Passa al contingut principal

La Fotosíntesis, bomba natural.


La capil·laritat dels substrats més o menys fibrosos, la hidrofília de les arrels en orientar-se cap on l'aigua existeix, fa possible que es puguin treballar aquestes propietats biofísiques, amb la fotosíntesis, aquesta altre propietat fotoquímica que es produeix a les fulles i es resolt en els cloroplast, alliberant aigua i oxigen tot fixant carboni. 

Si som capaços d'entendre aquestes propietats, estarem en condicions de treballar el verd urbà de manera resolutiva i pràctica. Podem enverdir i procurar-nos verd arreu, no ens cal cap més aportació energètica que la de la llum solar i practicar l’horticultura o bé la jardineria urbana. Ens cal motivació per a ser receptius a l'entorn i al mateix temps proactius a les necessitats del creixement dels vegetals que ens encomanem. 

Avui hem pogut llegir que la biomassa global ha estat superada per la no-biomassa, és a dir per a allò que és artificial (formigó, asfalt, construccions d'acer, metalls, envasos, plàstics, etc), potser necessari, però en aquests moments requereix una reflexió. 

Aquesta pèrdua del món orgànic en detriment de l'inorgànic, de ben segur que té una segura relació amb la crisi climàtic que estem vivint. És ben cert que les granges industrials també acumulen gran quantitat de biomassa, també que les emissions d'una agricultura i ramaderies intensives en són part important i segur determinant de la crisis que estem patint, tot i així, cal reflexionar en la visió que implica la consolidació de tant espai inert, tant espai urbanitzat. 

Cal plantejar-nos com revertir aquesta tendència de pèrdua de biomassa en els territoris i especialment en l'espai urbà, ens cal planificar estratègies individuals i col·lectives per a enverdir el nostre propi cosmos, els nostres espais de convivència i de vida. 

En aquest punt la permacultura urbana ens pot ajudar molt a interpretar aquest nou model de ciutat, barri, plaça o carrer. Si entenem que la bomba solar funciona fins i tot en dies grisos i que l'ús de l'aigua i els substrats ens són més propers del que un es creu, (autogestió de la fracció orgànica domèstica) podem individualment i col·lectivament revertir la tendència, minvant les emissions nocives i que incrementen el desequilibri climàtic, millorant la qualitat dels espais propis i comuns, tot enverdint quotidianament. 

 #permaculturadebalco 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Transicions i territoris.

  Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai. Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar. Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre ...

Compost de quartier: Humusculture

Pour bien organiser un centre de compostage de quartier et en toute sécurité, il faut au moins 3 composteurs.  1.- La phase thermophile, celle qui travaille le plus. 2.- Phase de maturation, tous les 2-3 jours il reçoit du MO du composteur 1 et une fois plein il est laissé à maturation pendant 3 mois. 3.- Redémarrer le composteur.   

Reflexions des de terres del Rin (XVI)

Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos. Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida. El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i f...