dissabte, 31 de desembre de 2016

Reflexions des de terres del Rin, Sant Silvestre 2016.


Aquest 2016, ha estat un any en què ens hem adonat que vivim en un Món fràgil, que podem perdre tot el que en un segle van aconseguir, amb molt de dolor i sacrificis, els nostres avis i àvies, pares i mares, algunes persones molt properes, fins i tot i donaren llur vida, o bé la consagraren a treballar per a nosaltres, fins al seu darrer moment.
És en aquesta línia argumental que la percepció que tot se'n pot anar a fer punyetes, que tot s'ha d'apuntalar de nou, ens ha creat un cert vertigen, almenys a mi, confesso que aquest any m'ha superat, masses evidències de la falsedat en què vivim, la mort a la mediterrània, l'odi a les urnes guanyant fins i tot en episodis absurds, em, ens costarà molt superar tanta estupidesa creacionista, negacionista i tan simplista.

Però, és potser en aquest ordre de les evidències que em sento optimista, crec que la claredat en què els fets s'han manifestat, la certesa del buit que pot esdevenir un Món regit per l'odi a la diferència, a l'exaltació de la insolidaritat descaradament, han fet despertar consciències atabalades o totalment adormides, la lluita eterna entre el i el Mal s'ha tornat a despertar, l'atonia en què el Món es submergir després de la caiguda del Mur ha estat sacsejada per evidències dramàtiques, guerra, mort, violacions, deportacions, assassinats, destrucció, desigualtats com mai, i por, molta por, ingredient bàsic pel brou de l'exaltació de les fòbies, però també pel naixement de noves idees, hi ha masses camins i avui dreceres que permeten la cooperació i la interlocució entre persones, llunyanes i molt diverses, la confrontació de pensaments i l'expansió i compartició de coneixements em fan ser optimista.
També els països petits tindran una oportunitat, tenen la força que els dóna l'eficàcia i la fraternitat de sentir-se part d'un projecte, de quelcom que pot organitzar-se i pot ser millor, de manera fraternal, solidària i responsable vers els compromisos i reptes que l'esdevenidor ens ofereix, les noves realitats sorgides d'aquests convulsos darrers anys, s'aclariran, el futur d'aquests possibles nous Estats; Catalunya, Escòcia i potser altres, aquest any vinent serà determinant, veurem si som capaços d'estar a l'altura de les circumstàncies històriques i com tomba el destí per aquests anhels de llibertat popular, m'atreveixo a dir que res serà com estar preparat, res tindrà a veure al que fins ara els aparells de propaganda d'un costat i l'altre volen fer veure. Però, serà millor que viure en la permanent espera. Cal actuar i cal fer-ho ja.

Aquest 2017, veurem fets aterridors, però com més ho siguin, més ens determinaran en la lluita,  més a prop serem de la ferma preservació dels Drets Universals, en els que hem d'incorporar-li un de definitiu, el Dret a deixar un Clima òptim per a les generacions futures de la raça humana i per a les altres criatures del Planeta i aquest Dret el pot començar qualsevol persona avui, ara i per sempre, no cal esperar res, només depén de nosaltres.

Salut i bon any 2017.


Estrasburg dia de Sant Silvestre del 2016.

dijous, 29 de desembre de 2016

 
 

Accents.
 
Sempre em maques,
terra de tants accents,
on la llum és franca,
i el cel és blau,
on el mar mulla la cala,
al fons el blanc Pirineu,
i de les planes,
el meu Vallès,
horts i fàbriques,
sots i rieres,
turons i serralades.
 
Llargs són els vespres,
a prop del gran riu,
aigua dels Vosges,
i de negra selva,
quan la boira cau,
fred i gebrada,
a la plana alsaciana,
ceps i civades,
barreja d'accents.
 
Estrasburg, Nadal del 2016.

dilluns, 19 de desembre de 2016


 
Putin&Trump
 
Són la gran aliança, 
vots estúpids, 
tot és a la seves mans, 
ja controlen el Planeta,
gas i petroli,
d'Occident i d'Orient, 
blanca aliança,
al trot l'apocalipsi,
des de terra siriana, 
de les tenebres ve despertant, 
amb gas assassí,
el Planeta emmetzinant. 
 
 
Estrasburg, 13 de desembre de 2016. (imatge: l'Apocalipsis de Tomi Ungerer) 

dissabte, 19 de novembre de 2016

Reflexions des de terres del Rin XXXV


Sobirania política versus Sobirania energètica.




Com deia Eugenio...."sí, sí pero hay alguién mas?" A part del dispatxing i de suposar bona voluntat?.

Sincerament, això és una broma de mal gust, no?. El Llibre blanc de transició nacional ho ha imprès per a despistar no? Quan ho vaig llegir no vaig donar-hi importància, però arran dels  tristos esdeveniments d'aquesta setmana i en relació de sobirania energètica, m'ho he tornat a llegir, he decidit publicitar aquesta reflexió, no amb ànim de derrota, sinó en voluntat d'esmena.

Això és només per despistar, no????.

"2.3.2. No-col·laboració:

En cas de no-col·laboració, el sistema energètic català operaria amb normalitat i el subministrament es mantindria. Caldria només que el nou Estat adoptés les mesures apuntades a l'epígraf 2.2. i molt especialment les relatives a les renovacions d'acords i contractes amb les empreses que avui presten els serveis i la negociació per a la transferència d'actius amb l'Estat espanyol; tenir operatius com a dispatxings provisionals del sistema els dispatxings de distribució energètica; convenir prèviament tant amb ENDESA, com ANAV (Associació Nuclear Ascó-Vandellòs), com Gas Natural Fenosa i altres que disposin de grups importants de generació, la plena disponibilitat de tot el parc generador, amb els grups tèrmics plenament actius; i posar en situació equips mòbils de manteniment d'instal·lacions d'empreses que fan habitualment el manteniment d'ENDESA, REE, etc, i que coneixen bé les instal·lacions.
Totes aquestes empreses han signat i subscrit contractes i compromisos de compra d'energia a llarg termini i, de fet, moltes d'elles operen des dels ports de Tarragona i Barcelona i altres infraestructures catalanes. És difícil de pensar, doncs, que arribin a boicotejar el seu propi mercat a Catalunya."

