Passa al contingut principal

Reflexions des de terres del Rin (VI)


 


A les Metròpolis noves i antigues, on realment es concentra la major part de la població, és on és més urgent i factible treballar en polítiques de descarbonització.

Totes les tendències apunten cap a aquest sentit, ciutats/metròpoli com Copenhaguen estan marcant tendència, pels volts del 2025, és a dir d’aquí tan sols 10 anys, la ciutat pretén ser neutral en emissions de gasos efecte hivernacle. Reduir per a finals de segle les emissions globals al Planeta de manera solidària a 1/5 part de les actuals, s’assoleix a partir de determinacions com aquestes, aquest és el camí, no n’hi ha cap altre, per altra banda el poder de la ciutadania en l’àmbit de les ciutats, és més efectiu, experiències com les darreres a Hamburg on s’ ha forçat la recomunalització de l’energia de la ciutat hansiàtica, són exemples de decisió i compromís, de ben segur models com Copenhaguen i Hamburg, estimularan la transició energètica europea, cap a un horitzó a curt termini descarbonitzat.

Aquest objectiu només s’aconsegueix amb consens, i especialment consens ciutadà, no podem esperar que grans Institucions ens parlin de polítiques i estratègies de descarbonització, és la descarbonització de la nostra societat en si mateix, el catalitzador que permetrà assolir alts nivells de progrés humà a les urbes i al conjunt del Planeta.

Els casos de les ciutats com Hamburg i Copenhaguen són casos de presa de consciència de risc climàtic, els darrers huracans han contribuït a percebre l’amenaça com a real. A la ciutat d Hamburg, on la muntanya més alta és l’antic abocador, els canals són motiu d’orgull i d’activitats diverses, el Port és dels més importants del Continent, però les inundacions i les tempestes incontrolades poden ser dramàtiques, l’increment del nivell del Mar i pluges tempestuoses provocaria que l’Elbe és mengés literalment la ciutat. De la mateixa manera que el desglaç de Groenlàndia ofegaria literalment Copenhaguen.

La descarbonització versus implantació massiva d’energies renovables implica l’assumpció pràctica de la tercera revolució industrial, els sacrificis d’avui res tindran a veure als d’un Planeta amb temperatures per sobre de 2ºC. La revolució verda i cosmopolita d’aquestes ciutats del Nord ha activat el seu dinamisme econòmic, són les persones i una economia en procés de descarbonització les que estan transformant les ciutats, el seu paisatge  i també els valors de les persones.

Aquesta nova revolució industrial porta associada la creació de llocs de treball en àmbits com l’economia, l’arquitectura, l’enginyeria, el disseny i en  tots els àmbits industrials associats.

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Transicions i territoris.

  Fa poc, assistint en unes jornades anomenades, energia, ecologia i sobirania, persones amb criteri pretenien argumentar de totes les maneres possibles que ens cal fer un salt qualitatiu i especialment quantitatiu en la implantació de les EERR a Catalunya, res a dir, ben cert és l'endarreriment i la imperiosa necessitat de fer un salt endavant, o ara o mai. Ja són molts els que han assumit que a Catalunya no assolirà cap independència energètica i que la dependència energètica agreujada pel tancament nuclear (tot i que ja s'albiren pròrrogues) és ja una evidència difícil de negar. Si ens mirem, sempre ho he intentat fer així, els territoris com espais definits en aspectes geofísics i biofísics i que aquests tenen una importància vital en la relació del medi físic amb les poblacions humanes i activitats econòmiques que s'hi desenvolupen, aleshores, no puc deixar de fer segmentacions en el mapa que són i així ho entenc i ho he defensat abastament, claus per a comprendre ...

Compost de quartier: Humusculture

Pour bien organiser un centre de compostage de quartier et en toute sécurité, il faut au moins 3 composteurs.  1.- La phase thermophile, celle qui travaille le plus. 2.- Phase de maturation, tous les 2-3 jours il reçoit du MO du composteur 1 et une fois plein il est laissé à maturation pendant 3 mois. 3.- Redémarrer le composteur.   

Reflexions des de terres del Rin (XVI)

Amb el pare anàvem a treure els gossos, sí, així ho dèiem, crec que a moltes cases de La Garriga i del rerepaís, el meu poble era rerepaís, Barcelona quedava molt lluny, la canalla sabíem tots que volia dir treure els gossos, no pas com ara que es passeja amb el gos. Treure els gossos era imprescindible, el meu pare era caçador, val a dir que ho era per a la seva estima a la natura, li agradava més treure els gossos que anar a caçar, gaudia darrere dels animals, veure'ls com es movien nerviosos entre les bardisses, fins que de cop aixecaven un conill o alguna vegada fins i tot la perdiu sommiada. Eren temps en què encara hi havia vida per les vinyes i camps que s’enfilaven cap a Santa Margarida. El meu poble, com a moltes de les comarques al voltant de la ciutat de Barcelona, vam viure a finals dels seixanta i especialment pels setanta, aprofitant els finals del franquisme, un creixement econòmic i urbanístic descontrolat i desmesurat en què els terrenys bàsicament de secà i f...