Reflexions des de terres del Rin (XXII)

.....al matí a Alemanya "die Rhein", per la tarda a França "Le Rhin" 

 

Quan un s’hi posa, quelcom d’imprevisible es produeix, saps quan comences i en cap cas imagines com acabaràs. Hi ha molts temes que em remouen els intestins i això m’empeny a escriure, aquesta sensació a vegades de pressió, altres de buidor estomacal, acompanyat de flipades més o menys regulars, empeny a buscar sortides, l’escriptura em pauta i em tranquilitza l'esperit, retorna els plecs intestinals al seu lloc, segur que aquestes sensacions tenen molt a veure amb l’angoixa, amb la nostàlgia, la por, el sentit del ridícul, i fins i tot amb la incertesa, l’angúnia de ser petit, molt petit davant els grans reptes,  quan més va, les petites coses es converteixen en muntanyes, la paràlisi del cos i de les cames comporta un recaragolament dels intestins, tot s’enrosca, com si el mateix cos es reclogués, es fés petit, molt petit, empresonant tots els sentiments, no permetent alliberar l’angoixa i la por, comprimint-la a l’estómac, són elles les que causen aquest dolor permanent, aquest malestar inacabable, és per això que haig d’escriure, només per intentar alliberar-les, aquests maleïts fantasmes que m’estenallen.

Sé que aquests sentiments són perillosos, he viscut la malaltia dels cossos de Levy i del Parkinson en la meva estimada mare, he vist com el cervell angoixat ha acabat amb la seva vida,  amb un procés de llarga amargura de cinc anys. Estimada mare aviat vaig entendre el teu dolor, el teu bloqueig, les anomalies del cervell són molt doloroses, però haig de dir que la malatia del senyor Levy i la senyora Parkinson són de les meves doloroses, ho he pogut copçar entre els avis que l'han acompanyada en l'Asil Hospital del meu poble,  fins el darrer moment has estat conscient de les teves angoixes i pors, no hi hem pogut fer res, i és per això que principalment escric, per netejar el cos de les angoixes de la vida i de la mort.

Quan vius fora, quan el bon dia,  salutació com deia en Josep Pla determinant d’un País, es diu i es viu d’una altra manera, i t’adones que ni el paisatge, ni les persones poden copsar els teus pensaments de la mateixa manera, tot és molt diferent, podríem dir que la pressió es veu incrementada amb la permanent angúnia a fer el ridícul, a no pronunciar bé aquella paraula, a no entendre correctament el missatge, en definitiva de sentir-te més estrany encara, més petit e insignificant  del que ja normalment un es sent, si a més això es viu per partida doble,  viure en dos Països diferents al mateix dia, tot esdevé capriciós, complicat de digerir, i si per acabar-ho d’adobar, aquests dos Països són clarament dos tòtems entre els Països, l´un per creure’s massa sovint el patriota Nicolas Chauvin, personatge paranoic e inspirador del xovinisme, dixit - admiració excessiva pel propi país associada a un desinterès o a un menyspreu per altres cultures o països - ,  i l’altre;  què haig de dir d’Alemanya,  tots els adjectius queden curts quan t’entrebanques amb un il·luminat de l '“Abendland” diguis Occident, avui PEGIDA, quedes ben servit.

La “Grandeur” per a França i la “Macht” per a Alemanya i jo tan petit, petit com a persona, petit com a ciutadà d’un País petit, petit, molt petit en tot, aquest sentiment es fa a vegades insuportable i és aleshores quan apareix l’escriptura per a repensar tots aquests fantasmes estúpids, ni uns són grandiculents, tenen totes les misèries del Món i els altres tampoc són tan potents, els seus motors també fallen o bé enganyen.

Strasbourg/Rheinmünster a 4 de gener del 2016.