Passa al contingut principal

Reflexió XXX . Deserto.



Escric des de la més profunda convicció, no tenim temps, trenquem, tallem cadenes, les pròpies i les veïnes. Deixeu-vos d'estupideses puerils i provincianes, ara va de debò, s'ha acabat el temps, tot el que deixem de fer avui, ja no hi serem a temps de corregir-ho.

I certament jo, altres no ho sé, només des de les arrels llibertàries em puc treure de sobre l'angoixa de les dades, sí, científicament és radicalment impossible virar el destí col·lectiu, però és cert que en l'individu queda l'última espurna de llibertat i esperança.

Només jo puc dir NO.

I dic No a les banderes, a les urnes, a les Conferències estèrils i falses, No a Regnes i falses Repúbliques, proclamo que la meva Pàtria és el Planeta, que el meu País és on sóc i quan hi sóc, amb les seves llengües, arts i lletres, els meus paisatges són les muntanyes, les planes i conreus, rius, rieres, horts, vinyes i olivars, platges i mars, places, carrers, pobles i ciutats, i jo sóc el meu Univers i dic que la meva Pàtria és el Planeta i aquest en mi començà en un poble de la plana del Vallès, d'èpoques passades fabrils i pageses, de mercat el dissabte i cafè a la taverna ben dinat.

Després vingué el Nord, el Món i les lliçons de la vida, vida que la vull Universal i plena, per això dic NO, amb mi no compteu, no vull ser còmplice de les vostres morts i misèries, de la destrucció total on magistralment dirigiu els nostres destins.

Deserto de tota militància, aniré buidant la motxilla de pertinences, no vull res, no desitjo res del que m'oferiu, em feu mandra, avorriment, molta ràbia i especialment fàstic. Només restaré impecable en la coherència d'aquestes paraules, viure sense càrregues, fins i tot aquelles que resten en la memòria d'un temps que ja és passat.

( Dedicat als polítics de mal ofici, als de les portes giratòries, als moralistes de capella, als bancs i caixes , a tots aquells falsos esquerrenosos de sofà, als sindicats de pa sucat amb oli, als mercedaris de l'Estat, als ecologistes de national geogràfic, al senyor "zara", a la senyora "botina" , en Brufau, als Pegida's d'Occident , a la Madame Le Pen, als dels cinturons de la mort i la seva Meca, al petroli i al pato Donald, el mascle del Putin i el Gulag , a tots, o com es diu ara en modern, a totes, a vosaltres escòria que feu del Mediterrani un cementiri), aneu senzillament a cagar!, i si alguna cosa puc demanar a Nostrusenyor, és que no pugueu, que el restrenyiment us faci maleir la vostra existència, senzillament perquè us heu convertit en detritus indesitjables. A la merda! Deserto!

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Transicions i territoris.

  Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai. Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar. Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre ...

Compost de quartier: Humusculture

Pour bien organiser un centre de compostage de quartier et en toute sécurité, il faut au moins 3 composteurs.  1.- La phase thermophile, celle qui travaille le plus. 2.- Phase de maturation, tous les 2-3 jours il reçoit du MO du composteur 1 et une fois plein il est laissé à maturation pendant 3 mois. 3.- Redémarrer le composteur.   

Reflexions des de terres del Rin (XVI)

Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos. Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida. El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i f...