diumenge, 30 de juny de 2019

Visions orbitals des de terres del Rin.


Visions orbitals des de terres del Rin.

Hi ha realitats socials que són indiscutibles i cal tenir-les en compte, les dinàmiques progressistes superen les inèrcies conservadores, sempre. Avui, una dinàmica inqüestionable al planeta, la trobem en les noves concentracions humanes. Europa no n’és una excepció, de fet Europa no s’entendria sense el dinamisme de les seves euro-regions i euro-districtes.

Aquest nou regionalisme europeu, és metropolità, cosmopolita, es nodreix d’un ecosistema complex més enllà dels Estats antics del S.XX, interacciona amb estructures i lògiques comunicatives modernes,  de baix a dalt, molt adequades per a afrontar els reptes més importants que la ciutadania d’aquesta part de l’hemisferi Nord ens toca abordar de manera immediata.

Cal posar noms als reptes i si pot ser concretar-los, des d’una visió global, el principal repte a Europa, no estarà en saber si podrem assolir nivells de generació renovable de  l’energia, segur que tecnològicament i arribarem, el problema de les continuades emissions de gasos efecte hivernacle, en definitiva de consum irracional d’aquest capitalisme salvatge, ens arriba rebotat i rebrotat, el veritable problema és la pobresa que genera.

S’ha abocat a dues terceres parts de la Humanitat a fugir dels seus territoris, Àsia i Àfrica i determinades regions d’Amèrica del Sud, han esdevingut en gran part, socialment, ambientalment, i com sempre políticament insuportables, la colonització ha estat nefasta, la geopolítica dels hidrocarburs ens manté en guerra global i permanent, ja res ens separa de la barbàrie, vivim acostumats al terror, no és el mar que ens separa, és el mar que ens uneix en el destí d’espècie. No hi ha fronteres possibles, ni orogràfiques, ni polítiques, ni climàtiques,  mai n’hi ha hagut, quan travessar-les obeeix a ancestrals  instints de supervivència.

Ens cal formular un nou model polític, econòmic i social que superi els Estats tradicionals, no hauríem de gastar tantes energies en reproduir estructures que no són, ni ens seran mai útils pels reptes que hem d’abordar, crec sincerament que majoritàriament aquests reptes han de superar-se des de l’eix ciutat-regió. 

Aquestes noves metròpolis interactuen entre elles des de l’eix bio-regional i cultural, sovint aquests eixos són orbitals, cap endins i cap enfora,  abasten territoris que superen de llarg les fronteres dels Estats, especialment en l’àmbit de les regions transfrontereres, tant dintre d’un mateix Estat, com entre Estats.

Catalunya té la sort de compartir espais orbitals amplis, per ser terra de pas i de frontera, també per ser sovint interpretable com a ciutat-país.  Barcelona i Catalunya han de superar-se a si mateixes i entomar el gran roll que la seva posició geo-estratègica li és encomanada, llegia fa poc, més del 24% de la ciutadania barcelonina no ha nascut ni a Barcelona, ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol. La cultura catalana, com sempre, serà instrument de cohesió i permetrà un espai territorial bio-regional, molt mediterrani, i també molt pirinenc, en gran mesura és la cultura la que configura l’espai de convivència, sense aquest espai cultural definit, la convivència es trenca.

Apliquem-nos en pensar; la societat ja NO creixerà entre fronteres d’Estats antics i caducs, sinó en una bioregió Pirineus-Mediterrània, si enfoquem els esforços en pensar  diferents eixos de treball, interrelacionant els canvis demogràfics, socials i climàtics, amb una nova urbanització de l’espai,  digitalitzat e intel·ligent, si pensem amb una població sana,  alimentada amb recursos locals, bio-regionals,  el temps ens serà pròsper.

L’ Euroregió Pirineus-Mediterrània és un espai que pot i cal omplir-se de continguts i de sentit compartit per abordar els reptes de futur.

  • URBANITZACIÓ: Un nou urbanisme ha de fer possible una mobilitat 100% descarbonitzada, especialment en l’àmbit urbà. Com deia en Ildefons Cerdà, - urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat -. Ha d’actualitzar-se el concepte urbanista de ciutat jardí, intel·ligent, dinàmica i culturalment diversa, de la mateixa manera que cal fer un ús dels recursos naturals molt més eficient, aigua i residus han de ser integrats com a flux circular energètic de la pròpia esfera urbana, industrial i rural.

  • CANVI DEMOGRÀFIC: Entendre el canvi demogràfic que s’està produint, és imprescindible per a integrar aquesta nova onada de migratòria a les grans metròpolis, comprendre aquest fet, aquest canvi cultural immens en poc temps. Per tant, creure’ns que serà la cultura entesa com a instrument, qui facilitarà els canvis socials per a aquesta nova integració, tant en els habitatges i carrers com en els mateixos barris.

  •  CANVI SOCIAL: Aquest nou escenari ha de ser feminitzat i feminitzant, els rolls de gènere també han de canviar, ens cal abandonar immediatament aquesta model de societat masclista, jeràrquic, autoritari i violent, el canvi social ha de ser feminista, transversal, democràtic i no-violent.

  • CANVI CLIMÀTIC: La integració de polítiques globals de descarbonització en l’àmbit bio-regional, serà la fórmula més eficaç per tal de realitzar aquesta tant anomenada transició energètica, tecnològicament la bio-regió Pirineus-Mediterrània, disposa de grans instruments per assolir un model per a l´horitzó 2050 de 100% energia renovable. És la realitat global la que ens facilitarà xarxes descentralitzades de subministra pel conjunt de l’Euroregió.

  • DIGITALITZACIÓ: La quarta revolució industrial arribarà els propers anys i amb força. Els canvis que comportarà seran social, ambiental i econòmicament gegantins, les professions que ocuparan a més població d’aquí 30 anys res tindran a veure amb les actuals. L’alliberament del treball mecànic, pivotat en fonts d’energia renovable, ens permetrà disposar de temps i eines per a fer també la transició cultural que hem inevitablement d’assolir. Més diversa, més rica i més humanista.

  • ALIMENTACIÓ SALUDABLE: Els canvis en l’alimentació seran directes i proporcionals als altres canvis; climàtic, social i demogràfic. Els consumidors oberts a mecanismes d’adaptació i de consciència global, adaptaran nous hàbits alimentaris, la bio-regionalització de l’agricultura i la incorporació del mar,  més enllà de la seva riquesa ictiològica implicarà una nova concepció de l’alimentació i dels hàbits alimentaris.

Conclusió:

La superació de les fronteres és possible, si bé sabem que de manera individual i col·lectiva, sovint aquest salt esdevé dramàtic, també es cert que si el pensament és lliure i científic, llavors crea escenaris, models conceptuals, estratègies per resoldre els reptes dinàmics que el Planeta ens rebota, la millor manera de contextualitzar les solucions no pot ser encotillant-se en marcs estatals, sinó obrir-se a l’àmbit bio-regional.

La bioregió Pirineus-Mediterrània, és, i ha de ser un instrument conceptual que s’ha d’omplir d’instruments per a nodrir d’eines urbanístiques, tecnològiques, digitals i alimentàries als habitants d’avui i del futur de l’EUROREGIÓ PIRINEUS-MEDITERRÀNIA. Avui però, és ben poca cosa, només un web. Per tant, una oportunitat.


Carles Vilaseca
Treballador transfronterer a terres del Rin.

estiu de 2018

Estem en obres. Emergència climàtica.


Parlem d'autodeterminació, podem (auto) determinar-nos per altres camins als explorats fins avui?, creieu que no disposem de mitjans? Doncs jo crec que sí, en aquesta Europa que alguns voldrien en flames, cada cop en són més els que estem convençuts en autodeterminar-nos des dels carrers, els barris, els habitatges, els polígons industrials i la seva indústria, la universitat, l'empresa, els equipaments, el transport, els parcs, autodeterminar-se des de les viles i ciutats, des del rerepaís.

Només cal fer un exercici d'imaginació col·lectiva i definir un pla d'emergència, no esperem que ens ho facin des de dalt, l'àmbit local, el poder local, pot fer-ho. Pot preparar el poble, el barri, els habitatges, els polígons, els espais naturals, els horts, els conreus, el bosc, les platges, tot alcalde o alcaldessa hauria de posar ja un cartell en "obres" a l'entrada del seu poble; "Els propers 10 anys estem en obres per emergència climàtica".

Ens cal pensar i estructurar un nou model d'economia ecològica que marqui el guió de la nostra vida a casa, al barri, al poble, a la comarca i a la fi al País, de cap manera a l'inrevés. No podem esperar que des dels Estats emani res de diferent del que hem tingut fins avui, i com que no hi ha temps, la transició ha de venir des del microcosmos personal fins a l'entorn natural i urbà més proper, el del nostre dia a dia, el que incumbeix l'àmbit més municipal i comarcal a cada racó dels diferents territoris que configuren Europa, també a Catalunya.

Podem fer-ho, us recomano en llengua francesa el llibre d'en Julien Dossier, la Renaissance écologique, un treball excel·lent que parteix del quadre pintat a Siena l'any 1338 per Ambrossio Lorenzetti, "Al·legoria dels efectes del bon i del mal govern". *

Decididament, des d'una òptica d'ecologia política, tal com arreu d'Europa, des dels carrers, des de les escoles, des dels barris i viles es reclama, estem obligats a repensar les estratègies i els camins a recórrer. On podem ser realment transformadors?. Un nou Món està en marxa i nosaltres des dels pobles i ciutats no hi podem renunciar, ens podem auto-determinar, sense que ningú ens ho pugui impedir, i tant que sí.

La Catalunya de la renaixença no tenia Estat i en canvi va fer possible una transformació europeista, evident i visible encara avui en moltes viles, pobles i ciutats, va industrialitzar el país, sense carbó pràcticament, gairebé no en tenim i van tirar d'imaginació, ciència i de tecnologia europea. Del Pirineu es feu arribar l'electricitat a viles i ciutats, es van crear les manufactures a cop de força hidràulica, sorgir la renaixença cultural i lingüística. En Pau Vila definir un model territorial descentralitzat, les comarques; excel·lent instrument de definició territorial, avui però molt i molt infrautilitzat. Sense oblidar els ateneus i l'escola moderna, sorgits d'un moviment obrer molt potent que comptava amb la internacional obrera. Em quedo amb l'essència moderna d'aquella època, no m'interessa la repressió i els períodes reaccionaris.

Cal mirar a Europa altre cop, no pas l'Europa dels Estats, sinó l'Europa del carrer, la que es mou cada dia per adaptar-se, l'Europa que fa front des de l'àmbit local, els reptes d'avançar cap a un nou Renaixement del S.XXI, un Renaixement Ecològic, el del bon govern.
Tenim l'obligació de no malbaratar els darrers 10 anys, individualment i col·lectivament, hem de pensar, treballar, actuar i transformar els territoris. No s'hi val aixecar l'estelada i cada matí consumir com si no hi hagués demà, no s'hi val fer "tractorades" i de matinada escampar els camps de purins i pesticides, no s'hi val omplir el dipòsit i el cap de setmana omplir les carreteres, no s'hi val cremar combustibles fòssils i fer anar la fàbrica havent-hi alternatives, s'ha de tenir compromís ambiental i territorial alhora, tots dos aspectes van plegats i així sí que la independència al mal govern és possible.

Tan sols es disposa de dues legislatures per construir les eines necessàries i fer front a l'emergència social, econòmica i ambiental que ens cau a sobre, aquest és el clam que recórrer Europa.
Una Europa verda arriba amb força. Una onada verda molt potent es renova i creix cada divendres als carrers de pobles i ciutats. No sé si hi serem a temps, no sé si servirà de gran cosa, no sé si serà suficient per a adaptar les pròpies ecosferes íntimes i personals als efectes de la crisi climàtica, no en tinc ni idea, però del que n'estic segur és que no ho empitjorarà i per tant, val la pena destinar el temps personal i professional a aquesta tasca.

L'Albera mai fou frontera, avui tampoc ho ha de ser.

Carles Vilaseca

Treballador transfronterer a terres del Rin.