I si ho fan?, i si es mantenen lleials a l'Estat que fins avui els protegeix? ha quedat demostrat que l'Estat espanyol els empara en els seus abusos com enlloc del Món Mundial, què farem? Quin és el mecanisme previst?
Imagino un escenari tipus peronista o bolivarià;  els Mossos d'esquadra lleials al Parlament de Catalunya, prenen el control,  especialment l'ANAV (Nuclears Ascó i Vandellós) i la regassificadora de Zona Franca. És a dir;  prenen el control dels Ports de Barcelona i molt especialment del Port de Tarragona i les refineries de Repsol, al mateix temps que arriben a controlar la frontera amb França, el Parlament de Catalunya pacte amb l'Estat francès l'entrada d'energia via MAT, per si algú se li ha oblidat consultar les dades d'interconexions entre territoris, Catalunya és dependent energèticament amb més o menys 5.000 GWh, per tant França és cabdal. Tema energètic controlat, la qüestió aigua no és pas banal i també es posa sota control del Parlament aquelles infraestructures bàsiques, només quedaria l'aeroport de Barcelona i en menor mesura la resta. Ciència ficció? això em sembla a mi o alguna cosa no he entès bé?.

 
Sense Sobirania energètica és molt difícil assolir la Sobirania política i en aquests tema en els darrers 20 anys, tan per la dreta com per l'esquerra s'ha bloquejat tota iniciativa de descentralització energètica renovable. Catalunya és dels territoris amb menys implantació de les EERR i de més dependència energètica del conjunt de l'Estat espanyol.   

Strasbourg a 19 de novembre de 2016.

dimecres, 2 de novembre de 2016

Reflexions des de terres del Rin XXXIV


Del verd a la pedra.


Aquests dies de tardor, quan la llum natural per aquestes terres del nord es va fent cada cop més difícil de trobar, quan el cel es converteix amb aquell color de plom i els carrers es buiden de tan fred que fa, cal recloure's a casa, als cafès, als "Kneipen", però també cal recórrer la ciutat, la llum natural és substituïda per una il·luminació de finestres, galeries i portals.
Un fet rellevant d'aquestes terres és la voluntat de mostrar-se bonic, de tenir els millors parterres a l'estiu, els més florits balcons, de participar en l'embelliment de l'espai comú, s'entén que l'espai visual de cases i voreres és comú. Per tant, a la tardor quan la natura dorm, s'ensenya l'interior, s'il·luminen finestres, portals i balcons, no hi ha barreres visuals, mostrar-se darrere dels finestrals és ben natural, participem d'una il·luminació col·lectiva per tal de suplantar la llum natural estival, decorem els ampits de les finestres i sobretot mai posem cortines, la mare en deia "visillus", les gents del Nord esdevenen voyeurs i exhibicionistes estacionals, és potser una manera lúdica de contemplació de l'espai urbà, ajuda la manca de barreres, de fullam arbori, els arbres de places i carrers són caducifolis, normal en climes freds, aquests dies ja han iniciat el seu particular striptease tardoral i aviat restaran nus fins a la propera primavera, és en aquests moments quan la ciutat es mostra arquitectònicament impressionant, quan els més petits detalls que restaven amagats darrere el verd urbà, es manifesten amb tota la seva esplèndida vistositat, modernisme, noucentisme, gòtic, barroc o la recent arquitectura postindustrial apareixen de cop.

Straßbourg concentra una gran densitat d'estils arquitectònics en una illa de poc més 3 quilòmetres a la rodona. La catedral aquest any gaudirà d'una il·luminació especial, el projecte anomenat el Far de la ciutat, amb centenars de bombetes Led's, mostra al visitant tots els detalls d'aquesta joia arquitectònica de la ciutat, a més de poder veure's des de molts indrets de la " plein rhénane" dit també "Rheintal".

Dalt del castell de Windeck al municipi de Bühl a Baden, en dies clars es pot veure la catedral d'Straßbourg,  l'altre costat del Rin sempre té la mirada posada cap a Stra
ßbourg, sempre ha estat un punt de referència, de fet aquest sentiment és aprofitat per la mateixa ciutat per a projectar-se i alhora esdevenir centre polític, econòmic i cultural, d'una àmplia regió que abasta territoris com Alsàcia, Baden, La Mosselle o el cantó de Basel, és a dir el lideratge de la ciutat sobrepassa els mateixos Estats de França, Alemanya i Suïssa.
Straßbourg, es projecta de manera radial, la seva Història li permet aprofitar la posició com a capital europea per a captar recursos, i sense voler fer ombra a ningú, intenta transformar-se dia a dia per a esdevenir cada cop més universal. Aquest 2017 la xarxa de tramvies ja creuarà el Rin i arribarà a la ciutat veïna de Kehl a Alemanya, des d'on connectarà de manera directe amb la xarxa de rodalies de Baden i a la inversa, l'anomenat Eurodistricte d'Straßbourg-Ortenau http://www.eurodistrict.eu/  que abasta un radi d'uns 25 quilòmetres serà una realitat.


En els territoris d'aquesta euroregió, superant el Districte d'Straßbourg-Ortenau  i eixamplant el radi fins a 250 km, hi trobem capitals tan importants com; Karlsruhe, Stuttgard, Nancy, Metz, Besançon, Freiburg, Mulhouse, Basel, Heidelberg, ciutats que col·laboren entre ells, les Universitats estan connectades, les biblioteques, els transports, els Estats no hi posen impediments, aquests dies per exemple tenim les jornades de l'arquitectura, ambdos idiomes, francès i alemany comparetixen l’esdeveniment, es presenten a la ciutat projectes d'aquesta euroregió, projectes que són realitats en els tres Estats, vasos comunicants que aporten riquesa i coneixement a la ciutadania i sobretot permeten als joves disfrutar d'una àmplia gamma d'oportunitats.
La projecció internacional dels territoris, de les bioregions europees hauria d'estrènyer els lligams entre elles i la seva cohesió. A terres del Rin; Alemanya, França i Suïssa, amb el seu cordó umbilical, el Rin, el pare Rin ( der Vater Rhein), així ho fan i crec que els hi funciona prou bé.


