El
Poder en majúscula ens té tenallats, no tenim la clau per obrir la porta i
marxar, restem tancats, i el pitjor és que no ens adonem, l’actual sistema és
pervers, la destrucció sistemàtica dels Drets; socials, ambientals, de protecció del clima,
de les persones, dels Pobles, de la
biodiversitat, en definitiva, dels Drets humans, forma part de l’essència de la
dominació, participar d’aquest falç
model democràtic ens en fa complisses, voluntaris o involuntaris de la Barbàrie,
només la disidència pot protegir el més preuat.
Tacticismes,
partidismes, maniobres mediàtiques per a col·locar les fitxes correctament en
el seu tauler, Partits, Sindicats, Institucions, tot
s’hi val per a continuar el Joc. Som lluny de la profunda reflexió individual
que ens prepari i altrament ens permeti assumir el FET, sempre vers un canvi
real i revolucionar. No rebentarem la porta, ni com a Poble, ni com a Classe
social. Nascuts als alegres anys del Babyboom,
som uns porucs de l’Era més carbonitzada que mai s’hagi conegut, almenys a
Occident, ara la confortable habitació se'ns cau a sobre, però no obrim la
porta, el sostre ens esclafa, potser no del tot, apuntalem una mica, ens
amaguem sota la taula, però restem atemorits, i malgrat el desastre, és millor
restar immòbils que sortir corrents de la cambra.
Explorar
nous escenaris individuals, de convivència social, econòmica i ambiental que
permetin crear les bases d’una democràcia real, molt a pesar meu, s’està
demostrant impossible. Només resta el Dret individual, acte Llibertari que et
permet dir NO!, i si s’escau, simplement marxar.
Només
amb abstracció, com a individus podem alliberar-nos, acte unipersonal,
treure’ns de sobre les emocions culturals, els himnes, les banderes, tot allò
que ens identifica i al mateix temps ens tenalla, ens classifica. L’exaltació
del Jo unipersonal, davant el Poder i davant el Món. Un petit espai per a
viure, respirar i Món per a caminar, no hi ha repte ni destí, una mentida més, tot
es simplifica en poder caminar, en el Dret a caminar, per a Descobrir i no Parar.
No és fàcil alliberar-se de tanta responsabilitat assumida, no donem
importància a la immensa traïció a l’individu que estem duent a terme, i per
tant ens sublimem i som encasellats, tal com fitxes d’un immens tauler
d’escacs. Ja no decidim els nostres moviments, mai serem nosaltres qui farà l’escac
i mat definitiu i acabarà la partida, però sí que serem els sacrificats en
aquesta guerra estúpida, com a vulgars peons, això si abans no hem fotut el
camp. A fer punyetes!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada