Passa al contingut principal

Perdre la Por.


 




Perdre la por

Fa anys, quan tenia l'edat de les meves filles, vaig conèixer en Pep i l'Helena, objectors de consciencia. Aquells anys de colpisme militar, a Barcelona hi havia un grup de joves, pacifistes, ecologistes, independentistes, cristians, llibertaris, naturistes, tot es barrejava en aquells llargs sopars, per a un jove amb ganes de tot, no cal dir que em van impressionar, van marcar políticament la meva vida, per què? Per què eren lliures, no els preocupava res més que defensar la seva llibertat, res podia trencar el seu determini, viure en llibertat, somiar amb un nou model de relacions entre iguals, viure el dia i la nit de la manera que un volia viure-la.

L'Estat i d'aquest l'Exèrcit espanyol, i molt concretament el servei militar xocava de ple amb les seves consciències, així naixia el moviment d'objecció de consciència, ocupant la masia de Can Serra a l'Hospitalet una anys abans, es plantejà una alternativa social al servei militar, eren els que seguiren l'estel d'en Pepe Beunza, el primer objector polític al servei militar a l'Estat espanyol, els 7 de Can Serra foren empresonats, però el moviment no va parar de créixer, fins esdevenint al cap dels anys massiu, ni jutges, ni policies, ni presons pogueren amb aquell moviment, costar molts sacrificis, cal no oblidar en Kike Mur mort a la presó de Torreros a Saragossa, encara no aclarida la seva mort, s'hagué de complir amb més de 1.000 anys de presó, vagues de fam com les d'en Cesc Alexandri de Cardedeu,  fou llavors quan un objector, quan ja érem 1.000.000 i més de 30.000 insubmisos , un militant de CDC, en Carles Campuzano,  fent política, aconseguir que el Congreso de Diputados liquidés allò que ja havia estat superat, el servei militar obligatori.
Però què va fer possible que un moviment s'enfrontés a l'Exèrcit espanyol, als jutges militars, a la institució franquista més dura i amb el poder de les armes, amb les seves pròpies presons i les seves lleis sorgides del cop militar del 36, lleis que estaven per sobre de les lleis civils i malgrat tot les incapacités, fins a fer-les insignificants i ridícules?.  Doncs res, senzill,  els joves d'aleshores van perdre la por.

 Avui el poble català ha perdut la por a l'Estat espanyol, i aquest 1-O direm Adéu-siau, ja no tenim por. També haurà costat milers d'anys de presó, morts i assassinats, però finalment guanyarem i viurem en Llibertat.


Carles Vilaseca i Padrós

Estrasburg a 14 de setembre de 2017.
 
 
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Transicions i territoris.

  Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai. Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar. Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre ...

Compost de quartier: Humusculture

Pour bien organiser un centre de compostage de quartier et en toute sécurité, il faut au moins 3 composteurs.  1.- La phase thermophile, celle qui travaille le plus. 2.- Phase de maturation, tous les 2-3 jours il reçoit du MO du composteur 1 et une fois plein il est laissé à maturation pendant 3 mois. 3.- Redémarrer le composteur.   

Reflexions des de terres del Rin (XVI)

Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos. Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida. El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i f...