És també ben cert que aquesta convicció per a terres del Rin, ha costat sang, suor i llàgrimes al llarg de la Història, però hi ha pobles que han après que els territoris  són permeables, sent millor compartir i sumar que no pas destruir-se.
Cal trobar el far que il·lumini el camí dels pobles.

Straßbourg, 1 de novembre de 2016.

divendres, 14 d’octubre de 2016

Reflexions des de terres del Rin XXXIII.

 
 

Em preocupa el "Tempo" 'pel meu País. En aquests moments s'estan succeint molts esdeveniments que marcaran el futur de les Regions europees, territoris que com més triguin a entrar a la tercera revolució industrial, més endarreriment acumularan, i pot ser que també es quedin fora d'aquest nou Món col·laboratiu, interdependent i a l'hora territorialitzat, eficient i ultraconectat.

És hora del lideratge de les ciutats, és l'hora de la interdependència amb els seus territoris d'influència l'anomenat rerepaís, és l'hora de la descentralització energètica, de les energies renovables, d'esdevenir productors i distribuïdors cel·lulars d'energia i d'informació, és l'hora de les bioregions col·laboratives, és l'hora dels nous materials, és l'hora de la cultura, de la participació i de l'individu, és temps del no treball, és temps de viure per compartir, comença a decaure el consum, els béns es comparteixen, s'intercanvien, es reparen, és l'hora de la xarxa, del Big Data que ens acosta a tota la informació que circula arreu, a tot coneixement, és l'hora de repensar-ho tot; l'habitatge, els sistemes de transport, les comunicacions, el comerç, la indústria, els sistemes silvo-agropecuaris, els residus ja no existiran, tot model econòmic sobreviurà si és circular.

El Món antic intenta virar aquest tsunami que ja no es pot aturar. El Món antic vol crear por, promociona el terror, vol implantar-nos el virus de la desconfiança, vol enfrontar cultures i territoris, i prou que es manifesta, ho hem pogut viure i ho poden viure a les seves carns milions d'éssers humans, però no podran amb la revolució que està en marxa, som més, som ciutats, som pobles, som territoris que lluny de miratges publicitaris, consoliden dia a dia espais de nova interrelació ciutadana, de cultura respectuosa amb l'entorn i amb les accions que es duen a terme. Res és aïllat, tot està interconnectat, per tant pensar i actuar localment, avui ja no és només una frase, és una realitat que està transformant territoris, estem entrant en una tercera revolució industrial que farà possible adaptar-nos a la nova Era que vam entrar tot just fa una dècada, l'Antropocè.

Catalunya ha de liderar de manera clara i políticament decidida la Bioregió de l'Est de la Mediterrània, en Pasqual Maragall va creure fa uns anys en aquesta fórmula, va fracassar pels empits de l'Estat, de les Oligarquies que ho rebentaran des del País Valencià i des de les Illes Balears, també des de l'Estat francès hi hagué un cert menysteniment, però avui les coses han canviat molt, l'Estat espanyol ha fet fallida, no és creïble, en aquest sentit els mesos vinents seran decisius, si tal com ja ara sembla, de veritat hem iniciat la desconnexió, en pocs mesos ens trobarem a sobre una reacció molt virulenta de l'Estat i caldrà resistir, per tant la millor manera de resistir, serà proposant-nos i en fets,  declarar el Territori català,  com a Territori en Transició i Proclamar al mateix temps que la República, també la decidida empremta de la Tercera revolució industrial al País. (TTTrev(i)).
 

dilluns, 15 d’agost de 2016

Reflexions des de terres del Rin. (XXXII)


Confiança.

La confiança, és la paraula perduda, si no hi ha confiança no hi ha tampoc somnis possibles, sinó hi ha confiança vivim en un malson permanent, quan Marina Garcés www.marinagarces.com parla de retrobar la confiança coincideix potser sense saber-ho amb Claudia Kempfer www.claudiakemfert.de , ambdues creen opinió, pensen i escriuen, una des de dues llengües ibèriques, la catalana i la castellana, l'altre des de també dues llengües l'alemanya i l'anglesa, una des de la filosofia inacabada en un Món acabat, l'altre des de l'economia en un Món també esgotat, percebut com a sobreexplotat, sobreconectat, sobrepoblat i globalitzat on a més l'especialització ens fa analfabets globals i per tant manipulables i dependents.

Ambdues percepcions són imprescindibles per aportar mecanismes, instruments i alhora solvència a la confiança envers les persones, ens cal proclamar a quatre vents la necessitat de confiar entre les persones, entre institucions, entre empreses, entre organismes, sense confiança no hi haurà futur, les relacions de confiança ha de basar-se en el fet de creure que ningú farà res que ens pugui perjudicar, analitzarà e interpel·larà l'entorn, i si el seu postulat és coherent amb la confiança, no tindrà impediments per a desenvolupar la idea, la persona, l'empresa o la relació.

És en societats madures i confiades que la transició energètica i per conseqüència la descentralització i la bioregionalització de les economies és possible, el repte és fer-ho global, però és creïble, és necessari, és possible, s'imposarà.

Lluny estem d'aquesta idea revolucionaria?, o no tant?, els pesadors en llengua alemanya conviuen amb l'arrel "Trau" de "Traum" somni i "Traue" confiança. Somiar sense confiança no és possible. La dualitat confiança-sommi és imprescindible per a pensar, sense confiança no es pot somiar, no es pot crear sense somiar i no es pot avançar, la Humanitat ha avançat gràcies a moments en què les condicions de confiança han permès fer créixer el somni, depenent dels moments històrics, el poble alemany fidel a la seva llengua va protagonitzar etapes glorioses del pensament humà, però també la confiança va ser traïda pel nazisme, Hitler i especialment Goobels feren somiar al poble alemany com a únic, la confiança amb els líders va ser criminal i desastrosa.

Avui, el "Trau" alemany encara funciona, es troba arrelat com l'essència mateixa del poble alemany, s'entén molt bé quan la Cancellera alemanya diu als mitjans de comunicació, davant la crisi humanitària dels refugiats, obrim fronteres, acollirem 1 milió de persones, i el País majoritàriament, ja sé que hi ha dissidència populista i d'extremadreta, ja sé que hi ha hagut crema de cases d'asil, ja, però la majoria del poble alemany, es va fer seva la frase, "wir schaffen das" nosaltres ho aconseguirem. Alemanya no serà la mateixa, però ho aconseguirem i serà millor. Això només es pot entendre en una societat en què la corrupció no és tolerada. Si hi ha confiança es pot somiar, de ben segur que un milió de persones fugides a sang i foc de casa seva, avui comencen a somiar, no els serà fàcil, però se'ls ha retornat la confiança. Aquesta determinació i confiança es va viure també després de l'accident de Fukushima, tancament de les nuclears, "Energiewende" Transició energètica, "wir schaffen das" nosaltres ho podem aconseguir. La determinació ha estat clara i els fets ho demostren, només cal venir per aquí dalt i adonar-se de la importància de les energies renovables en la vida professional, comunal i privada.

Per contra, la desconfiança és la tònica general a Espanya, majoritàriament no és creïble, no hi creuen com a mínim 2 milions de persones a Catalunya, no hi creuen tampoc milions d'espanyols, però les estructures del Poder tenen segrestada la confiança, i aquest fet, constitucional o no, impedeix el somni, el dels que volem un camí propi i fins i tot pels que el volen compartir, només és possible la continuïtat fonamentada en els privilegis d'uns quants i l'assentiment de molts, la corrupció és l'assassina de la confiança, tothom malfia de tothom i per tant vivim en un malson, bé jo el visc una mica allunyat, no sóc dependent d'aquest Estat corrupte i per tant la marxa del País i de l'Estat m'ha permès un alliberament petit i personal, retrobant la confiança en altres terres llunyanes, potser és un miratge, haig de confesar que la desconfiança sovint em juga males passades.

Però recordo un dia a la tardor del 2012, assegut al despatx a Hessich Lichtenau, al Land d'Hessen, era mitja tarda, i em vaig adonar que tot, sense estridències,  tot funcionava. Sí, una sensació estranya, tot funciona encara....


Confiança, la paraula perduda al meu País.


Estrasburg a 15 d'agost de 2016

dilluns, 13 de juny de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXXI)


Som un Món de ionquis, depenem d'una dosi de 90 Milions de barrils equivalents de petroli (BEP).... cada dia. I com més serem al Planeta aquesta xifra anirà creixent, més i més, engreixant els beneficis d'empreses com SHELL, BP, REPSOL, GAZPROM, GAS NATURAL.....
Sense els 90 Mio de BEP's (barrils equivalents de petroli) que el Món consumeix cada dia, sense les empreses que els controlen, sense els lobbys que manipulen, sense els exèrcits que les defensen, sense els Estats que les legitimen, sense el Terror que ens imposen, creus sincerament que el Món seria el mateix?

Quan ja no és pas notícia que el Món pot funcionar totalment amb energies renovables, com és que des de la 1era guerra del Golf fins avui, govern darrere govern ens fan empassar que el veritable problema de la Humanitat és el terrorisme? no les energies fòssils?.

Però fins a les evidències són aclaparadores, els 90 milions de BEP´s a més de desequilibris socials i econòmics, també comporten el canvi del Clima del Planeta, per tant la distracció ha de ser aclaparadora, de la mateixa intensitat que el problema , ja no n'hi ha prou en petites accions localitzades, ara la distracció mundial ha d'anar acompanyada d'esdeveniments planetaris, l'Eix del Mal ho van batejar, per tant alimenten el terror més gran possible, l'horror inimaginable, esclatem avions als llocs més sensibles, degollem en directe, cremem vives a qui faci falta i tot en directe, a l'instant, i plaf al núvol, a les xarxes.

Però res serà tan terrorífic com un futur amb desequilibris climàtics, fam, migracions massives, pèrdua de sòl fèrtil, increment del nivell del mar, pèrdua de la biodiversitat, pobresa, mort, etc, però no!, el que ens té distrets, el que implica notícies, una darrera l'altre que permeti justificar el control i la guerra que tenen entre ells,  pel domini de les reserves dels 90 milions de BEP's, és el TERROR, el TERROR immediat, el que subministren via ocular regularment.

Imagina't per un moment un Món 100% impulsat amb energies renovables, un Món 100% descentralitzat, doncs que no t'enganyin, si pots imaginar-ho, això és possible. Només hi ha un problema, cal desenganxar-se i això vol dir què....???, només un exemple, la companyia SHELL guanya cada trimestre 7.000 Mio$, cada trimestre, amb què se'ls gasta?, amb què se'ls gasten totes les companyies relacionades amb els BEP (barrils equivalents de petroli) ???? amb promoure les energies renovables? NOOOO, amb salvar la democràcia diuen, és la democràcia que està en perill, i mentrestant van fent Festa amb aquest macabre botí fòssil.

La llista es pot fer, no és simple, però es pot fer, i segur que enllaçarem les zones en guerra amb les zones de petroli i gas existents, les zones actuals i futures dels BEP's, podem predir les properes zones en guerra que vindran sense equivocar-nos.
Les enumero per ordre d'actualitat:

Irak, Síria, Líban, Iran, Níger, Mar de la Xina, Pol Nord (conflicte entre Rússia i Canada), Brasil, Venezuela, Mèxic....
Que no t'enganyin! Deserta. Desenganxa't. I que no et distreguin del veritable problema que tu i també els teus teniu , tenim, es diu dosi diària de BEP. Inverteix en el teu futur, per poc que puguis instal·la a casa teva, amb cooperatives, impulsa des dels ajuntaments, des de les empreses amb seu al teu País, com sigui i a on sigui, 100% energies renovables, aquesta és la revolució, sense els 90 milions de BEP's ells no són res, ni tampoc les seves guerres.

dissabte, 4 de juny de 2016

Reflexió XXX . Deserto.



Escric des de la més profunda convicció, no tenim temps, trenquem, tallem cadenes, les pròpies i les veïnes. Deixeu-vos d'estupideses puerils i provincianes, ara va de debò, s'ha acabat el temps, tot el que deixem de fer avui, ja no hi serem a temps de corregir-ho.

I certament jo, altres no ho sé, només des de les arrels llibertàries em puc treure de sobre l'angoixa de les dades, sí, científicament és radicalment impossible virar el destí col·lectiu, però és cert que en l'individu queda l'última espurna de llibertat i esperança.

Només jo puc dir NO.

I dic No a les banderes, a les urnes, a les Conferències estèrils i falses, No a Regnes i falses Repúbliques, proclamo que la meva Pàtria és el Planeta, que el meu País és on sóc i quan hi sóc, amb les seves llengües, arts i lletres, els meus paisatges són les muntanyes, les planes i conreus, rius, rieres, horts, vinyes i olivars, platges i mars, places, carrers, pobles i ciutats, i jo sóc el meu Univers i dic que la meva Pàtria és el Planeta i aquest en mi començà en un poble de la plana del Vallès, d'èpoques passades fabrils i pageses, de mercat el dissabte i cafè a la taverna ben dinat.

Després vingué el Nord, el Món i les lliçons de la vida, vida que la vull Universal i plena, per això dic NO, amb mi no compteu, no vull ser còmplice de les vostres morts i misèries, de la destrucció total on magistralment dirigiu els nostres destins.

Deserto de tota militància, aniré buidant la motxilla de pertinences, no vull res, no desitjo res del que m'oferiu, em feu mandra, avorriment, molta ràbia i especialment fàstic. Només restaré impecable en la coherència d'aquestes paraules, viure sense càrregues, fins i tot aquelles que resten en la memòria d'un temps que ja és passat.

( Dedicat als polítics de mal ofici, als de les portes giratòries, als moralistes de capella, als bancs i caixes , a tots aquells falsos esquerrenosos de sofà, als sindicats de pa sucat amb oli, als mercedaris de l'Estat, als ecologistes de national geogràfic, al senyor "zara", a la senyora "botina" , en Brufau, als Pegida's d'Occident , a la Madame Le Pen, als dels cinturons de la mort i la seva Meca, al petroli i al pato Donald, el mascle del Putin i el Gulag , a tots, o com es diu ara en modern, a totes, a vosaltres escòria que feu del Mediterrani un cementiri), aneu senzillament a cagar!, i si alguna cosa puc demanar a Nostrusenyor, és que no pugueu, que el restrenyiment us faci maleir la vostra existència, senzillament perquè us heu convertit en detritus indesitjables. A la merda! Deserto!

 

dimecres, 18 de maig de 2016

Reflexions des de terres del Rin. XXIX


 Per aquí fa uns 100 anys es van fer la Conferència del Clima, volien salvar el Planeta...
No, no ho crec, penso que no, no pot ser possible, d'aquesta manera no, no i no, estem immersos en un bucle estúpid, no ens en sortim, donem voltes a la mateixa rotonda, sense sortida, ho sembla que n'hi ha, però no, tot està refotudament tancat. He vist aquests dies com a evolucionat el "nuit debout" a Estrasburg, els he seguit, he vist com anava degenerant el grup, trist, molt trist, res de nou, algunes persones interessants, s'esforçaven a crear debat, a demanar que la gent buidés el pap, però és que la gent no té res a dir, han organitzat xerrades informatives sobre temes que no s'entenen, però més enllà de la plaça tot ha restat immòbil, impenetrable, els turistes de la plaça de la república han fet les seves fotos, el "nuit debout" a Estrasburg ha estat una postal més d'aquesta França que no es mou, bé d'aquesta Europa,  si és mou, ho fa cap a l'extrema dreta, cap al tancament, quan tot trontolla, quan Europa, la idea d'Europa resta sota mínims, tot fa una mandra immensa, fa mandra pensar, no bé de gust res, fins i tot em provoquen basques determinades manifestacions d'alegria personal o familiar a les xarxes, especialment al fotut Món del facebook, on sembla que hi ha persones que fan quadrar la seva agenda diària a les entrades del seu mur, quina ràbia em fa, començo a pensar que això no va amb mi, crec que abandonaré les entrades.

Vaig passar per Catalunya i el tema més important era un clau al metro, i de tornada de la tardor austral em trobo que el més important és una opinió de l'Anna Gabriel tipus ajoblanco, ja em direu, quan el Món incrementa 1 milió d'individus més cada dia, és a dir que d'aquí a 20 anys haurem doblat la població actual al planeta, estúpids els números no surten.

Sabem que tenim un límit ambiental de 1,5 ºC d'increment de temperatura al Planeta i anem a marxes forçades cap a doblar l'aposta, anem sense aturador cap els 3ºC a cop de petroli barat i més i més barrils de petroli al mercat, carbó i gas, no som capaços de res més que fer cimeres, acords buits de voluntat, no hi ha voluntat real de descarbonitzar.

Anem pas a pas, inexorablement cap al desastre, els desequilibris seran corregits per la mateixa raça humana, o ens destrossarem fins a minvar la població a nivells tolerables, o bé la natura ho farà a cop de minvar els recursos naturals, aliments, aigua i creant desastres que provocaran grans migracions i pèrdues de terres fèrtils. Fam i terror per a arreu. Destrucció de la biodiversitat actual. Adéu al planeta blau. El Darwinisme social aplicat a la raça humana ja ha arribat i si no que li preguntin als supervivents del Maremortum.
 

 Estrasburg a 18 de maig de 2016.

dilluns, 21 de març de 2016

El suïcidi d’Europa.


"En un poblet d'Alsàcia anomenat Mittelbergheim hi he trobat dues plaques, la del poeta polonès Czeslaw Milosz quan sommiava en la Pàtria europea, i la del soldat americà Irving Zurin, nascut a Ohio  vingut a donar la seva vida contra el nazisme, el 29 de novembre de 1944 davant una paret seca d'aquest poblet de terres del Rin. Dues plaques que m'han fet pensar en la deriva d'Europa, si repetim la Història ;  ni poetes, ni soldats l'hi donaran un altre oportunitat."

El terror que estem infringint als refugiats és un error històric descomunal, amb les darreres decisions que la UE ha pres, hem convertit el Planeta en una immensa presó, no és possible ni el Dret a la fugida, la fugida dels desesperats ja no és possible , no compte la vida dels teus ni de la teva persona, quan esperar la mort es fa insuportable, s’ha volgut, Oh! Vergonya!, prohibir la fugida, fer-la impossible, no ho intenteu, sereu retornats al punt de partida, on la por, l’horror de ser lliurats als botxins en qualsevol moment, és un calfred que hi ha de recórrer els òssos dels desemparats, talment com quan Stephan Zweig i la seva muller Lotte o Walter Benjamin fugits a Mèxic i Espanya respectivament, van creure en l’única sortida possible a la por, quan  res era segur, només els quedar  el suïcidi.

On al S.XX ciutats i pobles foren destruïts, on s’organitzaren els camps de la mort, després de la carnisseria, esclafades, assassinades, gasejades, violades fins a arribar a abraçar el suïcidi com única escapatòria davant la barbàrie desencadenada, precisament en aquestes terres, on creiem que mai més això seria possible, la Llibertat,  la Pau i l’Esperança, avui tot s’enfonsa, es comercialitza amb les persones, s’aniquila el Dret al refugi, al Dret a l’acollida dels desesperats, se’ls sotmet a condicions degradants i ara se’ls retorna a l’avantsala del desenllaç final, al terror de viure en l’angoixa de ser tornats als camps de la batalla més sagnant, als camps de la mort a mans de l’Estat islàmic, de les bombes americanes, russes, franceses, del Règim d'al Asad , o potser dels incontrolats.

Estic perplex, tot em sobrepassa; el racisme, la xenofòbia, el populisme que porta al nazisme altre cop a Europa, ens hem oblidat del Gran Repte, els canvis que ha de fer la Humanitat davant les alteracions del Clima, ens hem oblidat molt ràpidament que cal canviar de model econòmic i energètic i tot plegat, tot el que passa ens sobrepassa, no podem concentrar-nos en els aspectes més importants per salvar la Vida, tal i com avui la coneixem al Planeta Terra, estem entrant a la gran presó i estem convertint la Humanitat en presoners i mercaderia  ja no només de consum, sinó també de guerra, cada dia a gran velocitat estem modernitzant la gran màquina que acabarà amb els principis essencials, ens destruïm i condemnem al conjunt de la Humanitat al terror, tot té un principi i potser aquest es diu Idomeni.

 

dijous, 3 de març de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXVIII)


 
Un dia del mes de març de 1981 el meu amic Santi em va acompanyar a la caserna del Bruc, aquell dia entràvem per la Diagonal després d’haver passat la nit en vetlla i de bar en bar, sonava “Campanades a morts” al radiocasette del cotxe,  a tota hòstia, poques hores després em declarava objector de consciència a l’exèrcit espanyol, com a ecologista, com a jove i com a català. Avui Gasteiz, Puich Antich, el meu avi, el seu germà  i tantes persones en la memòria, l’he tornat a escoltar, sempre a tota hòstia, assassins!, tornem a deixar clar que no oblidem, especialment no oblidem que la lluita no a acabat, només haurem arribat al final del camí quan no hi hagi fronteres i quan els pobles de la terra siguin lliures d’esclavatges, de guerres, de salvapàtries i del Capital que fa esclau a les persones i mata al Planeta. Avui encara sonen campanades a morts! No oblidem les fronteres d’Europa, no oblidem que sonen campanades a morts cada dia a la Mediterrània, als Balcans, a Síria, a l'Àfrica, avui mateix ha estat assassinada Berta Cáceres a Honduras per a defensar els drets indígenes i el medi ambient i així als cinc Continents del Planeta.

Hi ha moments a la vida que s’ha de dir NO, en majúscules, passi el que passi, la consciència juga males passades si es traeix conscientment, probablement aquest es el principal problema de tenir-ne, i això també val pels Pobles,  i especialmente pels seus representants, si tots som conscients del que s'està provocant a les fronteres d’Europa, s’ha de dir NO, no pot ser que s’atempti als Drets humans i als Tractats internacionals, estem obligats a prestar ajuda als refugiats, NO i NO pot ser que traïm la consciència d’Europa, una Europa que ha estat també refugiada. Hem d’aixecar-nos i dir PROU! Cal acabar amb tanta misèria humana. 

