Passa al contingut principal

Reflexions des de terres del Rin (IV)


Fonts d’un nou model energètic, econòmic i social. (1987-2015)

(Gro Harlem Brundland. Jeremy Rifkin.
Serge Latouche. Thomas Piketty. Sthéfan Hessel.)

Gro Harlem Brundland, primera ministre noruega en tres mandats, escriví el 1987 el llibre; el Nostre Futur Comú, l’anomenat Informe Brundland, Gro H. Brundland forma part de la generació de membres de la Internacional socialista del segle passat que abraçaren les tesis del moviment sostenibilista, el Debat culminà en la cimera de la Terra a Rio de Janeiro el 1992, posteriorment arribà KIOTO, amb les seves frustracions i reptes oberts, i fins avui a cop d’informes sobre el canvi climàtic, restem a l’espera del compromís vers un Món descarbonitzat.

El Món científic ha realitzat des del 1990 fins a l’actualitat 5 Informes per encàrrec de l’ONU, aquests documents són la base de treball per a la darrera reflexió plantetària que es celebrarà a Paris aquest novembre, l’anomenada conferència PARIS/COP21.

Les conclusions en que s’arriba són indiscutibles i contundents, no hauríem de superar en aquests segle, un increment global de la temperatura terrestre de més de 2ºC, la qual cosa implica reduïr les emissions de gassos efecte hivernacle a 1/5 part de les actuals, i deixar-les aquí estabilitzades, de no ser així el caos al Planeta, ja apunta maneres, estarà servit. Algú ha escrit que el Món científic ja ha fet els deures, ara és l’hora de possar fil a l’agulla i orientar les polítiques econòmiques dels Països vers una real descarbonització.

Serge Latouche, sense voler simplificar un conjunt de treballs socioeconòmics molt rigorosos, aporta a la discusió reflexions sobre el comportament humà vers el consum, un nou model de relacions humanes, els decrexentistes estan aportant quelcom molt important en tot el procés de descarbonitació; el qüestionament de les actuals fórmules de consum, i això fet des de l’assumpció personal, dins un nou model de col·lectivitat, sent cada cop més permeables en molts sectors de la societat occidental.

La recerca en noves formes d’energia, naturals i renovables és una constant, el que alguns interessants economistes com Jeremy Rifkin apuntava el 2011, avui podem dir que estem entrant en una tercera revolució industrial. Importants avenços en el camp de les tecnologies de la informació, en la gestió de l’energia, en la formulació dels materials, hi ha en xarxa humana treballant com un immens cervell intel·ligent, trilions de dades contínuament i algorítmicament s’estan creuant, podem arribar a preveure, modular, crear en definitiva els instruments que com a Humanitat ens proposem, ja sigui per Bé com per Mal.

El control de l’energia és cabdal per a saber si aquests canvis van en la direcció correcte, si aconseguim socialitzar l’ús de l’energia, la sort es decantarà pel costat del Bé, si no és així, si l’energia continua sent fòssil, si es dificulta fins al suïcidi el desenvolupament de les energies renovables, el caos està servit, no només en termes de desigualtats, sinó també en conflictes de guerra mundial i tot plegat anirà a mal borràs.

Avui és una realitat que tecnològicament, no financerament, tenim instruments per a iniciar el canvi de model energètic, i aquí és on rau el principal problema, el control dels recursos financers, com apunta Thomas Piketty en el seu darrer llibre el Capital en el SXXI, aquest no està en mans dels Estats, es troben cada cop més en mans privades, la fluctuació del capital públic al privat especulatiu és una constant en les darreres dècades, la possibilitat que via impostos sobre els rendiments dels capitals especulatius reverteixi en el Bé Comú, és avui una quimera, difícil fer Lleis de reequilibri social i ambiental quan ens trobem davant polítics que ostenten el Poder, sovint a sou encobert d’aquestes corporacions, la gangrena ha entrat amb força a la funció pública, via conservadorisme, via internacional socialista, terceres vies però, avui s’albiren i veurem si des dels moviments al Sud d’Europa, després de la crida d’Sthéfan Hessel, comprovarem aviat si sabran gestionar aquesta transició, les forces reaccionàries i quintacolumnistes es manifestaran brutals, no en tinguem dubte, caldrà resistir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Transicions i territoris.

  Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai. Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar. Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre ...

Compost de quartier: Humusculture

Pour bien organiser un centre de compostage de quartier et en toute sécurité, il faut au moins 3 composteurs.  1.- La phase thermophile, celle qui travaille le plus. 2.- Phase de maturation, tous les 2-3 jours il reçoit du MO du composteur 1 et une fois plein il est laissé à maturation pendant 3 mois. 3.- Redémarrer le composteur.   

Reflexions des de terres del Rin (XVI)

Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos. Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida. El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i f...