Percepcions des de terres del Rin

 

Per a un ciutadà mig europeu, les imatges de les càrregues de la policia contra gent pacífica aquest ú d’octubre, en definitiva la visualització de la violència d'Estat, han generat dubtes reals sobre un Estat espanyol que es creia democràtic i s’hi tenia una simpatia estival, amb una monarquia després de l'abdicació, jove i cool, i sí, potser amb una colla de corruptes, sí, però l'estiu, el Sol i la platja és el que en els llargs hiverns a terres del Rin resta en la memòria.

La voluntat d'un poble, ni que sigui maldestra com el català, en aquests anys convulsos del segle XXI, ha perfilat dues visions clares per terres del Rin, la causa dels catalans, com l’hi diuen per aquí dalt. La primera visió, és la d'aquells que per qüestions diverses simpatitzen per simple educació republicana, les idees polítiques i la seva defensa pacífica no pot ser mai reprimida en l’Europa que es vanta dels Drets humans, de fet per a molts, els episodis de violència davant els col·legis electorals, no deixen de ser una demostració més d'aquesta Unió d'interessos lobbistes que cada cop, lluny de minvar, tants avorreixen, i aquí un avís pels reformistes europeus, l'adhesió als mandats de la Unió va perdent llençols en cada bugada,  perillosa deriva.

Un altre visió, més introvertida, és aquella que veu la causa dels catalans, com moviment nacionalista, i això genera por o broma, la portada del Charlie Hebdo va fer mal, en definitiva es veu com a inductor d’una possible implosió de la Unió europea, l'egoisme nacionalista, paraula maleïda, el nacionalisme és vist per a molts ciutadans europeus com a sinònim del pitjor dels sentiments i causa històrica dels pitjors episodis d'Europa, les dues grans guerres, i això transversal i generacionalment, espanta. És per això que el discurs de l'Estat espanyol ha estat radicalment en aquesta línia, “los independentistas catalanes han perpetrado un golpe de Estado a la Democracia” i de més grosses n’hem sentit, propaganda Gobbelsniana per a estigmatitzar-nos, en una setmana hem esdevingut causa de tots els problemes a Espanya i per extensió a Europa, som el verí d’Europa com ha arribat a dir el mateix President de la Comissió europea.

En el discurs post Brexit hi ha una voluntat de contrarestar els moviments eurofòbics amb una clara promoció de la ciutadania europea, així s'entenen les manifestacions del primer ministre belga, el való Charles Michel, qui molt ràpidament es va afanyar a qualificar al President Puigdemont com a ciutadà europeu, amb Drets i Obligacions. No ha calgut demanar l'asil polític a Bèlgica. De moment, som ciutadans espanyols però també europeus, de moment. A Bèlgica,  l’equilibri entre valons i flamencs al govern ens ha donat aquest avantatge, de moment.

Per tant, la clau en la conjunció dels Drets republicans i el respecte als Drets civils de les minories, no haurien de xocar segons la mentalitat del ciutadà mig europeu amb aquesta idea de ciutadania europea, important matís en la configuració d’estratègies.

Ahir davant el Parlament europeu, un alsacià, nét d'un brigadista internacionalista a la guerra d'Espanya i soldat a la primera guerra mundial, sota bandera alemanya, i posteriorment lliurat als nazis per la policia francesa, em recordava; els catalans sempre heu estat al front de les lluites que han configurat Europa, amb Carlemany al front sud, contra els jacobins, amb la democràcia contra el feixisme, i ara també hi sou per una Europa de les regions i no dels lobbys que tant mal ens fan. Em va fer pensar, i crec que aquesta definició d'Europa de les regions europees que sobrepassin les fronteres dels Estats i cridin als quatre vents els valors republicans i de ciutadania europea,  té molt de recorregut.

Segurament, una de les idees més interessants dels inicis d'aquest segle XXI i formulada des de Catalunya, ha estat el concepte d’Euroregió mediterrània. Pensem-hi. No en va, la va configurar en Pasqual Maragall de tornada del seu any sabàtic i de reflexió europeu, ara caldrà refer el paisatge després del famós xoc de trens, la pitjor part ens l’hem emportat els del costat de la causa catalana, és evident, però ens resta la dignitat i la capacitat de generar discurs, propostes que poden tenir també molt de recorregut a Europa, ahir davant el Parlament europeu a Estrasburg vàrem ser-hi junts en el mateix combat, catalans i alsacians. Seguim.

Estrasburg a 15 de novembre de 2017.