Avui encara toquen a morts!.

dilluns, 8 de febrer de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXVII)


                                                   Rhein a Söllingen/Greffern (Baden Baden)
                                                                                        
 
Lo riu és vida, és del tot cert, una correcta gestió dels regadius i de l’aigua permet donar vida als territoris per on passen els rius del planeta,  per contra el mar d’Aral assecat per a una mala gestió dels seus afluents, el llac Txat un desastre agreujat pel canvi climàtic, també l’Ebre pot esdevenir fruit de la mala gestió de l’aigua un desastre més, és del tot conegut que el delta no existiria com és avui, sense l’aportació de sediments gràcies als cabals del riu, com tampoc existiria sense la desforestació de la seva conca, però ara és pretén fer minvar el seu cabal en benefici de regadius de dubtós èxit, especialment de blat de moro. He vist tot travessant els Monegros plantacions de blat de moro (Zea mais), difícil implantació d’aquests cultius en aquestes terres, requereixen molta aigua i també temperatures temperades per a donar bones panotxes. Per si serveix, aquest darrer estiu a terres del Rin amb temperatures similars a les de Bujaraloz, les collites de blat de moro s’han perdut en un 80%, algunes van rebre aigua en uns primers dies, quan el tema es va veure que s’allargava es van deixar de regar per l’alt cost de l’aigua i de l’energia emprada en els aspersors i bombes, no oblidem que estem en terres del Rin, on els cabals i els aqüífers són molt més abundants als de la Conca de l’Ebre.

Puc entendre que es vulgui donar viabilitat a terres molt poc productives, però sense criteris de viabilitat econòmica i ambiental?, el gota a gota ha propiciat que Israel tingui horta abundant al mateix desert, no sense també grans conflictes per l’aigua a la zona, però la lliçó que hauríem d’extreure és que les tècniques hi són, regar amb eficiència i escollint els productes que més poden adaptar-se a les condicions climàtiques del present,  i d'un futur encara més calent  seria ho intel·ligent.

Doncs lamentablement no, ja hi tornem a ser, la roda gira i gira, ens fem grans i sempre les mateixes imatges, un altre cop pels carrers de Tortosa una marea de color blau i la canonada amb el nus ha tornat a cridar en defensa del Delta, “Lo riu és vida”, no hi ha manera que en aquesta terra celtibèrica, els territoris puguin seure a parlar, discutir i planificar estratègies comunes, no hi ha manera que no es pugui formar i teixir estratègies de futur, no hi ha manera de sortir de la confrontació permanent, em sap greu, molt greu, crec que el Delta ha de persistir, els seus ecosistemes són importantíssims pel continent europeu, no entenc com és possible que un Estat com l’espanyol sigui l’únic que posi en perill aquests espais naturals i humans de gran riquesa a Europa, no passa a les Bouches du Rhone a França ni en tota la gestió del Rin (Rhein) on hi participen quatre Estats, Suïssa, França, Alemanya i Paisos Baixos, per cert tenen aquí a Estrasburg el seu senat, ni passa tampoc al Danubi, ni encara que sembli mentida ni Espanya es planteja aquestes polítiques al Tajo i que puguin afectar a la seva desembocadura a Lisboa, només s'atreveixen a casa  i sempre amb l’eterna confrontació territorial espanyola, provocada per aquells que viuen asseguts en el seu impenetrable pensament, persistir per a què res canviï.

Estrasburg a 8 de febrer de 2016.

divendres, 5 de febrer de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXVI)


Recentment s’ha publicat les darreres actualitzacions de les estrelles Michelin, he quedat molt sorprès que a Alsàcia n’hi hagi 29!,  en contra dels 16 corresponents a les comarques gironines que per territori en podríem fer una comparació, més del doble a Alsàcia, crec que convé reflexionar sobre aquest fet.

No vull desmerèixer cap dels restaurants que ostenten aquesta distinció, entre altres raons pel fet que m’és impossible assaborir els seus serveis, però sí que puc donar-hi voltes, si més no des de d’una òptica més general, el perquè? i reflexionar quin impacte tenen aquests serveis d’alt valor afegit, de prestigi local i de beneficis pel territori.

Alsàcia és una terra molt particular, amb molta cultura gastronòmica, especialment marcada per la cuina francesa i per les mateixes arrels germàniques. Ara bé les comarques gironines tenen la sort de disposar d’un clima, d’un territori i d’unes tradicions mediterrànies molt agraïdes, la cuina del País és molt variada, hem tingut personatges molt universals que convindria explotar i no ho fem prou, Dalí, Josep Pla, als dos els agradava menjar molt bé, i part de la seva obra té relació amb la cuina de l’Empordà, per dir-ne alguns, no estaria de menys per exemple d’en Pla promoure la reedició i traducció de la seva obra, la cuina d’aquesta terra incorpora els productes del mar, de muntanya, de l’horta i sempre amb olis d’oliva de molta qualitat i bons vins blancs, negres, rosats o caves, maridant els plats, és cert que hi ha hagut notes excel·lents en el festival michelin, Ferran Adrià, Germans Roca, i altres molt interessants, però que en queda del Bulli, potser no caldria insistir en grans models elitistes, en definitiva invertir en formació pel sector. Els joves d’avui seran els que innovaran i faran gran aquest sector. La natura els hi va de cara.

Aleshores, com és possible que ens quedem a meitat del camí i disposem de reconeixements molt per sota de les nostres possibilitats? La capacitat de valorar el que es té a prop, treure’n el màxim de suc és símptoma d’intel·ligència i garantia de futur.

La resposta no pot ser un altre, malgrat que són molts els esforços fets no s’ha potenciat especialment l'emprenedoria gastronòmica, ni tampoc la formació professional en aquests sectors. A títol d’exemple a França, els Lycée lligats a l’hostaleria són centres d’ensenyament secundari de gran capacitat, per exemple l’Ecole hôtelière de Strasbourg, és un Lycée amb gran prestigi així ho explica el seu director:

