Per aquells anys
setanta, no hi havia mòbils, ni res que s'hi assemblés, els joves ens trobàvem
a la plaça del poble, al bar de la plaça, la gent gran en deien la Taverna.
Aquell onze de
setembre del 1977 va caure en diumenge, dissabte ens havíem trobat al vespre,
jo era molt jove, aquell juliol havia fet 15 anys i ja feia un any que cada
tarda després de treballar anava a l'institut a Granollers, feia nocturn, fet
prou important per a haver entrat en contacte en joves de tota la comarca i no
tan joves, tothom amb procedències d'arreu de l'Estat i amb consciència de
classe obrera molt forta, fou aleshores que vaig conèixer gent
del PCE(i), també de sectors d'alliberament nacional del PSAN i com no, també
llibertaris, concretament de la CNT, però bé, no era d'això que volia escriure,
només quatre ratlles per a contextualitzar en quin moment
d'identificació ideològica vivia.
Era doncs diumenge,
onze de setembre de 1977, la vigília de la manifestació a Barcelona del milió
de persones reclamant Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia. En Josep Maria, era 5 anys més gran que la colla que ens trobàvem regularment cada cap de
setmana, treballava en una fàbrica de mobles del poble, era prou gran per a
tenir carnet de conduir i a casa seva tenien un Citroen Break familiar de color
vermell que ens va servir per a baixar cap a Barcelona, recordo que m'havia
propiciat una senyera que encara conservo i tot passant per davant la Farmàcia de la plaça i vàrem fer voleiar les senyeres. Un parell dels
identificats com a fatxes s'hi estaven palplantats, tot desafiant l'eufòria
reivindicativa que es vivia.
La manifestació va
començar a les 5 de la tarda, immens Barcelona, jo només recordava la ciutat de
quan amb els pares baixàvem a la fira de Santa Llúcia i ens acostàvem als
magatzems Jorba per a veure les llums del Portal de l'Àngel. Aquell dia corríem
lliures pels carrers d'una ciutat, capital d'un País que s'havia despertat i es
creia prou forta per a canviar les coses.
Ens vàrem topar amb coneguts del PCI(i), anaven carregats amb còctels Molotov i ens avisaren
que cap al vespre hi hauria atacs dels feixistes i que ells anaven preparats.
No sé com va anar tot plegat, però aquell dia quan molta gent ja havia tornat
cap a casa, els feixistes i els grisos, es van organitzar per provocar
aldarulls en el que era la cua de la manifestació, càrregues, trets,
persecucions, l'endemà moria a l'Hospital a causa de l'impacte d'una pilota de
goma al cap, en Carlos-Gustavo Fecher. Tenia una filla de 5 mesos.
Aquell vespre de
corredisses i de càrregues de la policia armada, molts acabàrem dispersats pels carrers del voltant de la Plaça Urquinaona, sabíem que el cotxe d'en Josep Maria era per
allà. De sobte vaig acabar a un pàrquing que hi havia a la mateixa plaça, amagat
entre dos cotxes i ben espantant dins del pàrquing. Amagar-se o fugir, reacció ben animal, jo en aquell moment no sabia cap a on córrer, per tant vaig acabar amagat en aquell pàrquing. Trets, crits, corredisses
que van durar una llarga hora fins que de sobte es va fer el silenci.
L'endemà em vaig
assabentar que aquella manifestació tan important, havia costat la vida a en
Carlos-Gustavo. Vaig comprendre que les llibertats ens les fan pagar sempre
cares, maleïts criminals, però també he anat entenent amb els anys que sense la
gent al carrer plantant cara, res és possible.
Saludo els fets
d'Urquinaona d'aquest mes d'octubre de 2019. Celebro que joves organitzades
hagin fet front a la policia. Cal dir-ho alt i clar, davant nostre tenim els mateixos criminals d'Estat
que ens continuen reprimint, detenint i disparant a fer mal i ho fan amb bales
com les que van posar fi a la vida d'en Carlos-Gustavo. Aquell 77 cridàvem
Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia, han passat 42 anys i avui sabem que l'Estatut ja només serveix
perquè ens apallissin els mossos d'Esquadra, conjuntament amb la Policia
espanyola i la Guardia Civil que no han marxat mai.
Terres del Rin a 17 de novembre de 2019
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada