Que si ous, que si truites, que si tindrem un pollastre, res de res.... el que compte és:
qui té la clau de la gàbia?
qui té la clau de la gàbia?
És una
terrible sensació que quan torno de Catalunya cap a terres del Rin m'envaeix,
tinc la fotuda impressió que sempre fem tard, massa cavil·lar les estratègies, massa
reposar els impulsos, a la fi tot es cova, tot es
panseix.
Quan ens
adonarem que ara sí, quan creurem que haurà arribat el moment, llavors ens
sorprendrà l'evidència, estem sols i molt allunyats del Món real, i el més
fotut de tot, la nostra credibilitat serà proporcionalment oposada a la seva
"legitimitat" per a castigar-nos, doble forrallat i la clau llençada al mar.
Però el
que més m'emprenya de tot, és aquesta immobilitat permanent de les coses, el
fet de no resoldre, de no fer el pas, impossibilita avançar en els temes
contemporanis importants, ens
tenalla una realitat que no ens correspon, fotuda realitat d'un Estat podrit,
d'un Estat que ve de lluny, que ens agradi o no ha sobreviscut a totes les
revolucions, ha pogut amb tot canvi, sempre han trobat la manera de
perpetuar-se, algunes vegades donant més peixet que d'altres, sovint amb sang i
fetge, però sempre són els mateixos que marquen el destí de generació rere
generació, i d'això en gaudeix l'establishment espanyol, tant és si es diu
Rajoy, Zapatero, Roca Junyent o Isidre Fainé.
Avui,
altre cop a terres del Rin, m'adono novament que per aquí es viu una altra
realitat, uns altres reptes, altres preocupacions, no són flors ni violes, la
gent tampoc és com Espriu va versar, però és la lluita d'una realitat de
contemporanis, real, propers i amb capacitat d'incidir en el rumb de la
Història, de la Humanitat fins i tot, per a Bé o per a Mal
Farem
Història? O seguirem allunyats dels destins d'Europa i com diu el tòpic
seguirem tenallats al -Spain
is different-.
Estrasburg a 25 de febrer de 2017
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada