Mistela.
Aquest mes d'agost deixa petjada, ha portat el comiat d'una persona molt important a la meva vida, quan la vaig conèixer encara érem als 80's, encara érem molt joves i somniàvem, vivíem en llengües diferents, en realitats molt diferents, però la mort va forjar una amistat indestructible, una amistat que ha estat carinyosament viscuda fins al seu darrer alè.
Després de dos anys de lluita contra un càncer ferotge, en cap moment es va queixar, mai una paraula de rancúnia, mai un perquè jo?. Només l'interessava on anem, què fem avui, demà et vinc a veure a Strasbourg, ens veiem a La Garriga, t'envio el bitllet de tren que farem una festa d'aniversari. Així fins als seus darrers 3 mesos, la seva preocupació fou poder deixar-nos a casa seva, sense enrenous, acomiadant-se de cadascú de nosaltres, del seu company, mare, germans, fills, família i amics.
A finals de juliol vaig pujar una ampolla de mistela a casa seva, a l'etiqueta deia; vi per a la conversa, amb la família i amics vàrem obrir l'ampolla, l'Anke va brindar amb nosaltres, la tarda va fluir amb anècdotes i rialles. L'endemà es va trobar especialment bé i va voler anar a sopar fora, ella ja no podia menjar, però va seure amb les persones estimades, massa aviat ens vàrem acomiadar, sabent que ja mai més tornaríem a compartir un got de mistela.
Aquests dies també han estat un retrobament amb la puresa de caminar, senzillament, amb l'única voluntat de fer camí, necessitava caminar. És aquest desig el que em mou i em permet continuar el camí de la vida, el que em permet viure el temps que els vius disposem, encara que massa sovint costi de reconèixer.
He sabut que l'Anke en les seves darreres dues setmanes, ha rebut a tothom amb un got de mistela, xerrant i escoltant noves il·lusions, encara que per a ella i com deixar escrit; "Viure seria una excel·lent alternativa".
Prost Lieber Anke! Salut!
Bad Bergzabern
Aquest mes d'agost deixa petjada, ha portat el comiat d'una persona molt important a la meva vida, quan la vaig conèixer encara érem als 80's, encara érem molt joves i somniàvem, vivíem en llengües diferents, en realitats molt diferents, però la mort va forjar una amistat indestructible, una amistat que ha estat carinyosament viscuda fins al seu darrer alè.
Després de dos anys de lluita contra un càncer ferotge, en cap moment es va queixar, mai una paraula de rancúnia, mai un perquè jo?. Només l'interessava on anem, què fem avui, demà et vinc a veure a Strasbourg, ens veiem a La Garriga, t'envio el bitllet de tren que farem una festa d'aniversari. Així fins als seus darrers 3 mesos, la seva preocupació fou poder deixar-nos a casa seva, sense enrenous, acomiadant-se de cadascú de nosaltres, del seu company, mare, germans, fills, família i amics.
A finals de juliol vaig pujar una ampolla de mistela a casa seva, a l'etiqueta deia; vi per a la conversa, amb la família i amics vàrem obrir l'ampolla, l'Anke va brindar amb nosaltres, la tarda va fluir amb anècdotes i rialles. L'endemà es va trobar especialment bé i va voler anar a sopar fora, ella ja no podia menjar, però va seure amb les persones estimades, massa aviat ens vàrem acomiadar, sabent que ja mai més tornaríem a compartir un got de mistela.
Aquests dies també han estat un retrobament amb la puresa de caminar, senzillament, amb l'única voluntat de fer camí, necessitava caminar. És aquest desig el que em mou i em permet continuar el camí de la vida, el que em permet viure el temps que els vius disposem, encara que massa sovint costi de reconèixer.
He sabut que l'Anke en les seves darreres dues setmanes, ha rebut a tothom amb un got de mistela, xerrant i escoltant noves il·lusions, encara que per a ella i com deixar escrit; "Viure seria una excel·lent alternativa".
Prost Lieber Anke! Salut!
Bad Bergzabern
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada