Reflexió XXX . Deserto.

Escric des de la més profunda convicció, no tenim temps, trenquem, tallem cadenes, les pròpies i les veïnes. Deixeu-vos d'estupideses puerils i provincianes, ara va de debò, s'ha acabat el temps, tot el que deixem de fer avui, ja no hi serem a temps de corregir-ho.

I certament jo, altres no ho sé, només des de les arrels llibertàries em puc treure de sobre l'angoixa de les dades, sí, científicament és radicalment impossible virar el destí col·lectiu, però és cert que en l'individu queda l'última espurna de llibertat i esperança.

Només jo puc dir NO.

I dic No a les banderes, a les urnes, a les Conferències estèrils i falses, No a Regnes i falses Repúbliques, proclamo que la meva Pàtria és el Planeta, que el meu País és on sóc i quan hi sóc, amb les seves llengües, arts i lletres, els meus paisatges són les muntanyes, les planes i conreus, rius, rieres, horts, vinyes i olivars, platges i mars, places, carrers, pobles i ciutats, i jo sóc el meu Univers i dic que la meva Pàtria és el Planeta i aquest en mi començà en un poble de la plana del Vallès, d'èpoques passades fabrils i pageses, de mercat el dissabte i cafè a la taverna ben dinat.

Després vingué el Nord, el Món i les lliçons de la vida, vida que la vull Universal i plena, per això dic NO, amb mi no compteu, no vull ser còmplice de les vostres morts i misèries, de la destrucció total on magistralment dirigiu els nostres destins.

Deserto de tota militància, aniré buidant la motxilla de pertinences, no vull res, no desitjo res del que m'oferiu, em feu mandra, avorriment, molta ràbia i especialment fàstic. Només restaré impecable en la coherència d'aquestes paraules, viure sense càrregues, fins i tot aquelles que resten en la memòria d'un temps que ja és passat.

( Dedicat als polítics de mal ofici, als de les portes giratòries, als moralistes de capella, als bancs i caixes , a tots aquells falsos esquerrenosos de sofà, als sindicats de pa sucat amb oli, als mercedaris de l'Estat, als ecologistes de national geogràfic, al senyor "zara", a la senyora "botina" , en Brufau, als Pegida's d'Occident , a la Madame Le Pen, als dels cinturons de la mort i la seva Meca, al petroli i al pato Donald, el mascle del Putin i el Gulag , a tots, o com es diu ara en modern, a totes, a vosaltres escòria que feu del Mediterrani un cementiri), aneu senzillament a cagar!, i si alguna cosa puc demanar a Nostrusenyor, és que no pugueu, que el restrenyiment us faci maleir la vostra existència, senzillament perquè us heu convertit en detritus indesitjables. A la merda! Deserto!