  “Créée en 1921, l’Ecole hôtelière de Strasbourg a traversé les décennies sans jamais faillir à sa recherche de l’excellence. Parmi les multiples promotions, de nombreux élèves ont occupé et occupent toujours des postes prestigieux ou ont créé leurs entreprises qui affichent parfois de belles distinctions dans les guides culinaires. Accompagnés des équipes pédagogiques, ils ont su assurer la transmission des savoir-faire dans les secteurs de l’hôtellerie, de la restauration et du tourisme, non seulement sur l’hexagone mais aussi à travers l’Europe voire le Monde. Ancré au cœur d’une région gastronomique et touristique dont la renommée est grande, sous la bannière d’Alexandre Dumas, le lycée accueille aujourd’hui 1100 élèves préparant des diplômes allant du CAP au BTS ainsi que des mentions complémentaires. La dynamique du lycée est encore renforcée par le réseau actif des professionnels alsaciens, de l’association des anciens élèves ainsi que des partenaires européens par le biais de la Charte Erasmus. Favoriser l’ambition scolaire par des actions dynamiques et innovantes, leur permettre d’accéder à un parcours personnalisé et adapté, contribuer à leur insertion professionnelle, tels sont les objectifs prioritaires que nous nous donnons pour la réussite de chacun de nos élèves et étudiants. En leur transmettant des valeurs, des savoirs, des savoir-faire, de la culture nous parions sur les capacités des jeunes à se trouver plus tard en situation de créer, d’innover et d’inscrire leur action professionnelle dans le progrès. A travers ce projet, nous avons l’ambition partagée de donner du sens à l’excellence.”
Christiane Muylaert
Proviseure

La veritat és que els fets demostren que 1.100 alumnes són formats anualment amb l’excel·lència, quants poden tenir aquesta oportunitat a les comarques gironines? O al conjunt de Catalunya, aleshores  no és d’estranyar les 29 estrelles d’Alsàcia.

Estrasburg 5 de febrero de 2016.

dissabte, 30 de gener de 2016

Reflexions des de terres del Rin (XXV)



Malgrat ser urgent promoure la cogeneració utilitzant combustibles biomàssics, cal fer-ho amb criteris econòmics i ambientals, no tota biomassa pel fet de ser combustible, és incinerable, ni podem anomenar el seu ús energètic, ni sostenible, ni durable, ni beneficiós pel territori. No tot el que és combustible és racionalment incinerable.

És normalitat arreu que no és el mateix produir un Kwel amb energia hidràulica, amb nuclear, fotovoltaica, eòlica, carbó, gas fòssil, fueloil o biomassa líquida, gasosa o sòlida, per a aquesta raó i per tal de propiciar la consolidació de les tecnologies renovables i permetre la seva implementació, especialment les que ens han de portar a un Món descarbonitzat i descentralitzat energèticament, pel fet d’estar en clar desavantatge amb les fonts fòssils tradicionals, aquestes energies dites renovables, reben uns ajuts que permeten la seva proliferació fins a assolir graus de maduresa, permetent competir de cara amb les més afavorides tecnològicament i en poder energètic, sent però tòxiques pel medi i el futur de la Humanitat, per aquesta raó en els Estats civilitzats, les anomenades energies renovables reben ajuts complementaris (subvencions), regulats per Lleis que les fomenten, raons no en manquen i no cal tornar a incidir en la necessitat de la seva ràpida implementació pel bé de les futures i actuals generacions. Dit d’una altra manera, si carreguéssim a les energies fòssils o no renovables (nuclear) els costos associats al canvi climàtic, contaminació, conflictes geopolítics  i risc ambiental, segur que el balanç seria clarament favorable a les energies dites verdes.

La darrera espanyolada ha estat la subhasta per a l'autorització de produir 200 Mwel amb biomassa agroforestal i 500 Mwel em Eòlica, el Decret que regulava la subhasta no contemplava ni la concentració de les instal·lacions, ni la seva base tècnica, ni la seva viabilitat econòmica, per no contemplar no demanava ni la seva ubicació, només perseguia una baixa a la retribució a les inversions considerades per a instal·lacions standards, en definitiva si una empresa plantejava una baixa del 100% segur que resultaria adjudicatària al permís a la generació d’electricitat, en un Estat que des del 2012 té l’aixeta tancada.

Creien les empreses adjudicatàries, picaresca nacional, altres empreses  amb criteris no especulatius marcarien la reducció a la retribució a la inversió, depenent de les capacitats logístiques d’aprovisionament, instal·lacions en el cas de la biomassa superiors a 14 Mwel eren molt difícils de plantejar, tant per disponibilitat de matèria primera com per a complexitat en la tramitació dels permisos, instal·lacions per sobre de 14Mwel s’estaria en règim d’autorització i caldrien informes d’impacte ambiental, puc assegurar que si parlem de biomassa forestal, aquest requisits són de molt difícil obtenció, però Spain is different, i finalment la subhasta ha estat adjudicada a megaprojectes  (50 MWel) amb retribucions a la inversió igual a zero( =0). Cas únic al Món civilitzat.

Per altra banda aquest model de subhasta tendeix a la concentració de Mwel en poques instal·lacions per tal d’assolir baixes a la inversió importants i poder guanyar el dret de producció d’electricitat en energia renovable, en un Estat que està molt lluny del 20% de generació per l’any 2020, no deixa de ser una espanyolada esperpèntica i una aberració ambiental.

Lamentable vodevil que el senyor Soria ens ha dedicat aquestes darreres setmanes, anunciant que Espanya gràcies al seu Ministeri i la Llei energètica més recorreguda i en processos judicials oberts del Món mundial, aconsegueix no haver de pagar ni un euro per a la instal·lació de les energies renovables , tot plegat no deixa de ser tan esperpèntic com en anys pretèrits un altre il·lustre del mateix partit (PP) anunciava que l’economia espanyola estava per sobre de l'economia d’Alemanya. Tot plegat no pot ser més patètic.

Ens tenen segrestada la implantació de les energies renovables, és del tot imprescindible que amb criteris econòmics, tecnològics, ambientals i sobretot d’eficiència energètica es promogui la cogeneració amb fonts renovables, es promogui la producció conjunta d'electricitat i calor/fred per a la indústria amb biomassa sòlida, líquida o gasosa. Els beneficis d’aquest model i font energètica ho deixaré per a una reflexió posterior.

Estrasburg a 30 de gener 2016.