Passa al contingut principal

Bitllet d'anar i tornar.

 


Pujo al tren a Figueres en direcció al Nord, els fets es precipiten, cada cop que baixo a Catalunya i les Espanyes, m’adono de com es va fent més gran el forat que separa, la política espanyola i catalana i la societat civil, amb l’evolució política de les metròpolis europees.

Quan comparem els barris populars de les ciutats europees, fins i tot els més castigats en marginació i els comparem amb el que s’està vivint a barris populars de les grans ciutats espanyoles, l’abisme entre les polítiques a banda i banda dels pirineus s’eixampla cada cop més i em produeix una immensa tristesa i ràbia a l’hora.

Malgrat tot queda Europa com a sortida, la llibertat de moviments en tot l’espai Schengen, malgrat la sortida de la Gran Bretanya, es un bàlsam per a una generació i al mateix temps el millor aliat de l’Espanya dels Borbons i tot el seu seguit,  la hipocresia de les elits de Brussel·les que els interessa més el control de la frontera sud que els Drets humans deixa les mans lliures a la impunitat a l’Estat espanyol.

Les estructures de la dreta franquista espanyola seuen en les seves poltrones de poder, distribueixen privilegis i es protegeixen entre elles, des dels espais polítics, des de les altes estructures administratives, de la judicatura, de la policia i de l’exèrcit, es mantenen privilegis adquirits pels segles dels segles pel dret de conquesta i van espoliant tot el que poden i més, és el seu sinus.

Europa evita que l’olla exploti, Europa amb la moneda única i l’espai de lliure comerç entre persones i bens, permet que les classes contestatàries i en capacitat de revoltar-ho tot, acabin fugint a la mínima oportunitat nord enllà.

Trist pronòstic pels propers anys, les classes populars que intentaran quelcom per a canviar l’estatus quo rebran amb total impunitat la repressió i la injustícia més flagrant, per contra els espoliadors, els corruptes, els veurem com quirúrgicament van reben tractes de favor fins a l’absolució.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Transicions i territoris.

  Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai. Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar. Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre ...

Compost de quartier: Humusculture

Pour bien organiser un centre de compostage de quartier et en toute sécurité, il faut au moins 3 composteurs.  1.- La phase thermophile, celle qui travaille le plus. 2.- Phase de maturation, tous les 2-3 jours il reçoit du MO du composteur 1 et une fois plein il est laissé à maturation pendant 3 mois. 3.- Redémarrer le composteur.   

Reflexions des de terres del Rin (XVI)

Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos. Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida. El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i f...