La darrera setmana de novembre a Barcelona, convidat per la Cambra Alemanya a Espanya he pogut participar en una Jornada sobre les xarxes de calor i fred amb fonts renovables. El Cònsol d'Alemanya a Barcelona va estar molt prudent, ja se sap, en plena aplicació del 155, l'home no es podia permetre cap relliscada, cap referència a la situació política del País, l'única referència lingüística fou pel castellà, o millor dit per a l'espanyol, de fet l'ambient era com si no fóssim a Catalunya, i érem a l'estació de Sants. Ningú aixecava la veu, el pobre ponent de l' ICAEN (Institut català de l'energia) en un to baix, parlar de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, com la Llei de Transició energètica que es desprèn del Pacte Nacional per a la Transició energètica, ja de per si s'entén que ni per Nacional, ni per Transició energètica té cap mena de validesa en aplicació del 155, en parlà sense massa convenciment, com donant a entendre, a

  Per a un ciutadà mig europeu, les imatges de les càrregues de la policia contra gent pacífica aquest ú d’octubre, en definitiva la visualització de la violència d'Estat, han generat dubtes reals sobre un Estat espanyol que es creia democràtic i s’hi tenia una simpatia estival, amb una monarquia després de l'abdicació, jove i cool , i sí, potser amb una colla de corruptes, sí, però l'estiu, el Sol i la platja és el que en els llargs hiverns a terres del Rin resta en la memòria. La voluntat d'un poble, ni que sigui maldestra com el català, en aquests anys convulsos del segle XXI, ha perfilat dues visions clares per terres del Rin, la causa dels catalans, com l’hi diuen per aquí dalt. La primera visió, és la d'aquells que per qüestions diverses simpatitzen per simple educació republicana, les idees polítiques i la seva defensa pacífica no pot ser mai reprimida en l’Europa que es vanta dels Drets humans, de fet per a molts, els episodis de violència davant els

  Estic emprenyat i decebut. Emprenyat per veure com tota la ràbia falangista cau sobre nostre, recordo quan el meu pare ens explicava,  sempre per Nadal , acabada la guerra, tot anant cap a la feina al passar per davant l'Ajuntament de La Garriga, uns falangistes de cognom ben català, van fer-li aixecar el braç en salutació feixista, no va voler i va rebre una plantofada, deia, encara ressona a la Plaça, amb resignació va aixecar el braç i arrencar aquell nefast Arriba España !. Feia dos anys que el seu pare i oncle eren assassinats al camp de la bota i l'oncle de la mare, havia caigut mort quan fugia una matinada d'aquells anys negres de la repressió franquista. I sí, ara ho veiem, la transició i la constitució del 78 té aquestes coses, els feixistes d'aleshores es garantiren morir al llit de casa seva, com el seu " Caudillo ", però no acabava aquí el tema, es garantiren el control de l'Estat fins avui, l'Estat espanyol és un Estat fo

Fusellament d'anarquistes el 1887 a Montjuic La ciutadania i les Institucions dels Estats consolidats després de la 2GM , tenen molt de respecte als pobles que es determinen, lluiten, sofreixen i es reconeixen sobirans i lliures, són hereus precisament d'aquesta lluita, per contra tenen gens o nul respecte per aquells que juguen amb les Institucions, i sobretot tenen pànic al populisme etnicista, no cal dir que Espanya no forma part d'aquest Club, coses de deixar morir el Dictador al llit. És per això que el nacionalisme espanyol més ranci, contínuament qualifica als "altres" de populistes, nacionalistes, supremacistes, antidemocràtics, demagogs, colpistes, fins i tot nazis. Ells són la Llei i l'Ordre establert, fan tot el possible per camuflar-se en el Club de les Democràcies, i saben que la lluita pacífica i democràtica els posa en evidència. Aquest 10-O, el Món tenia preparat per a la revolta dels somriues l'escenari de l'èpica dels Po

    Avui ha canviat la lluna, els plenilunis sempre vénen acompanyats d'un cert assossegament, paraula amb moltes esses, lletra gens cridanera, encara que com totes, va tenir la seva mala època, les SS van enfonsar la Humanitat en una llarga nit terrorífica i molt terrenal. En aquest pleniluni de tardor del 2017, com el pleniluni de l'octubre de 1917 del segle passat, el de la revolució russa, vivim moments molt confosos, neixarà quelcom nou.   Aquest segle s'està emmirallant amb l'anterior, èpica catalana, defensa de les llibertats, Georges Orwell entrant amb tren per Portbou, els carrers de Barcelona respiren altre cop Llibertat. Homenatge a Catalunya. Però el poder s'organitza per aturar la revolució social, menestral i llibertària, tot s'hi val per a transgirversar la realitat, i avui com a nous hereus de la comunicació goebbelsniana, compten amb un immens aparell de propaganda, on les víctimes són transformades en botxins, els demòcrates en

  Perdre la por Fa anys, quan tenia l'edat de les meves filles, vaig conèixer en Pep i l'Helena, objectors de consciencia. Aquells anys de colpisme militar, a Barcelona hi havia un grup de joves, pacifistes, ecologistes, independentistes, cristians, llibertaris, naturistes, tot es barrejava en aquells llargs sopars, per a un jove amb ganes de tot, no cal dir que em van impressionar, van marcar políticament la meva vida, per què? Per què eren lliures, no els preocupava res més que defensar la seva llibertat, res podia trencar el seu determini, viure en llibertat, somiar amb un nou model de relacions entre iguals, viure el dia i la nit de la manera que un volia viure-la. L'Estat i d'aquest l'Exèrcit espanyol, i molt concretament el servei militar xocava de ple amb les seves consciències, així naixia el moviment d'objecció de consciència, ocupant la masia de Can Serra a l'Hospitalet una anys abans, es plantejà una alternativa social al serv

  Mistela. Aquest mes d'agost deixa petjada, ha portat el comiat d'una persona molt important a la meva vida, quan la vaig conèixer encara érem als 80's , encara érem molt joves i somniàvem, vivíem en llengües diferents, en realitats molt diferents, però la mort va forjar una amistat indestructible, una amistat que ha estat carinyosament viscuda fins al seu darrer alè. Després de dos anys de lluita contra un càncer ferotge, en cap moment es va queixar, mai una paraula de rancúnia, mai un perquè jo ?. Només l'interessava on anem, què fem avui, demà et vinc a veure a Strasbourg , ens veiem a La Garriga, t'envio el bitllet de tren que farem una festa d'aniversari. Així fins als seus darrers 3 mesos, la seva preocupació fou poder deixar-nos a casa seva, sense enrenous, acomiadant-se de cadascú de nosaltres, del seu company, mare, germans, fills, família i amics. A finals de juliol vaig pujar una ampolla de mistela a casa seva, a l'etiqueta deia; vi

Què pot oferir Catalunya a la nova Europa que està arribant? Podem oferir Barcelona. Aquesta Europa, vol ser, i vol mantenir els graus de llibertat més envejats pel conjunt de la Humanitat, una Europa que ha estat sacsejada aquests mesos per les eleccions a Àustria, Holanda, França, setembre ho reblarà Alemanya. Europa ja no s'assembla en res a la de fa un any. De fet, el Món tampoc. Europa ha estat reafirmada per una part molt important de la seva ciutadania, cridada a ser l'estàndard de la defensa dels Drets de l'Home, la defensa del Clima i la Biodiversitat, el populisme neo -feixisme ha estat derrotat al Continent. Els catalans no hauríem de caure en l'error de les inèrcies, de les emocions com a manera de fer i encarar els temps, sempre, en el factor temps rau la clau, anar fora temps no porta enlloc i perdre el temps passa factura. En els països mediterranis els hi cal lideratge, cal assegurar una força mediterrània, l'eix mediterrani , aques

  Parlem de concepte. Si una cosa he après aquests anys d'estreta relació amb la mentalitat alemanya, aviat en farà tres dècades, és que les coses importants no es poden afrontar emocionalment, davant un problema, sempre cal cap fred, poca gesticulació i molta estratègia conceptual. No sé si això té alguna cosa a veure amb el seny i la rauxa, però sí té molt a veure amb la determinació de ser conseqüents amb les decisions preses, però la conseqüència ve donada pel concepte, " das Konzept "  i per l'estratègia que se'n deriva, digueu-li ciència, l'únic mecanisme possible que fa que les coses funcionin amb prèvia determinació. Vull creure que ens empeny una determinació conceptual gens emocional. No ens serveix de res les proclames i les performances amb l'emoció exaltada. Només m'interessa el concepte i el mecanisme elaborat que posi en marxa la màquina. De moment, tot està molt embolicat d'emocions. Parlava de concepte, no de

Entre l ’ any 2016 i el 2017, Espanya ha subhastat al mercat un total de 3700 MWel de potencia d ’ energia renovable, a instal · lar abans del 2020. Cap d ’ aquests MWel anir à a Catalunya, probablement cap s ’ instal · lar à enlloc, a molt pocs es faran efectius abans d ’ aquest per í ode, les raons s ó n evidents, mentre les energies f ò ssils reben subvencions de l ’ Estat, mentre les nuclears reben subvencions, mentre el gas rep subvencions per a la seva importaci ó i distribuci ó , les energies renovables han d ’ oferir l ’ energia a pèl, l'autoconsum bloquejat i han de ser grans centrals, no sigui que la distribuci ó sigui prescindible  i empobreixi a REE, masses desprop ò sits fan de celtib è ria un territori clarament hostil a les energies renovables. No és comprensible que a Espanya un MWel d'eòlica surti més barat que a la ventosa mar báltica o que un MWel de biomassa forestal surti 40€/MWh més barat que a centreeuropa.  A què juguen?, bé sí, juguen a carre

  Reflexions des de terres del Rin. Maig del 17.   La recent victòria de Emmanuell Macron a la Presidència de la V República francesa, no ens deixarà indiferents, després del Trupisme i el Putisme, després dels borratxos del UKIP que han abocat la Gran Bretanya al Brexit, la població jove i les classes mitjanes europees ja van començar a reaccionar quan a Àustria el rostre del braç aixecat,  en una segona votació  portar a la Presidència un home vinculat als Verds austríacs, també quan als Països baixos amb un descarat neofeixisme ros i blanc mantega fou derrotat per un multicultural moviment ecologista, jove i universalista, i ara l’extrema dreta francesa, l’hereva de Vichy i de les OAS, ha estat esclafada a la segona i decisiva volta a França per un moviment transversal lliberal, activista contra el canvi climàtic, amant de la diversitat de la societat francesa i entusiasta europeista. Arreu l’extrema dreta no ha estat derrotada pels partits tradicionals, han estat les no

Que si ous, que si truites, que si tindrem un pollastre, res de res.... el que compte és: qui té la clau de la gàbia? És una terrible sensació que quan torno de Catalunya cap a terres del Rin m'envaeix, tinc la fotuda impressió que sempre fem tard, massa cavil·lar les estratègies, massa reposar els impulsos, a la fi tot es cova, tot es panseix. Quan ens adonarem que ara sí, quan creurem que haurà arribat el moment, llavors ens sorprendrà l'evidència, estem sols i molt allunyats del Món real, i el més fotut de tot, la nostra credibilitat serà proporcionalment oposada a la seva " legitimitat" per a castigar -nos, doble forrallat i la clau llençada al mar . Però el que més m'emprenya de tot, és aquesta immobilitat permanent de les coses, el fet de no resoldre, de no fer el pas, impossibilita avançar en els temes contemporanis importants, ens tenalla una realitat que no ens correspon, fotuda realitat d'un Estat podrit, d'un Estat que ve de llun