Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos.
Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida.
El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i forestals, els menys productius, varen passar a ser considerats urbanitzables i per tant venuts a especuladors que aprofitant la manca de regulacions urbanístiques de l’època va permetre estendre pel País les segones residències, avui primeres.
Aquest fenomen va ser cabdal en la meva presa de consciència ambiental, aquells espais oberts, vinyes, marges que s’enfilaven fins a esdevenir bosc, varen ser ocupats per màquines excavadores que trinxaven els paisatges i els recons d’infantesa.
Recordo un dia en què vàrem anar a la tarda a treure els gossos, ens enfilàrem com sempre per a la font dels Monjos, de cop ens vàrem trobar amb una immensa carretera que obria en canal totes les vinyes i els presseguers que envoltaven l’antic camí que s’enfilava cap al turó, tots havien desaparegut, només hi havia el sauló aixecat i la traça de les màquines, els gossos varen perdre el rastre de tot animal, estaven perduts, el meu pare, es va emprenyar, però amb el seu sentit de la resignació, la seva generació estava acostumada a perdre, va perdre el pare afusellat al camp de la bota, va haver de marxar del seu poble per a poder recuperar l’esperança, la trobar a La Garriga, però aquell dia el vaig veure emprenyat, recordo que també li vaig fer una marranada i assegut a terra, em vaig capficar en trasplantar un plançó que havia sobreviscut a la rompuda urbanística, no portàvem eines, ni tampoc tenia sentit, així que amb un mecagumdena n’hi va haver prou per a tornar cap a casa.
Em va costar pair el tema, de fet algú encara deu maleir-me, quan acabàvem l’escola, els caps de setmana o bé vacances, vàrem organitzar el primer escamot antiurbanització, rebentàvem canonades, llençàvem els sacs de ciment als pous que obrien, amb la certesa que si no trobaven aigua no podrien reeixir amb la urbanització, fins i tot vàrem arribar a rebentar tota les vies i la vagoneta que havien obert a la mina de la font dels monjos, al final arribà la democràcia i anys més tard la promulgació del Parc Natural del Montseny, es va definir la cota 325 m com al límit de protecció, la resta avui és tot urbanitzat.
Des d’aleshores, professionalment i políticament he buscat camins que em portessin a trobar vies de realització personal i professional que fessin possible el respecte al territori i al País.
L’oportunitat de viure en una ciutat com Estrasburg, de treballar a Baden Baden a la central de cogeneració de Baden Airpark Energie, i a projectes de desenvolupament en el sector de la bioenergia, em permet conviure cada dia amb el model de transició energètica real i aplicat a territoris diversos, patir els problemes i gaudir de les millores en el camp de les energies renovables, també el fet quotidià de viure en una ciutat en transformació, m’obre la possibilitat de reflexionar en models i aplicacions de política local, comarcal o de País vers un model d’economia descarbonitzada, per aquest motiu durant l'any vinent continuaré reflexionant i escrivint els pensaments per tal que quedin constància i amb ganes de poder debatre i discutir-los vers una real transformació del model econòmic que la realitat ens obliga.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada