Passa al contingut principal

Pirineus!



Els cims dels Pirineus tenen cara sud i cara nord, aquest és el dilema, fem el cim per la cara nord, o la sud. Si venim de llevant o de ponent, carenem, per a encarar-nos de nord o de sud i finalment atacar el cim.

On som ara?

Jo crec que s'ha agafat massa respecte al cim, tenim por, i en això l'Estat ha guanyat, és cert com diu en Junqueras que els Marianos i Sorayas ja no hi són i ell en canvi, encara hi és, però hi és capturat i captiu, com la resta de preses polítiques. L'Estat però, ha mutat per a què no canviï res. El sacrifici de consellers, Jordi's i Presidenta del Parlament, com totes les represaliades fins avui, és innegable, però ells, els polítics professionals, sabrant millor que ningú com acabar amb la injusta presó; reforma del Codi penal, amnistia, indult no volgut...no ho sé, ells manen el seu destí i han decidit no omplir presons, han decidit jugar el joc de l'Estat, per tant el seu Pirineu ara, és de llibre.

Diferent és, de moment, la situació a l'exili, poden encarar l'excursió de nou, però són lluny, massa lluny i queda molt per a carenar. Ja se sap que les pitjors caigudes són des de les carenes.

Per tant, cal pensar si aquest és l'únic cim de la nostra vida, o bé, si per contra cal pensar en una encara més llarga travessa, una exploració per les terres i les valls d'ambdues cares dels Pirineus, fer molt camí per dreceres, vorejant riberes, gaudint i cuidant dels nostres paisatges, la seva diversitat cultural, entesa com un tot, holísticament.

Sincerament, cal pujar una senyera al cim?, o cal repensar la ruta? Jo aposto per descentralitzar des de la base, des dels pobles i ciutats, des del territori, des d'una nova renaixença ecologista que miri a Sud i a Nord dels Pirineus, aprofitant molts recursos i oportunitats que disposem, però sobretot aprofitant aquesta dècada, per a adaptar els territoris, des d'una resiliència amb base científica als canvis climatològics que ens ha tocat viure.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Transicions i territoris.

  Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai. Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar. Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre ...

Compost de quartier: Humusculture

Pour bien organiser un centre de compostage de quartier et en toute sécurité, il faut au moins 3 composteurs.  1.- La phase thermophile, celle qui travaille le plus. 2.- Phase de maturation, tous les 2-3 jours il reçoit du MO du composteur 1 et une fois plein il est laissé à maturation pendant 3 mois. 3.- Redémarrer le composteur.   

Reflexions des de terres del Rin (XVI)

Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos. Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida. El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i f...