Aigua i sal, foc i energia. Concepte renaixement ecologista a la Mediterrània: Illa energètica versus energia distribuïda, emmagatzematge i embassaments.
Font: SZ-Karte; Quelle: World Resources Institute
La gestió dels recursos
hídrics, en definitiva de les conques hidrogràfiques, així com la gestió de l’energia hauria de ser abordada
de manera integrada, especialment a Catalunya, país de boscos orogràficament
molt divers.
En el present article
insistiré en el concepte territorial d’illa energètica, base d’una planificació
territorial descarbonitzada i l’ús de
l’aigua com a element d’emmagatzematge del propi recurs i d’energia potencial administrable.
A La conca mediterrània, l’aigua sempre ha tingut un paper fonamental i als
anys vinents encara serà més rellevant, depenent com s’abordi la seva gestió
ens condicionarà el benestar futur més immeditat.
L’estatut d’autonomia de
Catalunya ens permet administrar i gestionar de manera exclusiva les conques
hidrogràfiques anomenades internes, i són diferents els organismes públics i/o
privats, el Consorci del Besòs, Costa Brava, Aigües Ter-Llobregat, Aigües de
Barcelona, Companyia d’aigües de Sabadell, Aigües de Vilafranca, de Mataró, etc,
fins fa poc totes eren públiques, avui la privatització ja arriba a nivells
alarmants, però legislant això es pot revertir a favor dels interessos del
territori i les persones.
Jurídicament, de qui és
propietat l’aigua que circula pel territori? L’aigua és un Bé públic. Doncs no hi
ha res a dir, la seva gestió sent avui privada en molts casos, és recuperable
als interessos generals.
Tornem al model
descentralitzat d’illa o illes energètiques interconnectades o energia
descentralitzada distribuïda, diguem-li com vulguem, l’aigua haurà de jugar un
paper molt important, no podem pretendre assolir la sobirania del territori
sense el control d’aquests recursos; aigua, sol, vent, biomassa, recursos
naturals, en benefici del Bé comú i la salvaguarda del Planeta.
Entenem l’aigua com un medi
viu que cal preservar-lo, així com tota la seva biodiversitat que porta
associada, i també entendre que ; sense
deslligar-se dels anteriors interessos,
un element tradicional de transmissió energètica.
Fins avui aquest concepte
integrat ha anat per separat, uns es
dediquen a treure profit de l’aigua com a Bé de consum, i altres a través dels
cursos fluvials a treure’n profit energètic a partir d’infraestructures
hidràuliques, acabant aquesta aigua sent lliurada amb més o menys encert al
Mediterrani. I tots i totes rebent les corresponents factures, i això sí, els beneficis sent transferits
lluny del territori.
Catalunya en un context de crisi
climàtic actual, pateix i patirà episodis de sequeres extremes. Són dos els
punts febles que tots els informes científics alerten, aleshores; és
d’obligació i d’interès general adaptar el país i el territori als efectes
directes del canvi de clima, la manca d’aigua i els incendis forestals.
És del tot evident que
tindrem greus problemes i dificultats en la gestió dels recursos hídrics i de
l’aigua potable, de la mateixa manera que les conques hidrogràfiques en el seu
conjunt patiran la devastació de grans incendis forestals, la continuïtat i la gran
superfície de bosc actual, així ho alerten científics i professionals de la
lluita contra incendis.
És doncs el moment d’entendre
el conjunt de les conques hidrogràfiques com a un conjunt, i en aquest aspecte
les energies renovables i les dessaladores per osmosi inversa de l’aigua de mar
hauran de jugar un paper molt important, cert, però cal que les tecnologies
interactuïn entre elles, la conca és una unitat i la gestió d’aigua i energia
també ho han de ser.
Les infraestructures
dessaladores són una opció factible en contraposició als grans transvasaments
per a fer front a la manca d’aigua, és evident que cada dia en som més i en
serem més i d’aigua hi ha la mateixa, i el més preocupant és que el cicle de
l’aigua s’ha alterat, d’aigua a l’atmosfera hi ha la mateixa, però no plou com
estàvem acostumats.
És coneguda la solució que
de manera recorrent apareix en episodis de sequera, plantes dessaladores, però
com tot, depèn com es plantegin aquests equipaments, ajudarem a resoldre el
problema o el farem més gros. Volem dessaladores lligades de manera individual
a la venda d’aigua potable i associades a més emissions de gasos d’efecte
hivernacle, o bé les volem integrades en
un model públic de gestió energètica renovable de l’aigua?. Volem gestió del
territori deslligat del model energètic i de l’aigua del país?.
De cap manera, la gestió de
l’aigua passa també per a la gestió de la forest, ens cal una gestió de crisi
climàtica del conjunt del país, de les necessitats urbanes i de les agràries i
territorials, ens cal d’una vegada per totes entendre el país i els territoris
com un tot, entendre els seus fluxos, garantir una qualitat de vida acceptable del
medi urbà i del medi natural, gestionar-los localment, comarcalment, de manera
integrada, o bé les generacions
immediates i la nostra vellesa estarà compromesa.
En una gestió integrada,
amb una participació activa de les energies renovables, PV, eòlica, bioenergia,
connectades al funcionament de
dessaladores, el seu actual alt cost econòmic
i energètic pot resultat irrellevant, aquesta aigua de mar, retorna als
embassaments en períodes de màxima activitat solar, fotovoltaica o eòlica,
bombada com aigua dolça; per contra aquest circuit secundari ens permet
gestionar la demanda elèctrica del país de manera significativa, en definitiva
les conques del Besòs, del
Ter, la Muga i del Fluvià i fins i tot la del Llobregat, són territoris
perfectament factibles per a tal fi, atesa la seva poca distància entre la
costa i els seus embassaments (La Baells, Sau i Susqueda, el de Boadella) tots
per sota de 100 km de curs fluvial.
Posant un exemple
interessant, l’embassament de
Vallforners al Vallès Oriental es troba entre la planta potabilitzadora de
Cardedeu i les infraestructures de gestió de residus de TERSA a la
desembocadura del Besòs, aquest model integrat ha d’incorporar infraestructures
territorials d’energies renovables que ens garantiran el futur del País.
És del tot imprescindible
desenvolupar les energies renovables lligades al territori, solar, bioenergia,
geotèrmica, eòlica, eficiència, posar-les a la màxima potència i utilitzar la
hidràulica com a gran acumulador.
Aigua i energia van de
bracet, però això no és nou, ara toca un renaixement ecologista. La concreció
de noves infraestructures territorials renovables, han de fer possible retornar
al poder local i descentralitzat, les infraestructures que per qüestions
històriques mai han estat al servei dels interessos generals sinó als
interessos d’un Estat que només obeeix als oligopolis i les seves famílies.
Durant la renaixença,
Catalunya va desenvolupar la revolució industrial, no disposava d’estructures
d’Estat i en canvi va electrificar Barcelona i el País en general, moltes foren
les infraestructures realitzades que avui ens haurien de marcar el camí.
Cal un debat tècnic i
holístic del país, de la comarca i de les viles. La particular orografia del
país ens és favorable per abordar una transició i definir un pla de descarbonització
2030-2050, tal i com clama l’emergència climàtica que estem patint.
Estrasburg a 22 de juliol del 2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada