regadius i de l’aigua permet donar vida als territoris per on passen els rius del planeta,  per contra el mar d’Aral assecat per a una mala gestió dels seus afluents, el llac Txat un desastre agreujat pel canvi climàtic, també l’Ebre pot esdevenir fruit de la mala gestió de l’aigua un desastre més, és del tot conegut que el delta no existiria com és avui, sense l’aportació de sediments gràcies als cabals del riu, com tampoc existiria sense la desforestació de la seva conca, però ara és pretén fer minvar el seu cabal en benefici de regadius de dubtós èxit, especialment de blat de moro. He vist tot travessant els Monegros plantacions de blat de moro ( Zea mais ), difícil implantació d’aquests cultius en aquestes terres, requereixen mol

Reflexions des de terres del Rin (XXVI)

Recentment s’ha publicat les darreres actualitzacions de les estrelles Michelin, he quedat molt sorprès que a Alsàcia n’hi hagi 29!,  en contra dels 16 corresponents a les comarques gironines que per territori en podríem fer una comparació, més del doble a Alsàcia, crec que convé reflexionar sobre aquest fet. No vull desmerèixer cap dels restaurants que ostenten aquesta distinció, entre altres raons pel fet que m’és impossible assaborir els seus serveis, però sí que puc donar-hi voltes, si més no des de d’una òptica més general, el perquè ? i reflexionar quin impacte tenen aquests serveis d’alt valor afegit, de prestigi local i de beneficis pel territori. Alsàcia és una terra molt particular, amb molta cultura gastronòmica, especialment marcada per la cuina francesa i per les mateixes arrels germàniques. Ara bé les comarques gironines tenen la sort de disposar d’un clima, d’un territori i d’unes tradicions mediterrànies molt agraïdes, la cuina del País és molt variada, hem